Ruta a les Pitiüses

Mencions més rellevants dels municipis de les Pitiüses al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana d’Antoni Maria Alcover i al Diario de Mallorca

1. 14 d’abril de 1902 (Carta al director del Diario de Mallorca)

IMPRESIONS DE VIATGE
Oriola, 14 de Abril, 902

Sr. Director d’el DIARIO DE MALLORCA:

Amich estimat: Per cumplir la promesa que li vaig fer de donarli conte, periòdicament, com entany, de les coses principals que veje durant aquest romiatge filològich per els territoris de llengua catalana, comensaré per lo que he vist a Eivissa.

Sortits del Moll de Ciutat, día 9, amb bon temps, com haguerem dexat el cap de Calafiguera, trobarem una mar de jochs fexuchs ferm que per prende redós a tots els viatjers dins el camarot. Y no’n vaig sortir per pòr de la pòr fins que fórem dins el port d’Eivissa. Y me sabé greu perque no vaig poder veure aparèixer dins l’entrellum les costes d’aquexa illa delitosa descrivint la línea airosíssima dels seus caps i cales, turons i pujols. Axí me vaig alliberar del mareig. Quant vaig pujar demunt cuberta, érem dins el port. Me feu l’efecte de trobarme dins un dels mes agradosos de Mallorca. A dreta y esquerra vertaders estols d’illots, riolers y solemnes, vetlant l’entrada del port; devant cap a tremuntana una coma grandiosa, tota plena de sembrats y d’arbres y rodada de puig y muntanyoles, vestides de pins. El port mira a mig-jorn, y el tanca, avensant del costat de ponent cap a llevant, un bras de terra, un turó d’uns quatre cents pams d’alt, a ont está asseguda la ciutat d’Eivissa, comensant l’arrabal de la marina just a n-el Moll, y estenentse per tot el coster, amb carrers agradosament escalonats fins a la cresta, a ont s’alsen imponents y dominant tot el panorama la Catedral amb lo seu venerable campanar y el castell y el palau del Bisbe. Aquí tengué l’amabilidat d’allotjarme mon amich estimadíssim M. I. D. Joan Torres, Vicari Capitular d’aquesta petita Diòcessi y Bisbe presentat de Menorca, a n-e qui mai agrairé prou lo molt que m’ha obsequiat y regositjat durant la meva estada a Eivissa.

L’arraval de la marina es modern: de carrers plans y amples; les cases, totes emblanquinades per dedins y defora, per motiu de que’l pedreny de construcció ordinari es un marés qui buida. Hi ha una iglesia, dedicada primer a Sant Telm y ara a n-el Salvador. Es barroca y magreta. Tota emblanquinada per defora, té la frontera llisa, amb peu de murada, lo matex que les rafes dels costats. El portal major es redó, ample y bax. L’interior es pobret. Tots els retaules son barrochs y no valen gaire tresetes, fora’l major que té certa majestat, però les figures son massa xereques. Devall el chor hi ha penjat un tríptich amb guardapols y el compartiment del mig mes alt, obra del sigle XVI o XVII, qu’es sens dupte lo millor de aquexa iglesia. Al mig hi ha pintada Santa Bárbara, amb el Pare Etern part demunt y a cada costat Sant Antoni y un sant Bisbe. Tots els baxos de la nau, absis y capelles estan forrats d’enretjolat de València, que no té res que de(s)jectar.

L’arraval de la marina arriba fins a les murades, de pedra viva, de caracter monumental, que, enfilantse per aquella soberga pendent, inclouen l’antiga ciutat, de carrers estrets y mal plans, prou ben empedregats, de cases antigues, mes o menos renovades, conservant moltes els portals redons, amples y baxos, de duelles ben afavorides, y les finestres ogivals y plateresques, lo mes garridoies, cualcuna ben gentil, essent la més notable la coronella de tres arquets y dues columnetes de Ca’n Comassema, que val ulls per mirar, y venturosament no está emblanquinada com casi totes les altres. Per aqueis revols y pujades se troben les iglesies de les monjes Agustines, del Sant Hospital y de Sant Vicent Ferrer y el seminari.

L’iglesia de les monjes está dedicada a Sant Cristòfol. Emblanquinada per defora y per dedins, es petita, de volta apuntada y correguda. Fa tres capelles per banda, molt fondes, baxes, de volta de mig punt. N’hi ha una, la de Los Dolors, més fonda que les altres y fa una cupuleta. Els retaules son barrochs, y valen pochs diners, fora’l major, qui es plateresch, policromat, preciós, y el de Sant Roch, que es una gran tela, amb el titular al mig y Sant Pere y Santa Catalina a dreta y esquerra, prou ben pintats. Els baxos del presbiteri y de la capella de los Dolors están forrats d’enretjolat de València de allò bo.

L’iglesia de l’Hospital es molt antiga per defora. La frontera llisa, emblanquinadota, acusa les dues vessants de la taulada y acaba amb una espadanya. Els costats no tenen emblanquinat y se veu la paret de pedres igualenques, sense cantonades de mitjans. L’interior es, lo mes tart, del sigle XVIII, sense res de la venerabilidat de l’esterior. La volta es de mig punt, amb llunets poch pronunciats y toxarruts. Fa tres capelles per banda poch fondes y de mig punt, y demunt corren unes tribunes per els malalts, raquítiques, esquefides. L’absis es rectangular. En lloch de retaule hi ha una partida de teles penjades a la paret y fan un conjunt prou ben passador. Una de les capelles està dedicada a la Sanch, un Sant Cristo gros, amb un encuadrament barroch d’una robustesa agradosa. El portal major es redó, ample y bax: conserva la trassa primitiva.

La iglesia de Sant Vicent Ferrer, de l’antich convent de dominicos es ample y ben espaiosa, barroca, de cinch capelles per banda, de volta de mig punt, aplanada. La restauraren no fa gaire, pintant les parets, imitant jasps y a la volta representaren la Gloria. Es obra, de don Vicenç Mates, mallorquí, al cel sía: té moviment y es de bon afecte. Hi ha dues capelles fondes, la del Roser y la del Nom de Jesús. La del Roser es molt gran, fa una cúpula amb petxines. Té un chor, amb entexinat de fusta, ben vistós; fa dues capelles per banda, amb uns retaules barrochs, sobris y ben entesos. El de la Mare de Déu té mes de plateresch que de barroch, y es ben aceptable. A n-els intercolumnis laterals hi ha una serie de casetons sobreposats, a ont se representen els misteris principals de la vida de la Mare de Deu y del Bon Jesús. La capella del Nom de Jesús es una mescla de barroch y pseudo clássich sense una mica de sustancia. Per ella han d’entrar a la capella que fan a la devotíssima figura del Sant Cristo, y qu’ha d’esser l’homenatge que Eivissa oferex a Cristo Redentor a l’entrada del sigle XX. Els retaules d’aquesta son barrochs y valen poquet. A la volta de l’absis hi ha pintada la apoteosis de Sant Vicent Ferrer, del metex D. Vicenç Mates. Lo que hi ha notable son els baxos de l’absis y capelles, forrats d’enretjolat de València.

El Seminari es l’antiga casa dels Jesuïtes, modesta, ben distribuïda. A la planta baxa hi ha les cátedres, ben edesades. La de física y geografía es notable per el gabinet y colecció de mapes: son dignes d’un seminari dels bons. La biblioteca es reduïda, però selecta. La capella es mesquina; es una saleta qualsevol.

Ja hem dit que dominen tota la ciutat el Palau del bisbe, el castell y la catedral. El palau es petitó, modest, y se ressent massa de l’época que’l feren (el sigle XVIII). El castell es robust, y s’axeca demunt la murada y el coster roquissós que té la mar á sos peus que’l bat sens parar. Entre’l castell y la catedral no hi ha mes qu’un carreró.

La catedral está casi orientada: mira entre ponent y llebeig. A mig-jorn té la murada y els penyals de la mar; a mestral una plassa, una plataforma d’una vista espléndida. La frontera surt a n-el carreró del castell, sense portal just amb una finestre rectangular ben amunt; l’absis está girat entre llevant y grech, alsantse atrevit dalt la batería de Santa Techa, que forma un cap serrat de uns quatre cents pams demunt el llivell de la mar. Es l’absis lo mes antich de la catedral: ogival de la bona época, lo metex qu’el campanar: un i altre de carreus de pedreny viu, regulars, primets y curts. Se veu qu’es una iglesia gótica que el barroquisme tirá a perdre. Fa una nau ample i espaiosa, de set capelles per banda, amb tres capelles absidals, tot emblanquinat. La volta de la nau es de mig punt, amb llunets poch pronunciats, aont s’obrin unes finestres amb uns frontonets a la llinda de certa gracia.

A l’absis, de tres cares, no hi ha llunets, però sí uns nirvis planers, y la clau fa una estrella molt grossa y pomposa. La volta de les capelles es una especie de volta esférica malgarbada. La de les capelles absidals es ogival de bona cepa. A n-el comensament de la volta de la nau corre una gornisa molt reduïda y sobria y per axò perdonable. Bax d’ella y demunt l’arch de cada capella hi ha un cércol
aplanat; amb floratges, que demanen una pintura. La finestre de la frontera está pomposament encuadrada per unes columnes entorxades a les rebranques y sostenen un entaulament barroch, prou airós. Es la decoració mes ben entesa de allá dins. Abax hi ha l’orgue, demunt una tribuna ben gran, qui corre de banda a banda de l’iglesia. El presbiteri es molt espaiós. L’altar major està aislat, baix de la clau de l’absis, amb un templet greco romà, ovalat, de vuit columnetes sostenint el petit cimbori que sopluja la figura de Santa Maria la Major, titular de l’iglesia. Derrera, dins la capella absidal del fondo hi ha’l chor. La sacristía á la banda de l’epístola, conserva la volta ogival, ben agradosa, y comunica amb l’iglesia per un portalet, qu’es una delicia. Ogival de la bona època, d’una sola arquivolta de duelles molt llargues y llises, amb guardapols primorosament aboxellat, que comensa a cada banda amb les figures de Sant Pere y de Sant Pau. Les rebranques son també llises: tenen per capitell un doble cordonet, y una mostra esculpida l’Asunció de Maria y l’altre la coronació a los cels. Aquest portal surt dins una capella que té un sòtil a mitján altura y demunt hi ha l’arxiu de la catedral, cubert de volta d’aresta apuntada. Els peus del nirvis presenten unes figures de talla molt primitiva y d’una espressió lo més agradable: s’hi veu el Bon Pastor, angels que porten animes, Cristo assegut y brassos estesos y l’anyell de Deu afalagat d’una figura venerable. Se conex que axò es una de les capelles de la primitiva iglesia: hi ha motiu de plorarla devant l’actual.

Els retaules tots son barrochs, y no tenen res de particular mes qu’els fragments qu’alguns conserven de retaules ogivals y platereschs. El de la capella de comunió conserva a n-el segòn cos una pintura dalt post de la Sagrada Familia, qu’es una meravella de dibux y de colorit. El del Carme guarda a n-els compartiments laterals unes precioses figures dels sigles XIV o XV, de Sant Jaume y Sant Andreu, Sant Antoni y una santa, el de Santa Maria la Major, unes pintures, també dalt post, de devers el sigle XVI o XVII, ben avengudes, de dos compartiments cada una: els superior[s] representen la Gloria; els inferiors el purgatori y l’infern, aont se veu Llucifer assegut bax d’un dosser y de un trono de foch. A n-el cos superior o àtich hi ha una imatge pintada d’un Papa beneïnt, amb pluvial de tissú y brodada de figuretes de sants, d’allò bo.

Pero lo mes notable de la catedral, y notable de bon de veres, en la custodia, de plata daurada, amb una partida d’esmelts y figures de sants esmeltades, d’allò mes preciós que’s puga veure. Afecte la forma de campanar vuitevat, compost d’un socle, dos cossos, el de dalt mes esquefit que’l de bax, y una pirámide. El socle está sostengut de vuit peus ben airosos, que rumbetjaven uns medallons esmeltats, fets mal be: està cubert de ciselladures precioses; s’estreny y fa una zona de quadrifolis de fondo esmeltat de blau fosch, y comensa el primer cos. A cada aresta o ángul avensa un permòdol que sosté dos pilarets de punta piramidal, units entre sí y amb els ánguls o cantons del cos vuitevat per uns arbotons. Entre y entre d’aquests pilarets, a cada una de les vuit cares avensa un cos sortit, que acaba en frontó o doble vessant, rivetat d’un fris de fullaca ben gentil y tanca una arcadeta apuntada amb caladet de rondo esmeltat y bipartida amb un pilaret, mostrant a n-els dos compartiments gravat y esmeltat un dels Misteris de la Vida de Cristo. A una de aquestes cares s’obri la porteta de lo qu’era tabernacle, aont posaven el Santíssim patent. El segòn cos s’estreny una mica y té la metexa configuració y ornamentació que’l primer, amb dues diferencies: primera: que no mes hi ha un pilaret a cada cantó y adossat solament; segona: els vuit cossos sortits de les cases no tenen l’arcadeta bipartida, sino que fa un sol compartiment, y totes rumbetjen gravades y esmeltades, figures de sants, per desgracia casi tudades de tot. La pirámide té frondes que corren per les crestes fins a la cuculla o vèrtich, que fa una pinya o grum de fulles de cart. Les vuit cares triangulars están admirablement ciselladas, d’uns trassats deliciosos. ¡Ja ho crech qu’aquesta es una de les custodies mes notables y precioses d’Espanya! encara que sia petitona y de poch embalum. Fa uns quatre pams d’alt y un y mig d’ample a la rabassa.

El campanar té una forma estranya: cuadrangular, amb dos ánguls rectes, dos obtusos y un agut. Axò prové de qu’está dalt una de les capelles absidals foranes y ocupa ademés dos tersos de la capella veinada. Té un finestrat ben avengut, acaba amb una pirámide escapsada. Bax del campanar, devant el portal de la catedral, mirant a tramuntana, hi ha l’antiga casa dels Jurats, de dues cambres, una cuberta de volta ogival y l’altre d’entexinat de fusta, tirat a perdre, y llavò la Curia de Justicia, que fa un portal ben gentil, amb una llinda que forma tres calats conopials encuadrats d’un guardapols recte, ben agradós. Me digueren que hi havía papers vells tapats de pols. No los vaig poder veure perque el qui tenía la clau justament era a Mallorca.

L’illa d’Eivissa no té mes viles que la capital y Sant Antoni de Portmany a l’estrem de ponent y Sant Joan a l’estrem de tramuntana. Hi ha una vintena mes de parroquies sense mes redol de cases que l’iglesia y la rectoría. La població está escampada per els camps, aont casi tots els propietaris viuen dins el seu tros y els trossos no son gaire grans, però ben delitosos generalment perque de tots els vents está defensada l’illa de serrats de pujols y turons, coronats de pinars y els costers y comellars d’ametlers, garrovers, figueres, algunes molt grosses, rodetjades d’una malafí de estalons. També hi ha oliveres arreu y se veuen moltíssimes soques d’una gruxa fora mida, buides, entorxades, de rels en forma de ventall y tot bonyarrudes d’un aspecte fantástich, com les de Mallorca. Axò fa que hi hage uns paisatges lo mes delitosos y riolers.

Várem esser a Sant Antoni de Portmany, que té un port magnífich. Li fan centinella un estol d’illots, el de cuniera, des bosch, de ses bledes y s’espartá. Es una vila petitoia. L’iglesia es d’un aspecte primitiu per defora y se veu que servía de fortalesa. Está orientada; té el portal a n-el costat de mig-jorn, redó, ample, bax, amb un matacans demunt y una espadanya. No té teulada sino terrat; y l’absit es mes alt y coronat de marlets. Tenía dues pesses d’artilleria.

L’interior es una nau ample y baxa. Fa uns archs torals apuntats que sostenen una volta de mig punt rebaxada. L’absis es mes estret y de volta ogival. Els retaules son barrochs y ben magres. La trona mostra pintats a n-els caires passos de la Passió del Bon Jesús y bax d’un se veu un Mussényer Rector fent Doctrina a n-els seus feligresos, vestits axí com anaven els ivissenchs del sigle XVIII.

Devant el portal de l’iglesia hi ha una plasseta, y a un costat els porxos que tenen totes les parroquies rurals per donar cobri a la gent els diumenges si plou o fa massa sol.

Una d’aquestes parroquies rurals es el Jesús, devora la ciutat. L’iglesieta emblanquinada per defora y per dedins, té un portal redó, ample, bax amb una capelleta dedalt, que mostra una figura de marbre, de la Mare de Deu y el Minyonet lo més primitiva. Dedins forma una nau baxa, amb uns archs torals apuntats y una volta de mig punt rebaxada. L’ábsit es pla y guarda un tríptich ogival, qu’es una preciosidat. El bancal fa set casetons amb altres tants de Misteris de la vida de Cristo admirablement pintats. El compartiment central se subdividex en tres, sobreposat, el principal mostra la Mare de Deu de la mamella, devall tálem que porten ángels y n’hi ha que toquen instrument. Demunt hi ha l’impressió de les llagues de Sant Francesc, y part demunt un papa celebrant, assistit de dos diaques. El compartiment lateral mostra Sant Pere y Sant Joan Batista, y l’esquerra Sant Joan Evangelista y Sant Antoni de Padua. A n-el guardapols, qu’es molt ample, hi ha onze sants pintats, y entre y entre uns calats que son una pura filigrana. Es sens dupte aquest tríptich el retaule mes notable d’Eivissa. A Mallorca no’n conech cap que s’hi puga comparar.

Fora de la ciutat se conserva la nostra llengua admirablement, y hi son vives una partida de formes antiquíssimes, perdudes casi per tots els demés territoris. Axò fa que l’estudi del llenguatge parlat a Eivissa es un dels mes importants que’s puguen fer a territori catalá. No me creia ferhi tan bona espigolada per la gramática, y per el Diccionari també.

Dissapte avespre die 12 vaig donar sobre aquex tema una conferencia a n-el circul católich, que fou molt concorreguda y selecte y me demostraren els assistents viu entusiasme y me feren molt bones ofertes, que’m tenen molt esperansat.

Devers les onze y mitja de la nit del metex die 12, acompanyantme fins al vapor lo M. I. Sr. Vicari Capitular y una partida mes d’amichs benvolguts, a n-e qui romanch agraït amb tota la meva ánima, me vaig embarcat am lo vapor Isleño, que ahir dematí me dexá n-el port d’Alacant, desd’ont vaig venir a romandre a Oriola, donantme hostatge dins son palau lo Rdm. Sr. Bisbe, honor de Mallorca y de l’Iglesia espanyola, Dr. D. Joan Maura.

Fins un altre dia si, Deu ho vol.

2. Febrer de 1908 (BDLC, tom IV, p. 282-284)

Dia 14, 15 y 16. —Devers les dèu i mitja prenim el vapor que passa de Maó per devant el port de Ciutadella, que mos dexa a Alcúdia devers les quatre, i arribam a Palma devers les vuyt.

Lo endemà a les onze de la nit mos aficam dins el vapor Catalunya, que mos dexa a Eivissa (axí l’anomenen els naturals de l’illa) devers les sèt del matí (dia 16), i mos reben demunt el Moll los MM. II. Sr. Degà i Vicari Capitular (Dr. Mn. Joan Marí), Mn. Vicenç Serra, Canonge i Rector del seminari, Mn. Joan Palau, Canonge, Mn. Isidor Macabitx, Catedràtic del Seminari, Mn. Josep Riera, Beneficiat de la Seu i D. Joan Cardona, germà del Bisbe de Sion. Lo M. I. Sr. Vicari Capitular mos hostatja a ca- seua; i, dita missa i berenats, ¡cap a n-el Seminari! a estudiar fonètica i conjugació eyvissenques am dotze o tretze seminaristes, triats de la ciutat metexa i dels pobles de Jesús, Sant Carles i Sant Jordi de ses Salines, tots molt etxerovits, i mos hi pegam fins a mitj-dia.
Dinam, i, am lo M. I. Sr. Rector del Seminari i Mn. Macabitx, mos espitxam a n-el poble de Sant Josep de sa Talaia. Mos presentam a l’Escola Pública; el Sr. Mestre, escellent persona i molt instruit, posa a la nostra disposició deu o onze allots, que’s fan càrrec tot d’una de la cosa, mos pronuncien centenars de mots i mos conjuguen un enfilay de verbs, tot rabents i ben llampant, i se veu que hi xalen ferm de fer tal feyna. El Sr. Mestre mos mostra els dibuxos que fa aquella allotea, i es una cosa molt notable. Se veu que tenen molt d’ull p’el dibux.

Mos ne tornam a la ciutat, ja fosca negra.

Dia 17. —Volíem anar a Santa Eulària des Riu, Sant Llorenç i Sant Rafel de Forca; però, com ja només teníem un dia d’esser a Eivissa, resolem, per guanyar temps, replegar a n-el Seminari seminaristes de tots aquells pobles i dels altres que hi haja, i estudiar amb ells llur fonètica i conjugació. Ho feym axí, i aplegam seminaristes de Santa Eulària des Riu, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Mateu d’Aubarca, Sant Llorenç, Sant Joan de Labritja, Sant Josep de sa Talaia, Sant Jordi de ses Salines, Sant Carles, Sant Rafel de Forca, Sant Agustí i un capellà de Sant Antoni de Portmany; i am tots ells feym l’estudi de la pronuncia i conjugació de tots aquests pobles. I mos hi pegam de les vuyt fins a les dotze, i de les dues fins a les set; i no mos ne temem de traballar tantes d’hores, perque aquella gent es lo més desxondida i ben plaent, i, lluny de demostrarse cansats ni alisos, se veu que hi xalen de bona manera.

Quedam esglayats de la gran riquesa del vocabulari eyvissenc, però sobre tot de la baldor i esplendidesa de formes verbals. No recordam haverne trobades tantes d’especials, tan interessants en cap de les comarques catalanes, valencianes ni balears. Beníssim!
Donam mil gràcies a n-aquells simpàtics seminaristes, a llur estimadíssim M. I. Sr. Rector, a n-el M. I. Sr. Vicari Capitular, a n-els altres Canonges Srs. Tur i Joan Palau, a Mn. Macabitx i Mn. Riera, i prenim comiat de tots.
A la una de la nit pujam a n-el vapor Lulio, que vé d’Alacant, i ¡cap a Mallorca manca gent! amb una fosca ben espessa.

Dia 18. —Estàvem lletgint demunt cuberta, i teníem no gayre lluny un estol de valencians que conversaven p’els colzos i escometien tothom.

Mos convidaren a berenar. Mos hi acostam, i n’hi va haver dos d’Alacant, un de Novelda, un altre de Sant Joan [d’Alacant] i un altre de Sant Vicent [del Raspeig] (aquests dos darrers pobles just devora Alacant).

¡Quina bona sort que Deu mos va dur! Feya estona que desitjàvem sentir alacantins, per sortir de certs duptes sobre la fonètica d’allà. I ja fórem partits a demanarlos paraules i formes verbals, i mos contestaren tots amabilíssims. Los venien molt de nou aquelles preguntes, i hi reyen molt: i nosaltres més per la bona avinentesa que mos era sortida, sense ferne contes, i que mos escusava un viatge a Alacant.

Devers les nou i mitja arribàrem a Palma, ben contents i ben trempats, gràcies a Deu, i plenes de notes i de formes verbals les dues llibretes que mos n’havíem duytes per la cosa.
Sobre tot, ¡ben re-de-bé mos es anada aquexa nova exida a Menorca i Eivissa, gràcies a Deu! ¡Que no sia la derrera, si convé! No hu serà, si Deu ho vol.

3. Juny de 1917 (BDLC, tom XI, p. 30-36)

Mos espitxàrem a Eivissa dia 26 de juny ab una mar de reys; hi arribam dia 27, sol ixent, i ens reben coralment els bons amics Molt Illustre Mn. Vicenç Serra i Orvay, Canonge i Rector del Seminari, nadiu de Sant Jordi, i Mn. Isidor Macabitx, Canonge, nadiu de Vila i altres. Ens hostatjam an el Seminari, antiga casa dels Jesuites, a on trobam una de les fonts d’eyvissench més genuïnes i abundoses que may haguéssem topades, el cuyner d’allà, mestre Joan Ripoll i Seguí, nadiu de Sa-Penya, barri mariner de la Vila o ciutat d’Eivissa. Altres n’aglapim de fonts ben bufarelles, per exemple, Mn. Antoni Costa, Majordom del Seminari, nadiu de Santa Agnesa, parròquia de la regió muntanyenca anomenada Corona; D. Manuel Sorà i Bonet, tenral de 17 anys, nadiu del barri La Marina de la mateixa Vila, que acaba de prendre el Batxiller; D. Ignasi Serra, seminarista a punt de prendre Ordes, nadiu de Vila mateix; lo M. I. Mn. Rafel Escandell, nadiu de Formentera, novell canonge d’aquí; Mn. Josep Ferrer i Guasch, nadiu de Sant Joan de Labritja i superior del Seminari; un tal Sr. Cardona, Fàmul del Seminari, nadiu de Sant Rafel de Forca, i els Porters del mateix Seminari, pare i fill, Planells de llinatge i nadius de Santa Gertrudis de Fruitera. Ab aquests elements i altres que s’hi arremolinen en esser mester, ens trobam a punt de fer l’estudi de l’eyvissench en totes les seues variedats i especialidats. Visitam els amics vells que tenim aquí i tots s’ofereixen galantment a fermos costat, i més que tots mos ne fa l’Illustríssim Sr. Mn. Bartomeu Ribes, Degà d’aquesta Seu i Vicari Capitular aleshores d’aquesta petita Diòcesi, que, si bé p’el Concordat pertoca agregarse a la de Mallorca, encara no s’hi ès agregada. May porem agrair degudament a l’Illm. Vicari Capitular l’interés que prengué totd’una a favor nostre, convidantmos dues vegades a dinar i recomanantmos an els Rts. Mossènyers (Rectors) dels pobles que visitàrem per ferhi estudis llingüístics: Sant Francesc Xavier de Formentera (Mn. Vicenç Planells i Tur), Santa Eulària des Riu (Mn. Miquel Planells i Tur), Sant Joan de Labritja (Mn. Vicenç Riera i Costa), Sant Antoni de Portmany (Mn. Joan Bonet) i Sant Josep de sa Talaia (Mn. Lluc Cardona). Quant ens presentàrem an aqueixes poblacions, Mossènyer de cada una d’elles sortia a rebre’ns ab paumes d’or i ens tractava come papes, trobantmos gent tallada de lluna per estudiar el llenguatge d’allà. Que consti el nostre agraïment de lo més endins del cor a l’Illm. Sr. Vicari Capitular d’Eivissa i a tots aquells Rts. Mossènyers i persones que per cara d’ells tengueren la santa paciència i amabilidat d’aguantar la mestra hores i més hores contestant an el raig de preguntes que mos féyem per escorcollar i endardellar per tots els cayres llur pollent llenguatge eyvissenc. Que const de la mateixa manera el nostre agraiment més coral an els amics més amunt anomenats i a tots quants m’aydaren a fer tal escorcoll i endardellament d’aquell boldró llingüístic, sens dupte un dels més interessants de tot el territori de la nostra Llengua, durant els vint dies que fórem a Eivissa i Formentera (aquí ens aturàrem dos dies sencers, a Sant Francesc Xavier, únic redol de cases i municipi que hi ha en tota l’illa). De tota aquella bona gent conservam la més dolsa recordansa.

Dues altres eixides havíem fetes a Eivissa per estudiarhi la llengua, dins l’abril de 1902 i dins el febrer de 1909; però una i altra sols d’uns quants dies, perque no tenguérem pus lleguda a les hores; ara en vint dies sencers poguérem enfondir una mica més. Així poguérem estudiar la conjugació d’aquelles illes, que ès de les més interessants que hem trobades en totes les nostres eixides dins tot el domini llingüístic català- valencià-balear.

[…]

He de consignar assí mon agraiment ben especial i de lo més endins a Mestre Joan Ripoll i Seguí, En Joan des Pa, que li diuen sos coterranis, lo bon cuyner del Seminari, que ès un dels exemplars més interessants que may haja trobats de llenguatge popular en totes quantes d’eixides haja fetes desde Santa Pola (allà dessà Alacant) fins a Salses (derrer vilatge del Rosselló anant cap a Narbona), desde Calaceit, Fraga i Benavarri fins a l’Alguer de Sardenya. Es un home de bones talles, reblut, cepat, d’una cinquantena d’anys, una partida de temps cuyner de vaixell, més sà que un gra d’all, viu de potències, sempre trempat com uns orgues, xaravello com l’estel de l’alba, que conversa p’els colzos i les frases i comparanses li brollen a luf, li boteixen a forfollons, que si les hi voleu aglapir totes ab la ploma, vos hi veys ab feynes i acabau per havervos de retre. —No ho volgueu sebre les comparanses, adagis i frases ballugadisses que se treu aquell sant home, quant ell amolla a l’aixeta. Regularment son de la més genuina i fina catalanidat.

[…]

Dia 6 de juliol an el centre catòlic d’Acció Social de la Marina que dirigeix el M. I. Mn. Isidor Macabitx, devant gran concurs de gent doní una conferència sobre regionalisme. Diguí an aquella bona gent que llur regionalisme havia de consistir en amar molt Eivissa, desturmellantse i desteixinantse per procurar en tots els ordes i rams i conceptes el bé d’Eivissa, son progrés i avens espiritual, moral, científic, literari i econòmic; i que d’una manera especial havíen d’estimar, mantenir i defendre llur llengua, que mamaren ab la llet materna, que parlen els eyvissencs des que la hi dugueren a mitjàn sigle XIII els pobladors venguts de Catalunya com hagueren conquistada l’illa, per comanda del rey En Jaume I, En Guillem de Montgrí, Sacrista de Girona i Arquebisbe elet de Tarragona, l’Infant En Pere de Portugal i En Nuno Sans, Comte del Rosselló, l’any 1235; i que l’havíen de parlar i conservar tal com llurs pares elz ho havíen tramesa, ab totes les seues especialidats i peculiaridats i fesomia propia, no desfressantla ni subjectantla a cap altre dialecte, a cap altra modalidat llingüística; i que era cosa d’armarse de totes armes contra l’invasió del castellà, que du venuda la gent de Vila, la qual va massa bruixada ab l’aficar paraules castellanes sensa to ni so, donant lo tristíssim i depriment espectacle de despreciar i afrontar la llengua pròpia, estrem a que sols arriben els pobles degenerats que acaben els alens suicidantse.

Dia 16 de juliol, pres comiat de tots aquells bon amics d’Eivissa que tant i tant m’havien regositjat, obsequiat i favorit, prenc vaixell cap a Mallorca, presentantse tot aixarmat a saludarme el Maquinista del vapor, dientme que era un entusiasta meu perque a una tómbola que feren a Mallorca anys enrera havia tret un exemplar de les meues Qüestions de Llengua i Literatura Catalana, les havia llegides i li agradaven una cosa de -no dir: ¿No ès ver que ha de resultar agradable i encoratjador trobarse un Maquinista de vapor que se preocup d’aqueixes coses?

Dia 17 de bon matí fórem a Mallorca, sans i sencers, gràcies a Deu i a pesar de tota la betzèrria dels balitres embalitrats de la Secció Antifilològica de l’Institut d’Estudis Catalans (¡Deu els ajut allà on son i elze don seny i coses que convenguen!).

4. Gener de 1921 (BDLC, tom XII, p. 47-56; 77-78)

Una altra eixida a Eivissa

Dia 31 de janer a les deu de la nit i ab una maror d’allò d’allò prench vaixell cap a Eivissa, i a forsa d’estirades i premudes arribam a la capital eyvissenca abans de sortir el sol de molt. M’ha faltat ben poch ben poch per maretjarme. Si’m moch de dins la llitera no me’n escapava de donar menjar an els peixos.

Dia 1 de febrer

Salt a terra i ¡cap an el Seminari! a on trop l’Illm. Sr. Vicari Capitular i ensems Rector d’aquella santa casa i son valent i may rendible cuyner Mestre Joan Ripoll i Seguí, que dich jo, mentres tota la gernació eyvissenca li diu En Joan des Pa. Ells estaven ab un peu alt per venir an el Moll a rebre’m, però no han sentit cornar el vapor, i així els he pogut pegar el salt. ¡Quina escomesa més coral mos hem feta! L’Illm. Sr. Vicari Capitular (Mn. Vicent Serra i Orvay) ès l’enamorat més fi i mes vitench de la nostra llengua a Eivissa, i Mestre Joan n’ès la font més polent, més brolladora, més llampant. A l’acte de veure’m i d’abrassarme, ja m’ha feta una descàrrega de frases que quiscuna valia la barba d’un soldat, i no hi ha hagut altre remey que treure’m la llibreta i la ploma, i allà escriu qui escriu, mentres compareixien, donantne la benvinguda mos dolsos amichs lo M. I. Mn. Rafel Escandell, Mn. Antoni Costa i Mn. Vicent Bufí, tots Superiors del Seminari a les ordes del M. I. Sr. Rector. Més tart n’han comparegut d’altres: lo M. I. Mn. Antoni Cardona i lo M. I. Mn. Isidor Macabitx, cridat de Deu a fer l’Història d’Eyvissa, així com encara negú l’ha feta, i que si ell no l’arriba a fer, mereixeria tupar, però ben fort. Mn. Macabitx no sols ès el cridat a fer l’Història Eyvissenca, sino també a donarmos una bona maneta a l’Obra del Diccionari, que espera molt, però molt d’ell.

Atenent a que feyna feta té bon tranch i que un sach buyt no’s serva, dich missa, berén, i ¡cap a l’Escola Nacional de la Marina! a càrrech de mon bon amich D. Joan Grimalt, devot fervent de l’Obra del Diccionari. Me rep ab rams i paumes. Li demàn quatre o cinch allotons perque me diguen la conjugació de Vila2 i la Marina, i per lo mateix que siguen tots nadius d’aquí mateix, i a l’acte posa a la disposició En Vicent Cardona i Tur de 13 anys, En Josep Tur i Riera de 9 anys, N’Alfred Riera i Marí de 10, En Josep Prats i Riera d’11 i En Vicent Serra i Ribes de 12. —Dins lo juliol de 1917 ja fiu l’escorcoll de la conjugació eyvissenca, que me digueren quatre o cinch Superiors i Catedràtichs del Seminari, uns de Vila i els altres de la pagesia, de devers les parròquies rurals de Sant Jordi (sur), Corona [Santa Agnès], Sant Joan de Labritja i Sant Rafel de Forca (nort). Com tots eren persones majors i massa instruides per conservar sensa mattàfara castellanenca les formes verbals més genuines d’Eivissa, comprenguí després que calia repetir l’escorcoll ab gent menuda i tenral, i com mes menuda i tenral millor. —I com ara havia de venir assí a organisar la replega lexicogràfica, aprofit tan bona avinentesa per fer ab una pedra dos tirs: organisar tal replega i escorcollar la conjugació a Vila i a una banda de la pagesia de les més allunyades de Vila.

Sobre tot, mos ne pujam a Ca’l Sr. Mestre ab aquells cinch valents allotellos, que fan un cap d’allò mes viu, i rompem el foch contra els 85 verbs de la llista, els verbs caps-pares de la nostra estimadíssima llengua, i ¡hala a conjugar verbs aquella allotea i jo escriu qui escriu! Com toquen les onze posam forqueta, i a les dues i quant refermam les amors i mos hi pegam tirs passat les cinch, i aleshores suspenem lo foch fins demà dematí.

Dia 2 de febrer

En bon dia de la Mare de Deu del Candeler, venen uns quants d’aquells agoserats allotineus an el Seminari; i allà dins la cuyna, arremolinantse a nosaltres Mn. Antoni Costa, Majordom del mateix Seminari i l’incomparable Mestre Joan des Pa, ja som partits ells a descapdellar verbs i més verbs i jo a escriure tota quanta forma verbal m’aboquen. A hora de comensar l’Ofici Major a la Seu suspenem les hostilidats fins a les dues, que mos hi tornam posar, i no ho deixam fins prop de les cinch, que ja només ens falten nou o deu verbs a esclovellar.

Dia 3 de febrer

Tornen demunt les vuyt i busques aquells esforsagats tenralets i ab ells i ab Mn. Costa i En Joan des Pa desnossam ab quatre grapades els nou o deu verbs que ens faltava conjugar; i ab grapades de caramellos a tota aquella heroyca i bona gent posam fi a la conjugada ab satisfacció ben coral de tots. A tots, grans i petits, don mil gràcies del bon servey que m’han fet, que Deu elze pagui així com jo voldria i demàn. He de consignar que aquests allotons de Vila i de Marina que m’han dita la conjugació llur, son dels qui se son portats més bé de tota la jovenea de Mallorca, Menorca, Catalunya i Reyne de València, puys no els he haguda de dir ni mitja paraula de correcció.

[…]

Aquests dies se son aplegats qualques amichs an el Seminari, prèvia indicació de l’Illm. Sr. Vicari Capitular, per constituir un Centre d’Acció Lexicogràfica i replegar tot lo vocabulari vivent d’arts, oficis i professions d’Eivissa en lo que tenga de més característich i vitench. Aquests bons amichs son: lo M. I. Mn. Isidor Macabitx, Mn. Vicent Bufí, Mn. Ignasi Serra i Riera, D. Joan Grimalt, Mn. Josep Cardona i Planells i D. Francesc Garcia i Torres. En una sèrie de conferències els espliquí tot mon pensament sobre la Gramàtica i lo Diccionari i se comprometeren a treballarhi a les totes. Molt esper d’una gent tan entesa i formal.

*******************

A les dues i mitja puig a un carretó passa-volant, que ab devers dues hores me deixa a la parròquia de Sant Mateu d’Aubarca, districte municipal de Sant Antoni de Portmany, prop de Corona, entre Santa Agnès i Sant Joan de Labritja, a quatre passes del Pla d’Aubarca. Sant Mateu d’Aubarca ni redol de cases té; tot son cases escampades ferm.

L’esglèsia no té altra casa veina que la Rectoria. M’hi present ab una carta de recomanació de l’Illm. Sr. Vicari Capitular a Mossènyer Domingo Ribes i Prats, que me rep ab lo cor demunt la ma, així com m’ha agradat sempre que me rèpiguen. Li esplich l’objecte de la meua anada allà, li sembla de primera, i a l’acte mos espitxam a l’Escola Nacional, que està trecentes o quatrecentes passes de la Rectoria. Me fa avinent Mossènyer que el Mestre ès castellà[,] D. Toribi Serrano i Pablo de Ciudad Real, però que ja parla eyvissench i que ès de bona part ferm. Mos hi entregam, ens rep tot amable; i, com sent de lo que se tracta, posa a la meua disposició quatre allotellos lo més atxaravits i galanxons i que han nom: En Marian Bonet i Riera de 15 anys, En Marian Riera i Tur de 13, En Miquel Riera i Cardona de 13, En Vicent Riera i Palou de 13 i llavò l’Escolanet de la Parròquia que justament no pens a pendreli ni el nom ni el llinatge. Per no destorbar els altres allots de l’Escola, ens n’anam a la Rectoria i allà comensam la conjugada, pegantmoshi fins que fa fosca negra.

[…]

Dia 5 de febrer

Ab aixó s’ès fet hora de dinar; i, llests d’aquesta feyna, he pres comiat de Mossènyer i de la seua gent, donantlos mil gràcies de lo bé que m’han tractat aqueys dos dies d’esser ab ells. Es arribat lo carretó que me n’havia de dur a Vila. Hi som pujats ab el Sr. Mestre Nacional que també hi havia de venir, i ja som estats partits de d’allà. Ha plogut tot lo camí i mos som remullats una mica.

Arribam a Vila, puig an el Seminari, a on hem sopat i feta la pretxa ab l’Illm. Sr. Vicari Capitular, lo M. I. Mn. Isidor Macabitx, M. I. Mn. Rafel Escandell, Mn. Costa i Mn. Bufí. Prench devers les nou comiat de tots, retentlos les més espressives gràcies de lo beníssim que m’han tractat, i a Mestre Joan des Pa per la baldor i balquena de mots i frases d’allò més bufarell que m’ha dites aquests dies; i ¡de d’allà cap an el vapor! despedintm’hi els amichs, Mn. Macabitx, En Grimalt i En Garcia.
El vapor ha saupat i ja ès estat partit cap a Mallorca ab una mar de Reys, gràcies a Deu.

[…]

¿D’on surt l’idioma eyvissench?

Per mi ès induptable que, apoderats els romans d’Eivissa i Formentera, foren tan pàtrichs de romanisarles, que acabaren per esveirne la llengua i casi tot lo rossech, solam i demble de la civilisació primitiva que segurament hi hauria i que tots lo mes se salvarien qualques noms de lloch i un contingent mes o menys migrat de mots designadors de les coses mes casolanes i familiars.

Aquesta població eyvissenca i formenterina fondament romanisada, acabaria per parlar lo llatí vulgar que Roma espargí i arrelà dins tot l’Occident, ès a dir, una modalidat de tal llatí, per l’estil de la que embarbollaven Mallorca i Menorca i la major part de la península ibèrica. Aquella modalidat seria arribada a nosaltres, mes ben dit, nosaltres la parlaríem encara si no fossen venguts els muslims a ensenyorirse d’aqueixes illes durant els sigles VIII i IX, dominantles fins a la primeria del sigle XIII, esveinthi la població muzaràbiga durant la segona mitat del sigle XI, puys quant vengueren els creuats pisans i catalans la primeria del sigle XI, ja no trobaren rastre de nissaga cristiana indígena a Eivissa ni a Mallorca. I essent així ¿com n’hi havien de trobar lo gran Rey En Jaume I i les seues gents quant vengueren a redimir les illes de l’ominós i envilidor jou de la Mitja Lluna? I si aquells èpichs conquistadors no trobaren a Eivissa i Formentera cap casta de població cristiana, si just hi trobaren sarrains, i si la nissaga presarraina feya sigles que s’hi era esveida, i tot lo mes en restaven unes quantes de dotzenes o no tant de noms de lloch, ¿com pot haverhi hagut de l’any 1235 ensà res de llengua presarraina, mes que aquells noms de lloch que he dits? ¿Hi ha haguda a Eivissa i Formentera cap altra inmigració de l’any 1235 ensà, fora de la dels pobladors catalans que hi acudiren després de l’any 1235? ¿N’hi anaren de València de pobladors may per may? ¿A on consta que may n’hi anassen? ¿Com n’hi havien d’anar l’any 1235 ni els anys següents, si el Rey En Jaume no conquistà València fins l’any 1238? ¿Com València podia enviar pobladors a Eivissa i Formentera si estava tan despoblada de cristians, que hi hagueren d’anar a poblarla cristians de la banda de Lleida i de la banda d’Aragó. ¡Bona estava València per anar a poblar Eivissa i Formentera devers aquelles saons de l’any 1235! Per lo mateix ¿d’on ha de sortir, d’on pot esser sortit l’idioma actual d’Eivissa i Formentera mes que del català que hi dugueren els conquistadors i pobladors, catalans casi tots, del sigle XIII? Per això l’eyvissench, estudiat històricament i endardellat filològicament no ès mes que pur català, una modalidat catalana, per lo seu allunyament de les altres terres de llengua catalana interessantíssim, curiosíssim i caracterisadíssim, un dels dialectes catalans mes dignes d’atenció i d’estudi que hi haja, i que forma part principalíssim del boldró balear. No devall a especificar ni espinzellar les notes característiques de l’idioma eyvissench perque ja ho he fet diferents vegades demunt aquest BOLLETÍ (IV, 207-299; XI, 23-28; XII, 37-44), i no ès cosa de sucar massa els alls.

5. Juliol de 1922 (BDLC, tom XIII, p. 41-52)

Dia 3 juliol

Ab Mn. Antoni Josep Pont i En Moll prenim el vapor Isleño, i cap a Eivissa manca gent!

Dia 4 (juliol)

Arribam a les cinch del matí. Ens rep an el Moll l’Illm, Sr. Vicari Capitular (Mn. Vicenç Serra i Orvay), i pujam a la Fonda; com som tres, no hi ha lloch per nosaltres an el Seminari. Dita missa i berenats, tots tres ¡cap al Seminari! Mn. Pont s’espitxa a l’Hospital. Hi troba Na Maria Riera, de xeixanta quatre anys. Li aglapeix la tonada de les Caramelles de Nadal, anotantne la melodia i la letra. En Domingo Ribes i Marí, soldat, de la pagesia, li canta una cansó de passeig i en consigna la melodia. En Joan Mayans i Ferrer, soldat igualment de la pagesia, li diu la melodia i cansó d’una Caramella de Nadal. A Eivissa no n’hi ha de Pasqua. Na Joana Ribes i Marí li canta la cansó de Sant Aleix, Sant Isidro, una cansó popular i sa Tonada de picar llenties. Mn. Pont anota curosament totes aqueixes melodies. Torna an el Seminari i D. Joan Mayans, organista de la Catedral, li canta una melodia popular. Llavò Mn. Isidor Macabitx, En Joan Ripoll i Seguí des Pa, Mn. Vicenç Serra i Orvay i Mn. Ignasi Serra li canten un enfilall de cansons de jochs infantils, i pren bona nota de llurs melodies.

En Moll se’n va ab Mn. Macabitx an els obradors de Mtre. Joan Marí i Roig (a[lies]) Gallet i Mtre. Josep Marí i Escandells, fusters; Mtre. Josep Costa i Garcia (a) Patata, ferrer; Mtre. Josep Brunet i Planells, selleter; Mtre. Antoni Riera i Torres (a) Porxu, sabater; els quals li completen el cabal llingüístich de llurs respectius oficis que Mn. Macabitx ens havia pellucat, fora lo de selleteria. La banda de cap-vespre ab En Fèlix Juan i Torres, ex-sargent del Terç Extranger del Marroc, s’esquitxa an el Molí de Vent de Ca’n Fèlix; el muliner Mtre. Joan Serra i Torres li esplica pessa per pessa tota la cosa del molí, tanta com n’hi ha. Se’n van a una cénia i repleguen també tots els noms d’aquesta màquina tan primitiva de treure aygua. Torna an el Seminari, i En Fèlix Juan i En Joan Serra i Marí, seminarista, li diuen un bon grapat de noms d’animalons i d’intensius, ben interessants.

Ara jo aplech En Joan Planells i Roig seminarista de setze anys nadiu de Santa Gertrudis, N’Antoni Costa i Bonet de devuyt anys nadiu de Sant Josep de sa Talaia seminarista també, En Josep Serra i Marí de 18 anys nadiu de Sant Josep, En Miquel Riera i Bonet de la mateixa edat nadiu de Sant Antoni de Portmany, N’Emili Pérez-Cabrero i Adrover de 13 anys, Mn. Antoni Costa i Torres[,] Majordom del Seminari, nadiu de Santa Agnesa i llavò En Joan Ripoll i Seguí des Pa[,] antich cuyner del Seminari nadiu de Sa Penya barri de la Marina. Aquest bell estol d’eyvissenchs ja son partits a dirme mots de les cinch primeres seccions del Qüestionari Noms de Deu, dels Angels, dels mals esperits, escala de sers del mon visible, noms de les facultats sensitives i intellectives dels racionals i irracionals i noms de les parts del còs humà i llur funcionament, i mos hi passam tot lo sant dia cuydant a fer ull ells de dirme mots i jo d’escriure’ls. Se fa fosch i tothom ¡cap a ca seua i els assotants a Ca’n Coll! I fins demà dematí, si Deu ho vol i Maria!

Dia 5 (juliol)

Devers les vuyt prenim tots tres els atapins. Deixam En Moll a ca’l capeller Mtre. Josep Fernández per que hi fassa bona pellucada de mots de capelleria, i la hi fa. Ab Mn. Pont pujam al Seminari. Mn. Pont se’n va a l’Hospital i hi fa calada buyda; torna, i jo li destach tres unidats, ben trempades per tonades populars, de l’estol que he trobat que ja m’esperaven, els mateixos de ahir, ab els quals he seguida l’esplugada de les seccions del Qüestionari 6-9 (Relligió, Sagraments, llitúrgia, edificis sagrats, festes relligioses de cap a cap d’any, irrelligió, supersticions, bruixeries, fullets, noms de parentiu asxendent, colateral i desxendent), i vos assegur que en son sortits de mots a betzef, a roys, i tots ben interesants. I llavò que no poria donar raó per mes depressa que escrigués perque eren sis o set que no paraven d’enflocarme mots a dreta i esquerra; i elze provava la paciència perque tots volien que els escrigués tot ab u els mots que se treyen. Basta dir que no hem parat de fer tal gimnàsia de les vuyt i quart fins passat migdia, i de les tres i mitja fins a les set i mitja. Mn. Pont la banda del cap-vespre ha aglapides una bona partida de melodies populars i Goxtus (Goigs) de Sants i diu que son tan diferents de les de Mallorca i que criden tant i tant l’atenció. Com els de l’estol ja no han tengudes pus melodies que dirli, En Joan Ripoll i Seguí des Pa, cuyner de tota la vida i Mn. Ignasi Serra de Ca’n Tià (la confiteria mes acreditada d’Eivissa), se son posats a esplicarli els aguisats eyvissenchs, espinzellantloshi ben arreu, i ell escriu qui escriu tot quant li deyen.

En Moll, de ca’l capeller Fernández s’espitxa a l’Escola Nacional de D. Joan Grimalt. Li destaca aquest En Joan Canals i Tur de 13 anys, En Joan Rosselló i Bonet d’11, En Salvador Riera i Ripoll de 13 i N’Alfred Riera i Marí de 12. Los se’n mena En Moll a la fonda, i li diuen una vintena de jochs infantils i noms d’animalons i intensius. Ab això se passa fins a migdia. La banda del cap-vespre a les tres i busques el deixam a ca’l capeller Sr. Fernández, i la seua senyora D.ª Margalida Tur i Planes, li diu els noms dels vestits antichs d’home i de dona i les castes de roba que corrien altre temps devers Eivissa; i llavò costums dels festetjadors de la pagesia, i mobles, aviram, i noms vulgars de malalties. Ab això els ha aydat un tal Jaume Tomàs, Cabo d’Infanteria.

Ab això vé la fosca i quiscú pren redòs a ca-seua.

Dia 6 (juliol)

A les vuyt i busques ens tiram an el carrer ab Mn. Pont, que el deix a ca-Mestre Serra (Tià), pastisser de tota la vida, que li ha dit un bell grapat de pastissos eyvissenchs, espinzellantli tots llurs ingredients; i tot seguit la criada de la casa, Na Maria Torres i Ripoll, li ha cantats els Passus (Via-Crucis). Se’n vé an el Seminari, i En Joan Ripoll i Seguí des Pa li esplica una partida mes de guisats eyvissenchs, i tres xabalets seminaristes li canten unes quantes de melodies populars, i ell ¡zas! ¡zas! les anota en la seua llibreta. Mentres tant jo de les vuyt i quart fins a les dotze pelluch de boca del meu estol d’ahir, que m’enrevolta, bones ambostes de mots de totes les parts i dependències del casament (casa¡ alberch) de fora vila, que revela la primitividat de la vida pagesa eyvissenca. Com mos ne temem, ens toquen les dotze, i ¡cap a dinar tothom!

En Moll ès romàs a la Fonda. A les vuyt i minuts li compareix En Vicent Fuster, mariner i pescador; se’n van a un llaüt i li esplica els noms de totes les parts del vaixell ab tot son ormeig i aixarch i els diferents sistemes de pescar que assí s’estilen, i ab això se passen tot lo dematí.

A les tres i busques mos tornam tirar an el carrer. Ab Mn. Pont li envelam cap an el Seminari, a on trobam l’estol de sempre. Uns enrevolten Mn. Pont i li canten melodies eyvissenques i En Joan Ripoll i Seguí des Pa segueix espinzellantli aguisats eyvissenchs, no just de senyors, sino de pagesos, que son re-de-molts i qualcún ben primitiu, i li donen que fer fins a les vuyt.

Ara a mi me diuen els noms de les dependències del casament (casa) de fora que avuy dematí no me havien dits, i envitricollats ab tals noms en surten d’altres a forfollons d’allò mes interessants i la major part desconeguts per mi. A poques bandes del territori de la nostra llengua hi ha tant de xorrèstich lexicogràfich com a Eivissa. Fa estona que ho presentía però ara ho tocam ab les mans.
La fosca mos treu del Seminari, i En Moll no mos compareix fins passat les vuyt i mitja, perque a les tres i mitja s’ès esquitxat a ca’l Capeller Fernàndez, a on han comparegut el cabo Tomàs i una tal Catalina Marí i Tur, i ja son estats partits a dirli mots i mes mots de matanses, de tots els farciments de porquim, de totes les porquetjades que se fan a Eivissa, tant o mes polents de vocabulari com a la comarca balear, catalana i valenciana que siga famosa per tal concepte. Llavò li han dits els noms del arreus de cuyna i dels dolsos que fan per Nadal.

A la fi ben sopats i llests de totes les altres feynes, mos ne som anats a posar els ossos de pla, per lo que pogués esser, i ¡bona nit tots plegats!

Dia 7 (juliol)

A les vuyt i quart li envelam cap al Seminari, i al punt compareix tot l’estol, i se posen a dirmos noms de moltes de coses. An En Moll li aboquen enfilalls de noms d’animalons i aucells (carnissers i no carnissers) i animals selvatges, i llavò un bon raig de intensius i derivats de colors i una grandiosa ambosta de cent vint diminutius i aumentatius que valen la barba d’un soldat; i també ha aglapits els noms referents a cans, gats i rates.

Mn. Pont se’n va a l’Hospital, i una dona eyvissenca li esclovella totes les les coses de la bugada. Torna an el Seminari i hi pelluca els noms dels jochs de cartes que s’estilen devers Eivissa. Jo replech mots del ram de coloms i del bestiar, porquim i llavò un bell aixam de noms vulgars de malalties i de llurs remeys casolans.

A les onze i busques En Moll devalla a ca la teixidora Francina Torres i Escandell, formenterenca, i hi replega els noms del teler i de l’urdidor. Arriben després a l’esglèsia de Sant Salvador de la Marina, i la muller del campaner, Na Maria Marí, li ha dit part del vocabulari de campanes i campanar.

Ab això se fan les dotze, i mos n’anam, quiscú per son vent, a dinar. Dinats, pujam tots tres ab En Joan Ripoll i Seguí des Pa a un carretó, que mos ne du a Sant Antoni de Portmany, a l’altre cap de mon… eyvissench, a l’antich Portmany (Portus magnus), a on trobam molt bon recapte de casa i de mots, gracies a la gentilesa de Mn. Bartomeu Ribes, Mossènyer actual de Sant Antoni de Portmany, que a l’acte ens troba estatge per tots quatre, mentres Mn. Joan Bonet, que fonch molts d’anys Mossènyer d’assí, Mn. Josep Colomar, Vicari d’aquesta parròquia, Mn. Josep Bonet, capellà de la Trasatlántica i Mn. Joan Torres i Ribes, tots a la fresca a la porta de l’amo Antoni Manyà ab la seua madona, ja son estats partits a enflocarmos mots i mes mots de diferents seccions del Qüestionari, i nosaltres escriu qui escriu, tan depressa com sabíem. A Mn. Pont, li diuen el vocabulari de figueres, ametllers, garrovers, oliveres i vinya. An En Moll altres li donen el vocabulari d’arreus de cuyna, del filar, de animals de ploma de la vorera de mar, noms vulgars de malalties i llurs remeys, noms de pedres i pedrades i de pegar i núvols. A mi me’n diuen també un bon raig de noms vulgars de malalties i els remeys que hi dona la gent, tot lo qual ès font abundosa de vocabulari.

Ab això se’n ve la fosca, i ens obliga a anar a pendre redòs i posar miques, i després a veure la mula blanca, verbo dormir. Mossènyer es porta tan heroycament que ab un instant tresca tot es poble i ens troba quatre bons homes, de molta d’edat i de representació, que vendrán demà a les vuyt a dirmos paraules de tot el ram de conrar la terra i de les diferents castes de bestiar.

I ab això posam punt final, i ¡bona nit tots plegats!

Dia 8 (juliol)

A les vuyt ens aplegam an es Porxus de Missa, davant l’esglèsia parroquial, ab En Josep Escandell i Vingut, de vuytanta dos anys, nadiu de Sant Rafel de Forca i habitador de Sant Antoni de Portmany, conrador de tota la vida, i En Josep Sala i Rosselló, de 74 anys, nadiu d’assí mateix, que té dos sobrenoms: Banya i Llucià. Ab aquests dos emprench l’endardell de la terra com element de vida per l’home, i me diuen els mots referent a bosch i marina, pinars, sevinars, sitges de carbó i forn de calç, llaurades, sistema dels quatre tersos, formiguers, femades, sembrar, creixensa del sembrat fins que grana i el seguen. Ab això mos passam tot lo sant dia.

Mn. Pont entra a Ca-Na Josepa Ribes Mossón, de xeixanta quatre anys, que li diu els noms de les castes de vestits d’home i dona d’altre temps i les castes de roba de que les feyen, resultant que tota la roba que duyen per assí en-primer era feta en casa, de cànem o de llana.

Ve després an es Porxus de Missa, hi troba en Josep Vingut i Ribes, de 66 anys, santantoniench i que diu a Mn. Pont el noms dels cereals i llegums que sembren per assí. Llavò a ca’n Josep Torres i Prats pelluca el nom d’una partida de arreus de casa, i després En Josep Sala i Rosselló li enfloca el vocabulari del cànem i son aprofitament (amerar, trencar, espadar), i llavò dels aubarcoquers, tarungers, pomeres, magraners, cirerers, cudunyers, nespleres, pereres, melicutuners, préssechs, alverges, bistratxus, mansaneres, ferratges, alfals, trébul i qualcom d’hurtulissa (patates, cols, grells, muniatu, cebes, ays, mongetes, pebreres, melons i xindris).

En Moll se planta davant ca’n Josep Rey i Torres, mestre Picapedrer; hi compareixen En Josep Torres i Prats de 87 anys, anomenat S’Hereu des Poble (perque ès el mes vell), En Joan Prats i Colomar, En Josep Vingut i Ribes, En Josep Torres i Torres, En Josep Rey i Ribes, En Vicent Ribes i Riera, D. Bartomeu Escandell i Marí[,] Secretari de l’Ajuntament, i Na Catalina Riera i Ferrer de 63 anys. Els quals ja son partits a dirli mots i mes mots del bestiar de llana, noms que pren la persona des que neix fins que’s mor segons l’edat i estats que va prenent, jochs de nines y nins i una bella cateyfa de intensius (diminutius, aumentatius, colectius). Sabent aquella bona gent que En Moll era tan trempat per dibuixar, duen un vestit de dona d’altre temps i l’encitronen a un tal Joan Bonet, que feya la seua planta ab sos bigots i aquella gentil i pintoresca indumentària femenina, que era una vertadera preciositat. Se’n va En Moll a ca’n Josep Torres i Prats, i hi dibuixa l’arada, el jou de llaurar i altres ferramentes de conrar, com també en dibuixa d’altres, que li du de ca-seua En Josep Escandell per escusar passes an En Moll. D’allà li estrenyen a l’hort de Mn. Joan Bonet, de sobre-nom Casat, i un nebot d’aquest, N’Antoni Torres i Tur, li dona una relació ben espinzellada de la cèni, de les parades i taules d’hortalissa i civera de carru. Pren nota de tot això i dibuixa unes quantes de ferramentes mes.

Torna En Moll de dit hort i mos entregam a ca’n Bartomeu Ribes, de sobre-nom Xumeu d’En Truy, mariner, que ens han dit que sap noms vulgars d’estels, i ell i son fill Antoni ens ne diuen un raig, alguns de nous, que no les havíem trobats a les Balears.

Ab tot això la fosca ens fa pendre redòs a la posada Ca-Na Catalina Ribes, i al punt romanem tots tapats de sordonayes.

Dia 9 (juliol)

Come bon diumenge que ès, ens constituim an els porxus de Missa devers les nou. Surt la gent de l’Ofici i mos umplen els porxus, aboldronantse entorn de les tres taules que empram els tres escorcolladors, i ja son partits a dirmos paraules, que no hi ha qui hi par ni qui s’hi oesca. Jo hi endardell tot el ram de batre cereals i llegums, ventar i alsar d’eres. Després pegam per l’empeltar àbrens, aspurgarlus i demés carro-portal arbrench, fins que passam revista a tot l’endarivell de núvols i pluja; a la fi toquen migdia i li estrenyem tots a dinar.

Mn. Pont s’hagut d’afanyar a les totes per aglapir les melodies d’un sonador de flaüta i d’una allotella glosadora, Na Maria Vingut i Riera, de 13 anys que compongué anys enrera un glosat sobre el poble de Sant Antoni de Portmany, i le hi ha cantat tot ab la tonada de les Caramelles de Nadal; i mentres ha cantat acompanyantse ella mateixa ab el tambor, se tenia la cara tapada ab un mocadoret ab randeta feta a mà (festó). Lo que ha costat molt a Mn. Pont d’aglapir el ruixat de notes de la flaüta, que aquell sonador, En Josep Costa i Bonet, sona meravellosament. Ab aquestes dues polents fonts de música popular n’ha tengut prou Mn. Pont tot lo dematí, i encara no ha pogut acabar i ha celietjada la glosadora per demà dematí, i es sonador per la banda del cap-vespre, que el passen devall es porxus, sonant un la flaüta i l’altre anotantli aquelles esplèndides melodies.

En Moll ha tengut prou que fer escorcollant ab En Josep Rey i Torres, el ram d’abelles, eixams, brescams i mel i després tot l’endiumenjat de trons i llamps, això després d’aydar a Mn. Pont en l’aglapida de les melodies que brollaven de la flaüta del sonador i de la gargamella de la glosadora ab son acompanyament de tamborí i castanyetes, que vos assegur que repicaven ben granat. La banda del cap vespre Mn. Pont ha tornat aglapir melodies populars de boca d’En Joan Ripoll i Seguí des Pa i d’altres boques.

Ara En Moll i jo ab En Josep Escandell de Ca-N’Arabí i ab En Josep Sala i Rosselló de Ca’n Llucià ens espitxam a l’hisenda de Ca’N Tura, que hi està una neta d’En Sala, a on hem pogut estudiar el casament pagès eyvissench ab tota la seua genuinidat: es porxu, sa cuyna (sa llar defora i sa llar dedins), que En Moll n’ha dibuixada la planta. An aquest casament hi ha Truy d’Oli (Tafona) i Molí de Sanch. En Moll ha dibuixat un i altre giny (màquina) per la seua rònega primitividat, tot fusta i pedra i qualque mica de ferro. Jo hi pelluch tot lo vocabulari, que ès interessantíssim, d’un i altre giny. Llavò mos esquitxam altra volta an el poble; i devall els Porxus de Missa En Josep Escandell, Mossènyer, Mn. Josep Colomar i Tur, Mn. Joan Torres i Ribes i qualcún altre m’han dits enfilays de mots referents a llits, marefegues, matalafus, tapay de llit, castes de pedreny i de terres; i son sortides vertaderes preciosidats llingüístiques.

En Moll ha aydat a Mn. Pont a transcriure les notes de la flaüta que donava a betzefs aquell admirable sonador, En Josep Costa i Bonet; i llavò tots dos, Mn. Pont i En Moll apleguen la melodia dels Passus (Via-Crucis) que un chor de donzelles i escolanets els han cantats dins la Rectoria tal com elze canten a l’esglèsia i p’els carrers certs dies de l’any.

Com mos ne som temuts, ens ès venguda la fosca damunt, i hem tallats caps allà on érem, anantmosne a sopar i a geure. I bona nit tots plegats!

Dia 10 (juliol)

Demunt les vuyt mos plantam devall es Porxus de Missa, i rompem el foch tots tres. Mn. Pont ja ès partit a transcriure musicalment un raig de melodies de flaüta que li enfloca hala qui hala En Josep Costa i Bonet, i hi ha de posar tots els cinch sentits per aglapirli tantíssimes de notes com fa brollar En Costa d’aquell tan primitiu instrument.

En Moll pren per conte seu En Josep Rey i Torres, acabantlo d’esplugar sobre el ram d’abelles, i llavò se posa a copiar la llargueruda glosada de Na Maria Vingut i Riera i en té per un parey d’hores perque se tracta de més de trecents versos, a on hi ha mots i frases interessantíssims.

Ara jo aplech tot una ruixada de mots i frases de diferents seccions de gran relleu lexicogràfich, que me diuen els capellans de Sant Antoni de Portmany, presidits de Mossènyer i acompanyantlos En Josep Escandell Arabí.

La banda del cap-vespre ens tornam aplegar ab aqueys senyors devall els mateixos Porxus, i ens diuen enfilalls de mots sant-antonienchs i purmanyins de les tres fins devers les sis i mitja, que arriba el carretó que mos ha de tornar a Vila.

Donam mil gràcies a Mossènyer (Rt. D. Bartomeu Ribes), Mn. Joan Bonet (Mossènyer passat), Mn. Josep Colomar, Mn. Josep Bonet i Ribes, Mn. Joan Torres i Ribes i an En Josep Escandell Arabí, p’el bon costat que mos han fet, dientmos tantíssims de mots i cercantmos i trobantmos tanta i tanta de gent que mos n’ha farcits de mots i frases d’alt valor lexicogràfich i gramatical, fins a l’estrem de que a poques poblacions de Balears, Catalunya i València havíem trobada tanta de cosa filològica com assí.

I ¿què feym a les hores? Prenim comiat de tota aquella bona gent, pujam an el carretó, i li estrenyem cap a Vila. Un poch abans de Sant Rafel de Forca agafam un altre carretó ple de bergantelles pageses que cantaven come rossinyols. Mn. Pont els escoltava ab tanta d’oreya, que els ha poguda aglapir una melodia preciosa, que ha anotada ab llapis dins el carretó mateix, sense aturarse aqueix.
Arribam a Vila devers les vuyt i mitja. Rebem la visita de l’Ilm. Sr. Vicari Capitular i del Canonge Macabitx i acabam per sopar i anarmosne a geure.

Dia 11 (juliol)

A les vuyt pujam an el Seminari, a on compareixen els de l’estol dels dies 4-7 i ab ells mos passam tot lo sant dia, engospantlos els mots i les frases, que mos van dient i que ofereixen gens d’interés lexicogràfich i gramatical.

En Moll se’n va a l’Escola Nacional de D. Joan Llull i Vives, que posa a la seua disposició N’Antoni Roig i Serra de 9 anys, N’Andreu Gota-redona i Tur de 10, En Joan Tur i Fortuny de 9 i N’Enric Sunyer i Riera de 12; i ab ells estudia la fonètica de Vila que ofereix els seus contrasts ab la de la pagesia. Llavò s’espitxa ab En Joan Ripoll i Seguí des Pa a Ca-Na Murtera, i l’Ama de la Casa, Na Francisca Ripoll i Bufí, de 27 anys, que los diu un bon grapat de mots del ram de casa i del pastar i En Moll dibuixa uns quants d’obgectes casolans ben curiosos. Mn. Pont pelluca unes quantes de melodies mes an el Seminari i a l’Hospital.

Horabaixa de tot prenim comiat de tota aquella bona gent seminarienca, donantlos milions de gràcies del costat entusiasta que mos han fet en la replega de cabal filològich. L’Illm. Sr. Vicari Capitular i el Canonge Macabitx, mos han feta companyia fins an el moment de pujar an el vapor, passat les onze de la nit. En Joan Ripoll i Seguí des Pa no ha tengut pit per venir a donarmos l’Ab Deu-siau de greu que li sabia que mos n’anàssem. A la fi mos ajassam dins el camarot del Bellver que mos han donat, i de d’allà cap a Mallorca.

Dia 12 (juliol)

Me desxondesch a les tres i tres quarts, puig dalt cuberta, i me veig Mallorca a l’entrellum, blavenca, boyrosa, gentil. ¡Quin pler de colombrarla i d’acostarmoshi! Me succeeix lo de sempre: que, com torn a Mallorca, me sent sempre mes mallorquí.

A les sis i busques entram dins el port. Prop de les set saltam a terra i ¡cap a dir missa! i després cadascú a casa seua a enllestir les feynes que sempre té un que ha passats ancque just siguen vuyt dies fora de casa-seua. I ab això queda closa aquesta Eixida a Eivissa, que ja ès la qui fa cinch, totes per cosa de l’Obra del Diccionari! Que Deu ho beneesca.

Amèn.

Mencions més rellevants sobre els viatges d’Antoni Maria Alcover a l’illa de Formentera al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana 

1. Abril de 1902 (BDLC, vol. I, p. 99)

Comença l’escursió filologica de Mossen Alcover

Día 9 Mossen Alcover va emprendre de bell nou l’escursió filológica y de propaganda de la obra del Diccionari, embarcantse cap a Eivissa, aont ha trobats una partida de colaboradors ben resolts, y ha constituíts corresponsals a tots els redols de població mes importants d’aquella illa y a la de Formentera, oferintli mil facilitats el M. I. Sr. Vicari Capitular, Dr. D. Joan Torres, Bisbe presentat de Menorca.

2. Juny de 1920 (BDLC, vol. XI, p. xx-xx)

Eixida a Eivissa i Formentera

Mos espitxàrem a Eivissa dia 26 de juny ab una mar de reys; hi arribam dia 27, sol ixent, i ens reben coralment els bons amics Molt Il·lustre Mn. Vicenç Serra i Orvay, Canonge i Rector del Seminari, nadiu de Sant Jordi, i Mn. Isidor Macabitx, Canonge, nadiu de Vila i altres. Ens hostatjam an el Seminari, antiga casa dels Jesuites, a on trobam una de les fonts d’eyvissench més genuïnes i abundoses que may haguéssem topades, el cuyner d’allà, mestre Joan Ripoll i Seguí, nadiu de Sa-Penya, barri mariner de la Vila o ciutat d’Eivissa.

Altres n’aglapim de fonts ben bufarelles, per exemple, Mn. Antoni Costa, Majordom del Seminari, nadiu de Santa Agnesa, parròquia de la regió muntanyenca anomenada Corona; D. Manuel Sorà i Bonet, tenral de 17 anys, nadiu del barri La Marina de la mateixa Vila, que acaba de prendre el Batxiller; D. Ignasi Serra, seminarista a punt de prendre Ordes, nadiu de Vila mateix; lo M. I. Mn. Rafel Escandell, nadiu de Formentera, novell canonge d’aquí; Mn. Josep Ferrer i Guasch, nadiu de Sant Joan de Labritja i superior del Seminari; un tal Sr. Cardona, Fàmul del Seminari, nadiu de Sant Rafel de Forca, i els Porters del mateix Seminari, pare i fill, Planells de llinatge i nadius de Santa Gertrudis de Fruitera.

Amb aquests elements i altres que s’hi arremolinen en esser mester, ens trobam a punt de fer l’estudi de l’eyvissench en totes les seues variedats i especialidats. Visitam els amics vells que tenim aquí i tots s’ofereixen galantment a fermos costat, i més que tots mos ne fa l’Il—lustríssim Sr. Mn. Bartomeu Ribes, Degà d’aquesta Seu i Vicari Capitular aleshores d’aquesta petita Diòcesi, que, si bé p’el Concordat pertoca agregarse a la de Mallorca, encara no s’hi ès agregada.

May porem agrair degudament a l’Il·lm. Vicari Capitular l’interés que prengué totd’una a favor nostre, convidantmos dues vegades a dinar i recomanantmos an els Rts. Mossènyers (Rectors) dels pobles que visitàrem per ferhi estudis llingüístics: Sant Francesc Xavier de Formentera (Mn. Vicenç Planells i Tur), Santa Eulària des Riu (Mn. Miquel Planells i Tur), Sant Joan de Labritja (Mn. Vicenç Riera i Costa), Sant Antoni de Portmany (Mn. Joan Bonet) i Sant Josep de sa Talaia (Mn. Lluc Cardona).

Quant ens presentàrem an aqueixes poblacions, Mossènyer de cada una d’elles sortia a rebre’ns ab paumes d’or i ens tractava come papes, trobantmos gent tallada de lluna per estudiar el llenguatge d’allà. Que consti el nostre agraïment de lo més endins del cor a l’Il—lm. Sr. Vicari Capitular d’Eivissa i a tots aquells Rts. Mossènyers i persones que per cara d’ells tengueren la santa paciència i amabilidat d’aguantar la mestra hores i més hores contestant an el raig de preguntes que mos féyem per escorcollar i endardellar per tots els cayres llur pol·lent llenguatge eyvissenc.

Que const de la mateixa manera el nostre agraiment més coral an els amics més amunt anomenats i a tots quants m’aydaren a fer tal escorcoll i endardellament d’aquell boldró llingüístic, sens dupte un dels més interessants de tot el territori de la nostra Llengua, durant els vint dies que fórem a Eivissa i Formentera (aquí ens aturàrem dos dies sencers, a Sant Francesc Xavier, únic redol de cases i municipi que hi ha en tota l’illa). De tota aquella bona gent conservam la més dolsa recordansa.

Amb el suport de