Un itinerari per les terres de la Franja d’Aragó

En la següent ruta ens centrarem en el pas de mossèn Antoni M. Alcover per les terres de l’anomenada Franja d’Aragó —ço és, dels territoris aragonesos de parla catalana— durant el procés de recollida de materials per a la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). Les comarques franjolines són la Baixa Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, el Matarranya i el Baix Aragó.

L’incansable apòstol de la llengua, entre 1918 i 1922, passà pels municipis de Bonansa, Benavarri, Baells, Tamarit de Llitera, Fraga i Vall-de-roures. En els seus quaderns de camp, Alcover afirma que en el dialecte de la zona de la Franja d’Aragó és on «fan la conjugació catalana tan rica com l’italiana, contrapassant ab això totes les altres llengües neollatines».

El filòleg manacorí, però, no ignorava les particularitats sociolingüístiques d’aquests territoris fronterers. D’una banda, en alguns pobles detectà una falta de sentiment de catalanitat dels seus habitants:

«A Sirès i a Bonansa, poblets ribagorsans, ab tot i parlar pur català, se tenen per aragonesos i no catalans i juren i perjuren que no parlen català; i, com tots els altres pobles del Ribagorça, resen en castellà i se fan predicar en castellà. Se veu que han perdut el sentit de la catalanidat».

D’altra banda, es planyia que, fora del seu territori, els franjolins no fossin percebuts com a catalans:

«A l’esglèsia de Betlem a on dich missa hi ha un escolanet de Alcampell, vila de la regió de la província d’Osca, més amunt de Tamarit de Llitera, de llengua catalana i que per lo mateix ès un escapoló de Catalunya històrica, encara que els de tal regió neguen rabiosament que siguen catalans. Donchs be, els altres escolanets de Betlem, per anomenar aquell minyó d’Alcampell, li diuen: l’aragonès o el baturro. No el tenen tampoch per català».

Sigui com sigui, per a ell la llengua de la Franja és

«un dialecte, una modalitat del català, i de les més interessants per la seua situació i estat d’esperit».

Vos recomanam, doncs, alguns llocs emblemàtics de cada municipi aragonès de parla catalana que visità.

 

Bonansa

Dia 1r d’agost de 1921, mossèn Alcover emprèn el viatge cap a Bonansa:

«Ens criden a les tres i mitja, ens encamellam demunt tres muls ben abrinats, i de d’allà per una collada cap a ponent, per dins muntanyes ben pelades i per caminoys de cabres ben empinats que van anguiletjant i caragolantse per costers ben enrevisclats, vestits ensà i enllà de qualque mica de boscatge».

Dins aquests caminois envitricollats, al canonge manacorí se li migpartí l’esclavina perquè se li enganxà un esbarzer:

«Les voreres del caminoy estàn atapides de barses (batzers, romaguers) ab uns caluixos que guayten ben reblits de pues. Un d’ells s’enganxa a la meua aldana esclavina; i fentme jo envant ab lo caminar del mul, sent un ra-rach ferest, que de l’esclavina me’n fa dues, i tanta sort que la barsa l’ha arribada a amollar».

L’incident, però, se resol perquè

«Mn. Ramon Escolà, Rector d’aquí, me deixa una esclavina seua i don la meua a la Majordona per que la me serzesca».

Pèrdues d’indumentària a part, Alcover arriba al destí sa i estalvi:

«Gràcies a Deu hem pogut arribar sencers i sensa cap denou». Escriu al quadern de camp que Bonansa és una «riolera vileta, posada a un coster mirant a mitjorn. Totes les cases son de pedres redoladisses, vermellenques i color de plom, però casi totes ben cuydades». S’allotjarà a la Posada París, a la qual «ens reben i ens tracten ab tota l’amabilidat del mon, i mos hi trobam millor que a moltes de fondes».

Primer, podem visitar l’Església de Santa Coloma. Com bé diu el filòleg mallorquí,

«l’esglesieta [és] petitoya també, ab creuer i cúpula de mitja taronja i dues capelletes per banda, ademés dels brassos de la creu, ab uns retaulets barrochs ben interessants, orientada, ab lo portal an el costat de mitjorn i lo pòrtich corresponent».

Finalment, val la pena visitar la Casa Navarri. Alcover explica que la casa és

«la principal d’aquí, d’aspecte sever i monumental, portal redò ab mata-cans partdemunt, finestres de rebranques i llinda gentilment llavorades».

Es tracta d’un edifici fortificat del segle XVI situat al centre del poble que inclou diverses plantes, un pati interior i una antiga capella.

 

Benavarri

Antoni M. Alcover arribà a aquesta localitat dia 27 d’agost de 1918, i hi fou molt ben rebut: «M’espera lo Rt. Sr. Ecònom (Mn. Fernando Isanta i Pomar, de llengua aragonesa) i l’Escolà. Me’n menen a l’Abadia, i me tracten magníficament». Benavarri és, segons Alcover,

«una vila riolera de les primeres estribacions dels Pirineus; ès cap de partit, molt mal-plana, de carrers no gayre ben empedregats, que just hi poden caminar a forsa d’equilibris» i és complicat trobar-hi testimonis que li transmetin les conjugacions del seu dialecte; finalment, però, «en venen dos, prou atxaravits» que tenen «paciència per aguantar la meua furia conjugativa».

Després d’una primera introducció a la conjugació benavarresa dia 27 d’agost, l’endemà aconsegueix les dades dels 80 verbs que tenia pendents de recollir. A tall d’anècdota, els estudiants que havien de fer l’enquesta lingüística arribaren tard. Segons reporta al quadern de camp, el canonge enllesteix

«prestet les feynes precises per posarme a la conjugació totd’una que’s presentin aquells xics; però se fan les nou, i no se’n presenta cap. Me diu lo Rt. Sr. Ecònom que la gent aquí ès molt dormidora i grandiera i que no frissen gens de pegar cossa an el llensol. Jo comens a estar intranquil».

Una hora llarga després, però, els al·lotells camparegueren i s’entregaren a la feina. Alcover feu un alè:

«A unes hores tenia por d’haverme’n de tornar de Benavarri sensa haver acabada tal enquesta, que ès de les més interessants de tota l’excursió per l’importància excepcional que té el [seu] llenguatge».

El primer monument que vos proposam de visitar és el Castell de Benavarri, una fortificació gòtica del segle X amb elements d’origen musulmà situada en un turó amb impressionants vistes panoràmiques sobre localitats properes com Purroi o Pilzà. L’any 2006 va ser declarat Bé d’Interès Cultural.

Seguirem el nostre recorregut visitant l’Església de Santa Maria de Benavarri. Construïda entre 1835 i 1844 en estil neoclàssic, destaca per les seves grans proporcions i l’ús de carreus reutilitzats. Presenta planta rectangular, una nau única amb capelles laterals i dos cors. La façana es divideix en tres nivells i culmina en una espadanya ornamental. L’interior acull peces d’art sacre, com el retaule gòtic de Santa Helena (s. XIV), la talla de la Verge de Linares (s. XII) i una rica col·lecció d’orfebreria i indumentària litúrgica.

La tercera i última aturada del nostre periple benavarrès serà al Molí d’Oli, que està situat al número 50 del carrer Vicente Viniés. Aquest molí fou construït als anys 30 i va operar fins a 1975. El 2011 fou rehabilitat i cedit a l’Ajuntament, i encara conserva la maquinària original i mostra el procés d’elaboració de l’oli. El molí es gestionava com una societat de béns: es produïa oli per a consum propi i els excedents es comercialitzaven. La visita permet descobrir aquest ofici tradicional, que era una part essencial de la vida cultural i social de Benavarri, reminiscència de quan les comunitats locals produïen els seus propis aliments bàsics.

 

Baells

Sabem que Antoni M. Alcover va ser a Baells dia 23 d’agost de 1921, malgrat que fos de passada, de camí a Bagà (a la comarca del Berguedà), on feu una enquesta lexicogràfica:

«Prenim comiat de tota la bona gent bergadana que mos han fet costat, i ¡cap a la Baells! ab la tartana ordinària; i de la Baells ab el tren ¡cap a Guardiola! i llavò ab una altra tartana ¡cap a Bagà!».

Les visites que vos proposam en aquesta localitat són les següents:

En primer lloc, gaudirem de la monumental Església de Sant Pere de Baells, un temple amb elements romànics i barrocs que destaca per la seva façana ornamentada. A l’interior, s’hi poden veure retaules i obres d’època medieval, que demostren la importància religiosa d’aquest nucli de població.

En segon lloc, vos proposam de visitar el Castell de Baells / Palau dels Desvalls. Els vestigis d’aquesta fortificació, conservada en ple nucli urbà, inclouen la base d’una torre rectangular del segle XI, aprofitada parcialment en construir-se el casal senyorial renaixentista del segle XVI. El castell, conquerit pel vescomte Guerau II Ponç el 1090, passà per diverses mans nobles fins a integrar-se a la baronia de Castre el 1292. La torre, d’estructura mixta, fou part d’un castell islàmic, inicialment. Sembla que ja al segle XIV el poble de Baells pertanyia als Desvalls de Lleida, i es creu aquesta família fou la que construí el palau senyorial, aprofitant les restes de l’antiga fortificació.

En tercer lloc, passarem per la Casa Estrada, situada entre el carrer del Portal i el carrer de les Eres. És un casal amb la clàssica porta d’entrada en arc de mig punt, a la pedra central de la qual hi ha esculpit l’escut de la família Estrada i l’any de construcció (1859).

 

Tamarit de Llitera

Segueix el nostre viatge per les terres de la Franja d’Aragó que visità Alcover durant la recollida de dades per al monumental DCVB amb una aturada a la localitat de Tamarit de Llitera. Al tom XI del BDLC, Alcover descriu la comarca com a posseïdora «d’un dels dialectes catalans més interessants». Va visitar la zona el 30 d’abril de 1920, i s’allotjà a la casa dels Escolapis per fer-hi recerca.

Un dels principals atractius del municipi és l’Església de Santa Maria la Major, combina estil romànic amb transició al gòtic i modificacions posteriors. Té planta basilical amb tres naus cobertes amb voltes de canó apuntat i arcs torals. Al creuer s’alça un cimbori gòtic amb finestres ogivals, i un campanar ocupa l’extrem nord. La façana sud presenta una portalada romànica amb timpà decorat i un frontó renaixentista. Capelles renaixentistes i barroques s’afegiren posteriorment. D’altra banda, és interessant visitar el carrer Caballeros, que conserva cases del Tamarit dels segles XVII i XVIII.

 

Fraga

Podem continuar la nostra ruta endinsant-nos en la capital del Baix Cinca, Fraga, a la província d’Osca. Mossèn Alcover la descriu així al núm. 7 del tom X del BDLC, quan hi romangué per fer recerca filològica entre el 25 i el 27 d’agost de 1918:

«Fraga se troba a uns 30 kilometres de Lleida, a la vora del Cinca, dins la província d’Osca. Es cap de partit, de devers set mil ànimes, i del tot catalana, encara que els fragatins diuen que son aragonesos, no catalans. […] Fraga ès molt mal-pla i de carrers torts i estrets i envitricollats, però molt ben empedregats».

El filòleg manacorí feu la recerca des de la rectoria, que devia ser part de l’Església de Sant Pere: data del segle XII i té estil gòtic, tot i que també es poden admirar els capitells romànics de la portada.

També val la pena visitar el Palau Montcada, construït al segle XVII seguint l’estil renaixentista aragonès. Rehabilitat el 1986 com a Centre Cultural, acull la Biblioteca Municipal, un saló d’actes, un arxiu històric, sales d’exposicions i un museu de tradicions fragatines, situat a l’antiga torrassa de la presó.

 

Vall-de-roures

Acabam la nostra ruta a la localitat de Vall-de-roures, a la comarca del Matarranya. Mossèn Alcover hi passà dia 14 d’octubre de 1921 per anar a Tortosa. Aquesta localitat s’ubica en un tossal vorejat pel riu Matarranya, envoltat de muntanyes i pinedes. D’aquestes elevacions, destaca Penya Aznar, una roca amb forma de taula, semblant a una caixa de cabals antiga, que defineix el paisatge i és visible des de gairebé tot el territori.

Dins aquest poble, primer vos proposam de visitar el Castell de Vall-de-roures, situat al capdamunt de la vila. És un castell-palau gòtic que havia estat possessió dels arquebisbes de Saragossa. Construït sobre una roca natural, el seu origen bé podria remuntar-se al segle XII. Declarat monument nacional el 1931, no va ser restaurat fins a les dècades de 1970 i 1980. Actualment és un espai cultural que acull exposicions, congressos i actuacions, tot mantenint viva la memòria del passat.

Finalment, travessarem el Pont de Sant Roc. Es tracta d’una construcció de grans dimensions, feta majoritàriament de carreus amb alguns elements de maçoneria. Forma part de les murades de la localitat, a prop de la porta de Sant Roc.

 

Esperam que el recorregut que vos hem proposat vos resulti atractiu i, sobretot, que vos vulgueu acostar a la figura d’Antoni M. Alcover tot descobrint els territoris que trepitjà per recollir, amb esforç i constància, el tresor de la llengua catalana.

 

 

Mencions més rellevants dels municipis de la Franja d’Aragó al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana d’Antoni Maria Alcover

 

• BDLC, X (1918-1919), p. 634-635:

—VI) Un bon talabant de la província d’Osca, comensant baix de les Muntanyes Maleides per la vall de Barravés, la conca de l’Isàvena fins a Soler, que la deixa, passant la partió llingüística ran de les viles de Laguarres, Porciello, Benavarri, Purroi, Valón, Gabasa, Peralta de la Sal, Quatrecorts, Rocafort, Pelegrinyó, Tamarit de Llitera, Algayón, Esplús, Bellver, Ossó, Almudàfar, Saidí, Velilla de Cinca, les Casetes, Fraga, Torrent de Cinca, Sant Salvador, a on acaba la província d’Osca. Totes aqueixes viles la partió llingüística, anant de nort a sur, les deixa a ma esquerra i per lo mateix parlen català, això ès, una modalitat catalana, i de les més interessants que’s coneguen. Aquesta regió de llengua catalana inclou 54 Ajuntaments, de 362 que en té la província d’Osca, això ès, 38 del partit judicial de Benavarri, que en té 52; 9 dins lo partit judicial de Tamarit de la Llitera, que en té 19; i 7 dins lo partit judicial de Fraga, que en té 17. La població de Llengua Catalana d’aqueys 54 Ajuntaments puja a 44.196 ànimes, segons lo Cens de 1910. —VII) Un talabant de la Província de Saragossa, que inclou 5 viles d’Ajuntament, ès a dir, Mequinensa, Faió, Nonasp, Favara i Maella, contant entre totes una població de 12.650 ànimes, formant part del partit judicial de Casp. —VIII) Un talabant de la província de Terol que inclou 27 Ajuntaments, això ès, Aiguaviva del partit judicial de Castellot, la Codonyera, la Ginebrosa, Massalió, Valldeltormo i Valljunquera del partit judicial de Alcanyís i els altres 16 fan tot lo partit judicial de Vall-de-roures. Aqueys 27 Ajuntaments conten de població 27.192 ànimes. La partió llingüística, anant de nort a sur, passa ran de Massalió, Valldeltormo, Mas del Llaurador, Valljunquera, la Codonyera, Fórnols, Cerollera, la Ginebrosa, Aiguaviva, Torre d’Arca deixant totes aqueixes viles a ma esquerra.

• BDLC, X (1918-1919), p. 639:

—D) Lo Català occidental: el parlen Andorra, l’alt Urgell i lo Pla d’Urgell, la banda nort i nor-oest de la Segarra, lo Pallars, Ribagorça, la Llitera, Ribera baixa del Cinca, les Garrigues, això ès tota la província de Lleida fora la Vall d’Aran, que parla gascó, i llavò lo Priorat i Ribera d’Ebre, ès a dir, la mitat occidental de la província de Tarragona i tota la banda nort de la província de Castelló, fins a la linea que determinen Alcalà de Xivert, Vilanova d’Alcolea, Benlloch, Useres, Xodos, Vistabella del Maestrat, ès a dir, més de dues terceres parts de la província. Tots aqueys pobles anomenats fan en -o dita primera persona singular del present i això ès la característica del dialecte occidental, que abriga totes les regions anomenades. A qualques endrets d’aqueix domini dialectal se troben clapes de desinències -oc (càvOC, àmOC) devers lo Priorat entre altres la vila de Porrera, més amunt de Falset.

 

Ribagorça

• BDLC, X (1918-1919), p. 176:

A la Seu d’Urgell, Andorra i dins tot el Pallars, Ribagorça i Tremp, fan la conjugació catalana tan rica com l’italiana, contrapassant ab això totes les altres llengues neollatines.

• BDLC, XI (1920), p. 205:

Aquest estiu, si Deu ho vol i Maria, he de tornar recórrer tots els Pirineus desde Cadaqués i Campmany fins a la Ribagorça per completarhi l’estudi de la conjugació, fonètica i morfologia que hi comensí l’any 1902 i l’any 1906, passantm-hi tot lo juliol, agost i setembre, no tornant a Mallorca fins a mitjan octubre.

Benavarri

• BDLC, X (1918-1919), p. 306-307:

Dia 27 d’agost. Quant devall a l’estació, ja ho crec que hi trop lo Rt. Sr. Rector d’allà, Mn. Víctor Tenez ab son Vicari Mn. Justinià Garcia, que m’acompanyen amablement a l’automòvil de Benavarri. Els agraesc de cor l’atenció i la bona companyia, i ab aquell vehicle, al tip de gent ¡cap a Benavarri son les feynes! Hi arribam devers les sis. ¡Tres hores d’automòvil fent molta de via! Benavarri ès una vila riolera de les primeres estribacions dels Pirineus; ès cap de partit, molt mal-plana, de carrers no gayre ben empedregats, que just hi poden caminar a forsa d’equilibris. M’espera lo Rt. Sr. Ecònom (Mn. Fernando Isanta i Pomar, de llengua aragonesa) i l’Escolà. Me’n menen a l’Abadia, i me tracten magníficament. De xics per fer la conjugació n’hi ha re-de-poquíssims perque tots estàn emprats p’el camp i altres coses. En venen dos, prou atxaravits, especialment un, de devers deu anys, i comensam la tasca, conjugant quatre o cinc verbs. Llavò se presenta Mn. Medard Cossialls i Llena, Vicari, i Mn. Francesc Pociello i Font, beneficiat, molt entesos, en conjugació benabarrenca, i plens d’amabilidat i de paciència per aguantar la meua furia conjugativa. Conjugam ab ells uns quants de verbs més, i quedam ab hora per demà, quant ells estiguen llests de feynes de llur Ministeri.

Dia 28 d’agost. Enllestesc prestet les feynes precises per posarme a la conjugació totd’una que’s presentin aquells xics; però se fan les nou, i no se’n presenta cap. Me diu lo Rt. Sr. Ecònom que la gent aquí ès molt dormidora i grandiera i que no frissen gens de pegar cossa an el llensol. Jo comens a estar intranquil. Devers els tres quarts per les deu se presenten un xic i una xica: envestim la conjugació i al punt s’entreguen

Mn. Medard i Mn. Pociello, ben aixarmats i delitosos de conjugar. Comensam a desplegar, i ens hi pegam fins a la una, i de les cinc fins devers les set, i deixam conjugats els 80 verbs de la llista i estudiats els punts de fonètica i morfologia que més m’interessen. He fet un alè molt llarc perque a unes hores tenia por d’haverme’n de tornar de Benavarri sensa haver acabada tal enquesta, que ès de les més interessants de tota l’excursió per l’importància excepcional que té el llenguatge de Benavarri.

Bonansa

• BDLC, XII (1921-1922), p. 220-223:

Agost. Dia 1. Cap a Bonansa. —Hi arribam i hi comensam la tasca.

Ens criden a les tres i mitja, ens encamellam demunt tres muls ben abrinats, i de d’allà per una collada cap a ponent, per dins muntanyes ben pelades i per caminoys de cabres ben empinats que van anguiletjant i caragolantse per costers ben enrevisclats, vestits ensà i enllà de qualque mica de boscatge. Les voreres del caminoy estàn atapides de barses (batzers, romaguers) ab uns caluixos que guayten ben reblits de pues. Un d’ells s’enganxa a la meua aldana esclavina; i fentme jo envant ab lo caminar del mul, sent un ra-rach ferest, que de l’esclavina me’n fa dues, i tanta sort que la barsa l’ha arribada a amollar. Ab això destriam Sirès, i al punt hi som. Es una mica de poblet dalt una cresta empinada. Mos hi espera Mn. Ramon Escolà, Rector d’aquí, que me deixa una esclavina seua i don la meua a la Majordona per que la me serzesca. Mn. Ramon ens mostra la seva esglesiona, que tendrà uns tres metres d’ample per sis o set de llarch ab dues capelletes per banda; però tot posat ab molt d’esment i respirant devoció. Mn. Ramon té un mul ab sella a punt. Hi puja i tots quatre cap a Bonansa, sempre puja qui puja per tossals, ressingles i turons. Devers les set arribam a Bonansa, riolera vileta, posada a un coster mirant a mitjorn. Totes les cases son de pedres redoladisses, vermellenques i color de plom, però casi totes ben cuydades. Posam a la Posada Paris, que ens reben i ens tracten ab tota l’amabilidat del mon, i mos hi trobam millor que a moltes de fondes. Li envelam cap a l’esglesieta, petitoya també, ab creuer i cúpula de mitja taronja i dues capelletes per banda, ademés dels brassos de la creu, ab uns retaulets barrochs ben interessants, orientada, ab lo portal an el costat de mitjorn i lo pòrtich corresponent. Lo Rt. D. Josep Sorribas, Rector d’assí (això ja ès Diòcesi de Barbastre) ens rep deferentíssim. Deym missa, donam gràcies, berenam, i comensam a l’acte la feyna lexicogràfica ab lo simpàtich i aixerit seminarista D. Josep Marsol i Francès, de 18 anys, i els minyons Jaume Freixa i Rey de 9 anys, Maria Costa i Joan Martí de 7 anys, i Concepció Ricou i Lloret de 10 anys. Aviat s’hi uneix l’amo de la Posada D. Ramon Freixa i llavò D. Francesc Ricou. Jo ab En Marsol i Na Costa envest la conjugació de Bonansa; i, pegantmoshi fins a les dotze i de les quatre fins a les set i mitja, esclovellant quarante verbs de la llista. Mn. Benejam i En Moll repleguen els jochs de minyons i minyones, noms dels dies, mesos, nombres cardinals, xant dels animals, ram de la neu, vents, menjades, aguiats, arreu (arada) i jou, bestiar de llana, festes de l’any, animalons i animalonets, bovim i llavò paraules de diferents rams. Lo xalest Rector de Sirès se’n torna a la seua parròquia, i nosaltres traüllam lexicogràficament fins que hi veym.

Dia 2 (agost). Segueix el foch granetjat contra el dialecte bonansí

Devers les vuyt hem romput lo foch: Mn. Benejam i En Moll ab l’Amo de la Posada han escorcollat lo ram de conreuar la terra, des que comensen a llaurar fins que sembren, esment del sembrat, segar, fer les garbes i feixines, mallar (batre), fer net lo gra, embotigarlo, molre, pastar, coure el pa. També han replegats los noms de les monedes d’altre temps a Almenar de Lleida. La minyona de la Posada ès de Benasc, a on parlen aragonès molt mestayat de català, i n’han tretes un grapat de notes ben interessants de coses de la casa. Jo mentres tant he seguit ab lo seminarista Sr. Marsol donant llendera a la conjugació d’assí, pegantmoshi fins a les dotze, i hem escatats 23 verbs, deixantse 63 de llests, dels 82 de la llista. La banda del capvespre, ab lo benemèrit seminarista Marsol acabam de fer la conjugació, conjugantme ell i escrivint jo els denou verbs que ens mancaven.

Ab Mn. Benejam i En Moll mos som presentats a la casa Nabarri, la principal d’aquí, d’aspecte sever i monumental, portal redò ab mata-cans partdemunt, finestres de rebranques i llinda gentilment llavorades. Demanam la senyora de la casa, que surt a rebre’ns ab la seua agraciada filla, que nomen respectivement D.ª Teresa Julià Ferrer i D.ª Maria Maurí i Julià. Elze demanam si ens volen dir els noms de les robes i vestits d’home i dona que per aquí s’usen i els aguiats que s’hi fan. Son tan amables que tenen la santa paciència de dir noms d’aqueys per espay de dues hores a mos dos companys, que els hi deix per anarme’n a fer la meua via ab En Marsol i les dues mossetes Costa i Ricou que me diuen un bon enfilall de noms de coses de per aquí, fins que tallam caps, per anarmosne a passetjar una mica i fer qualque poch de gimnàsia, tan indispensable p’els qui estam sempre encaparrats en curolles llingüístiques.

Dia 3 (agost). Val-Deu a l’enquesta del dialecte bonansí

Avuy hem continuada l’enquesta ab lo seminarista Marsol, l’Amo de la Posada, les mossetes Costa i Ricou, sobre diferents seccions del Qüestionari i sobre pronoms, intensius, colectius i derivats, aglapint un bell aixam de mots d’allò mes interessant. Després de dinar ès vengut un oncle de la mosseta Costa, D. Marcellí Iglesias i Francès, cassador d’escopeta i persona ben intesa en lo ram de comerç, bestiar i feynes del camp, i ens ha dit tot un enfilall de paraules de cassa, noms d’aucells i noms vulgars de malalties. S’ès fet hora d’envelarli cap al Pont de Suert. Hem pres comiat del

Rt. Sr. Rector d’aquí i de l’Amo i Ama de la Posada, del seminarista Marsol i de l’altra gent coneguda, donantlos mil gràcies de tot lo que han fet per nosaltres i per l’Obra del Diccionari, oferintse lo Sr. Marsol a esser lo nostre corresponsal de l’alta Ribagorça; som pujats demunt els tres muls que ens han enviats del Pont de Suert, i de ¡d’allà cap a dit [183] Pont! p’el mateix camí que venguérem, tan dolent casi tot ell i sempre cap-a-vall, que ès molt mes perillós i cansat que cap amunt. A Sirès hem trobat lo Sr. Rector que ens esperava brassos uberts. La seua Majordona m’ha tenguda serzida l’esclavina i la m’he posada, despedintmos de tan bona gent. Gràcies a Deu hem pogut arribar sencers i sensa cap denou al Pont de Suert quant comensava a fer fosqueta. Hem quedat entesos ab lo traginer que demà ens ha de dur a Senterada.

• BDLC, XII (1921-1922), p. 218:

A Sirès i a Bonansa, poblets ribagorsans, ab tot i parlar pur català, se tenen per aragonesos i no catalans i juren i perjuren que no parlen català; i, com tots els altres pobles del Ribagorça, resen en castellà i se fan predicar en castellà. Se veu que han perdut el sentit de la catalanidat. ¿Per culpa de qui? No me lleu dirho ara. Tal volta ho diré mes envant, en caure be. Per ara just indicaré que an el catalanisme li cap bona part de culpa per la manera que té de predicar, an el meu entendre, completament equivocada i esbojarrada.

 

Llitera

Baells

• BDLC, XII (1921-1922), p. 251:

Prenim comiat de tota la bona gent bergadana que mos han fet costat, i ¡cap a la Baells! ab la tartana ordinària; i de la Baells ab el tren ¡cap a Guardiola! i llavò ab una altra tartana ¡cap a Bagà! a on ens rep i abrassa Mn. Andreu Rovira, antich colaborador nostre, que també ho fou una temporadeta de l’Institut, però que ja fa anys que ho ha deixat córrer.

Tamarit de Llitera

• BDLC, XI (1920), p. 204:

—Dia 30 [d’abril] li envel cap a Tamarit de Llitera, a on aquell mateix dia i l’endemà i l’altre escorcoll la conjugació i altres qüestions d’aquell dialecte ribagorsà, un dels dialectes catalans més interessants; i dia 2 de maig me esquitx a sopar ab mon amic de tota la vida lo Rdm. Dr. Miralles i Sbert, Bisbe de Lleida ab qui fas una rallada d’aquelles tan corals tan corals.

• BDLC, XII (1921-1922), p.33-34:

M’esquitx a Tamarit, a on arribam demunt les dues. Din ab quatre grapades. Visit lo Rt. Mn. Josep Esteva i Arnau, Rector d’aquí, i llavó els Pares Escolapis, que hi tenen una magnífica casa i devers docents xichs que hi van a apendre de lletra. Esplich la cosa an els Rts. P. Anselm Viruete, Rector, P. Gabriel Fuster i P. Pere Cester, que me reben atentíssims i posen a la meua disposició tots els xichs que vulla per lo de la Conjugació i demés estudis de Llengua que desitgi fer. Ells mateixos me trien tots aqueys: Lleó Vadaller i Pociello de 14 anys, Pere Menal i Sabater de 12, Lluís Banyeres i Molina de 12, Josep Colàs i Abarizqueta de 8, Àngel Palacios i Martínez de 12, Ramon Tossal i Nadal de 14, Pau Palacín i Rodrigo de 10, Pau Llurdà i Fantova de 10, tots ben atxaravits i de l’ull del vent per una conjugada. Ens hi posam tot d’una, ells a dir formes verbals i jo escriu que escriu, fins passat les sis, que posam forqueta per que se’n vagen ells a botar i a les altres coses que convenguen i jo a fer altres feynes.

Lo endemà a les vuyt comparesch a Ca’ls Escolapis, i ja hi trop aquella valenta colla de xicots, més delitosos de conjugar que un ganivet nou de tallar. Comens a abocarlos verbs i elze me conjuguen billo billo; i m’he d’afanyar de tot per seguirlos. A les deu elze don mitja hora de jugar; refermam les amors a les deu i mitja, i fins a les dotze, i el capvespre de les dues fins a les cinch i mitja, que se’n van a berenar i a botar; i llavò de les sis fins prop de les set i mitja, que deixam conjugats tots els 85 verbs de la llista. Lo endemà dematí li pegam de fonètica [27] i floretjam una mica dins la sintaxis i la declinació fins que prop de mitxdia elze llicenciy de tot, donantlos mil gràcies de la santa paciència que han tenguda. Per completar l’enquesta i ferli lo repel, hem tenguda sessió a la Rectoria, després de dinar, ab D. Manuel Purroy i Mn. Manuel Blanco, aquell de 70 anys, aqueix de 50, tot[s] dos nadius d’assí i entesos en ram de llenguatge tamarità, els quals amabilíssimament han contestades totes les preguntes que elze he fetes demunt aquesta cosa.

Lo dialecte tamarità ès d’una importancia suma per esser d’un territori que ara pertany administrativament a la província d’Osca, no a cap província catalana. Per efecte de la tremenda prevenció que hi ha aquí contra els catalans, que ara no ès hora ni lloch d’anar aclarir si ès o deixa d’esser justificada, els de Tamarit de Llitera neguen que siguen catalans i que parlin català. He provat de convencerne alguns de que ab tals negatives contradiuen la veritat, però no m’han volgut creure. —¿Donchs que serà lo llenguatge vostre si no ès català? elze deya. —Qualsevol cosa, fora català! me contestaven. Científicament ès evident de tota evidència que Tamarit ès un territori de Llengua Catalana, que parla un dialecte, una modalidat del Català i de les més interessants per la seua situació i estat d’esperit.

• BDLC, XII (1921-1922), p.38:

Pres comiat de tota aquella bona gent tamaritana, que tant i tant m’han favorit en mon escorcoll, demunt les cinch, ab una tartana que lloch per mi totsol, li envel cap a Binèfar, i aquí ab lo tren cap a Lleida, a on arrip passat les vuyt i mitja. Trot trot cap an el Palau bisbal, trop lo Rdm. Sr. Bisbe que acabava de sopar, no sabent que jo hi hagués de comparèixer perque la carta que jo li havia escrita ahir de Tamarit no li era arribada.

 

Baix Cinca

Fraga

• BDLC, XX (1918-1919), p. 303-304:

Dia 25 d’agost. Torn algunes visites que persones principals m’havien fetes, dinam, i ¡de d’allà cap a Fraga! a on arribam demunt les cinc. Fraga se troba a uns 30 kilometres de Lleida, a la vora del Cinca, dins la província d’Osca. Es cap de partit, de devers set mil ànimes, i del tot catalana, encara que els fragatins diuen que son aragonesos, no catalans. No ès duptós que civilment, administrativament, son aragonesos; però ètnicament son catalans, com ho demostra llur llenguatge, català de cap a peus. Lo qui feu la divisió de províncies se veu que era un inimic de Catalunya i del català. Tots els pobles de les províncies de Terol, Saragossa i Osca que parlen català ès que pertanyen a Catalunya, que son catalans de rassa. Això no obstant, los separaren de les províncies catalanes per descatalanisarlos a poc poc, constituintlos en minoria dins aquelles províncies per que més fàcilment s’enamorassen de la llengua de la majoria i abandonassen la pròpia, que aquells buròcrates caps-esflorats volien raure de la terra.

Fraga ès molt mal-pla i de carrers torts i estrets i envitricollats, però molt ben empedregats. Duya una carta del Sr. Bisbe molt expressiva per lo Rt. Sr. Ecònom. Don la maleta a un xic i li dic que m’acompany a l’Abadia o Rectoria, arribam devant l’esglèsia, i resulta que aquell xic no sap l’Abadia ni la Rectoria. Allò me vé denou. S’acosta un altre xic i una dona i resulta que a Fraga no diuen abadia ni rectoria, sino a ca’l Sr. Vicari. Aquells xics m’hi acompanyen. Lo Sr. Ecònom ès a l’esglèsia que canten vespres; me’n hi vaig; don la carta del Bisbe an el Sr. Ecònom, que la llitx i ell i tots els capellans i escolans se posen a les meues ordes. Acaben vespres i completes, i dins la sala capitular comensam l’enquesta de la conjugació fregatina. Com s’acaba la claror de dia, seguim la cosa a la Rectoria fins devers les nou i mitja del vespre, resultant la conjugació fregatina casi la mateixa de Lleida, però més pobre de formes.

 

Matarranya

Vall-de-roures

• BDLC, XII (1921-1922), p. 335-336:

14 d’octubre. Ens visiten Mn. Miquel i Mn. Josep i lo Director del quinzenari El Llamp, dinam a ca Mn. Manyà i a les dotze prenim la diligència cap a Les Ventes, a on ens pren l’automòvil de Vall-de-roures, que mos deixa a Tortosa devers les cinch, a on trobam els nostres corals amichs Mn. Tomàs Bellpuig i Jou, Mn. Eloi Ferrer i Catoy, nadiu de Benassal, catedràtich del Seminari, D. Francesc Mestres i Noé, Cronista de Tortosa, que tantes de coses tortosines ha publicades, i D. Joan O’Callaghan, notari que ès estat de Ciutadella de Menorca i de Porreres de Mallorca i ara de Tortosa, ab els quals feym una conversada ben llargaruda i ben coral sobre la present eixida lexicogràfica i l’Obra del Diccionari. Ja tart, quiscú ha pres redòs casa seua, i ¡bona nit tots plegats!

 

 

Amb el suport de la