Barcelona i el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana

Viatges a Barcelona 1904

El 18 de gener de 1904 Mossèn Antoni M. Alcover va viatjar a Barcelona amb Antoni Vicens per seguir la seva tasca amb l’Obra del Diccionari. Desembarcaren en el Port Vell de la ciutat disposats a trobar-se amb els amics i representants de les diferents societats on havia de donar les diverses conferències. En primer lloc, es presentaren al Cercle Artístic de Sant Lluc, el dia 21 i, l’endemà, es reuniren amb els congregants de la Secció Catalanista del Col·legi dels Jesuïtes. Des d’allà, partiren cap a la Reial Acadèmia i Laboratori de les Ciències Mèdiques de Catalunya, on els esperaven els doctors de la Comissió constituïda per a col·laborar en la confecció de la lexicografia referent a Medicina i Història Natural del Diccionari.

El dia 22 de gener, donà una conferència en el Centre Excursionista de Catalunya, on els seus socis es comprometeren a col·laborar en l’estudi de la toponomàstica:

Va fer veure la molta importancia que té la toponomástica o sigui l’estudi dels noms topográfichs. El gran filólech Humboldt, ab son estudi toponomástich ibérich, ne pren peu pera formular la teoría de que la rasa basca avuy arreplegada en las montanyas y valls de la Bascònia és l’aborígena ibérica per que en molts dels noms de pobles y llochs de distintas y allunyadas regions ibéricas s’hi troban arrels d’aquell idioma; teoría que, si no enterament, en sa major part acceptan distingits y eminent filólechs com en Luchaire de Bordeus y l’alemany Gröber. Convé, va dir mossen Alcover, que’ns dediquém seriament al estudi de nostra toponomástica (BDLC II, 1904-1905).

El dia següent, donà una conferència a l’Associació Popular Catalanista sobre les formes de col·laborar en la materialització del Diccionari i aconseguiren un llistat conformat per 31 col·laboradors:

¿Com es, digué, que no tenim el diccionari complet? Perque no l’hem fet. ¿Qui l’ha de fer? ¿Els castellans? ¿Els qui voldrien soterrar la nostra llengua y raurarla de la terra? Si no’l feym nosaltres el diccionari, no’s fará. Donchs cadascú que fassa lo qu’estiga de la seua part y que no hu dex avuy per demá ni confiy de que hu farán els altres. Si tots ho feym axí, aviat el diccionari será un fet. Aont es necessária especialment la cooperació de tots, es per fer la replega de totes les paraules de la llengua, escampades per tots els territoris que la parlen y dins els arxius y obres escrites dels nostros antepassats. ¡Hala, donchs, a cercar paraules tothom! (BDLC II, 1904-1905).

Aquell mateix dia, Mossèn Antoni M. Alcover i el glosador Antoni Vicens van anar a l’Orfeó Català, on també van animar els coristes i el seu director a participar en l’Obra i arreplegar les paraules referents a la música.

Fou en aquest viatge quan Antoni M. Alcover proposà per primera vegada la celebració del Congrés de Sintaxi Catalana que duia tant de temps planejant. Per exposar-la públicament I proposar-ho d’una manera solemne, el President de l’Ateneu Barcelonès li oferí la càtedra de la corporació:

Una llengua sense sintaxis no pot ser una llengua complerta: és tot lo més un conjunt de paraulas deslligadas; lo que venen a ser els elements de construcció que no poden formar un edifici si una má inteligenta no las ordena convenientment (BDLC II, 1904-1905).

En aquells moments el congrés era encara concebut a l’entorn de l’estudi de la sintaxi i en aquella etapa primerenca se’n dissenyava, no sense certes dificultats, l’estructura general. Va ser més endavant, un cop formades les diverses comissions que l’havien de regir –una comissió tècnica, una comissió econòmica, una comissió administrativa, un comitè executiu i dues comissions especials– que se n’ampliaren els horitzons i el seu abast s’estengué, a més dels estudis gramaticals, literaris, històrics i socials, al tractament d’aspectes culturals, tot adoptant en paral·lel unes clares actituds de defensa i de reivindicació de la llengua (Perea, 2008: 271-280).

La Lliga Regionalista de Barcelona y el Centre Popular Catalanista de Sant Andreu del Palomar demanaren a Moss. Alcover que hi donés respectivament conferències sobre l’Obra del diccionari, però no va esser possible per falta de dies disponibles. Moss. Alcover amb Antoni Vicens s’embarcaren dia 26 cap a Mallorca, plens de satisfaccions y sense pels grans avenços que l’Obra del diccionari havia aconseguit per tot Catalunya.

Cal afegir la presència del component d’intervenció col·lectiva, fet no gaire freqüent en l’època. No és l’obra d’un home sol; és l’obra d’un gestor que es vol envoltar d’una munió de col·laboradors i seguidors més o menys actius: els més de 1.500 col·laboradors o el més de 3.0 inscrits en el Congrés, sense oblidar la setantena llarga d’estudiosos que intervingueren en les diverses sessions del Congrés (Perea, 2008: 271-280).

En un segon viatge, durant el mes de novembre d’aquell mateix any, Antoni M. Alcover va visitar el Centre Moral i Instructiu de Gràcia on oferí una conferència sobre la importància moral i instructiva del Diccionari. Durant el seu parlament va insistir en la necessitat de recollir tot aquell vocabulari vinculat tècnic vinculat a la indústria.

Dia 30 de novembre Antoni M. Alcover sol·licità al Batle de Barcelona la demanda de dur a terme entre dues-centes i tres-centes mil cèdules del Diccionari. Acceptada la proposta, van convenir en depositar-les a l’Arxiu Municipal i a fer extensiva la demanda a tots els Batles de Catalunya.

Dia 2 de desembre Mossèn Alcover va oferir una conferència al Centre de Sant Pere Apòstol amb l’objectiu d’arribar al públic jove:

Y ¿qui ha de fer aquexa replega? ¿Els forasters? els inimichs, que lo que voldríen, es esveir y raure de tota la terra l’últim rastre de la llengua catalana? ¿Aquests han de fer la replega? No, l’han de fer els qui estimen aquexa llengua gloriosa, els qui están convinsuts de la seus escellència, dignidat y realesa; l’han de fer els joves, perque a n-els vells tant els es com no’ls es el tenir diccionari per la poca esperansa que tenen de viure gayre; son els joves, els qui comensen la vida, qu’están cridats a esser la Catalunya de demá, y els destinats a sentir la necessitat y les ventatges d’un bon diccionari, d’un instrument de cultura y d’illustració de tanta de trascendència per tot poble civilisat. (BDLC II, 1904-1905)

El dia 3 de desembre, empesos pel diputat provincial Josep Bertran i Mussitu, van presentar-se a la Diputació Provincial per demanar la col·laboració de tots els presidents de les Diputacions Catalanes, on van acceptar la seva proposta amb entusiasme i els van concedir 200 pessetes per fomentar la tasca lexicogràfica.

El I Congrés Internacional de la Llengua Catalana

En l’àmbit popular [el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana] havia de ser –i ho fou–, «una repicada forta de campanes en favor de la llengua catalana».

(Mateu Obrador a Perea, 2008: 271-280)

El I Congrés Internacional de la Llengua Catalana se celebrà a Barcelona del 13 al 18 d’octubre de 1906. Organitzat i presidida per Antoni M. Alcover, i assessorat per Bernhard Schädel, el seu objectiu principal era orientar els estudis sobre la llengua catalana per redactar la seva primera gramàtica, però els actes es van convertir en una manifestació d’adhesió col·lectiva a la llengua catalana i en un plebiscit a favor de la codificació de l’idioma.

La magnitud del Congrés, doncs, descansa en xifres, però també en la capacitat de mobilització social que Alcover tingué. El seu entusiasme, en un país cohibit per les pressions polítiques del moment, amb una llengua perseguida, i alhora amb una voluntat fèrria de significar-se davant dels veïns espanyols i dels intel.lectuals estrangers, es va fer encomanadís, i això explica les subvencions generoses de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona, el suport polític del conglomerat que s’havia forjat, el mes de maig d’aquell mateix any, conegut com a Solidaritat Catalana, la resposta dels intel.lectuals en el desenvolupament dels temes, la presència de congressistes, a més de principatins, de les Illes Balears, de València, del Rosselló i de l’Alguer, l’assistència d’estudiosos estrangers, que conferiren a l’acte un caràcter internacional, o la resposta de la premsa, que contribuí amb les seves campanyes a fomentar la participació ciutadana (Perea, 2008: 271-280).

Cal destacar la dimensió doble que el Congrés adoptà, equiparable als dos conceptes que solen definir la personalitat catalana: «el seny» i «la rauxa»… El seny es trasllada a les sessions acadèmiques; la rauxa, a les activitats culturals i participatives, de caràcter festiu, que van complementar l’esdeveniment (Perea, 2008: 271-280).

Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana. Sessió d’obertura. Octubre de 1906. Fotografia: Mas Ginestà, Adolf. Font: https://barcelodona.blogspot.com/

Els actes no acadèmics del Congrés van consistir en la sessió inaugural del dia 13 d’octubre, al Teatre Principal; la inauguració de l’exposició del llibre català, al Palau de Belles arts; un esdeveniment al Parc Güell, amb música popular i sardanes; un dinar per als congressistes estrangers al Tibidabo, amb la inauguració d’una làpida dedicada a Jacint Verdaguer; la sessió de cloenda; una recepció al Saló de Cent, de la Casa de la Ciutat; excursions a diferents poblacions (Vic, Ripoll, Poblet, Vilanova i la Geltrú i Sitges) i una recepció a l’Ateneu Barcelonès.

Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana. Aspecte del Teatre Principal en la sessió d’obertura. 13 d’octubre de 1906. Font: https://barcelodona.blogspot.com/

Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana. Llegint l’Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer al Tibidabo. Octubre de 1906. Fotografia: Mas Ginestà, Adolf. Font: https://barcelodona.blogspot.com/

Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana. Entrada al Parc Güell. Octubre de 1906. Fot: Merletti Quaglia, Alexandre. Font: https://barcelodona.blogspot.com/

Al Palau de Belles Arts també tingueren lloc les sessions acadèmiques, on es discutiren, diverses qüestions relacionades amb l’estudi i la promoció de la llengua catalana, la resolució de les quals havia de conduir en últim terme a un procés de normativització de la llengua, i concretament a l’elaboració d’una gramàtica. Noms com els de Joaquim Ruyra, Pompeu Fabra, Joan Alcover, Joan Maragall, Miquel Costa i Llobera, Emili Vallès, Joaquim Miret i Sants o Teodor Llorente ressonaren en les diverses estances del Palau, on es llegiren i debateren els diferents temes i comunicacions (Perea, 2008: 271-280).

Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana. Exposició bibliogràfica catalana al Palau de Belles Arts. 13 d’octubre de 1906. Fotografia: Mas Ginestà, Adolf. Font: https://barcelodona.blogspot.com/

Les comissions, creades en els moments d’arrencada del Congrés i formades pels intel·lectuals més destacats del moment, vetllaren per l’organització de l’assemblea, la qual comptà amb cinc sessions ordinàries que es desenvoluparen mitjançant les tres seccions en què el Congrés es va dividir: la secció filològica-històrica, la secció literària i la secció social-jurídica; hi participaren més de setanta ponents que desenvoluparen temes, oberts a la discussió, i comunicacions, la durada de les quals, segons l’aplicació d’una normativa estricta, no podia sobrepassar els 15 minuts. Totes dues formes de contribució es troben reunides en el llibre d’actes del Congrés, que veié la llum, gràcies a la dedicació d’Emili Vallès, l’any 1908 (Perea, 2008: 271-280).

El Congrés es tancà, el 18 d’octubre, amb la sessió de clausura a l’Ateneu Barcelonès, en

la qual el poeta Joan Alcover va pronunciar un discurs en la recepció final.

Referències:

BDLC II (1904-1905)

Perea, Maria Pilar (2008): El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Celebració d’una celebració. Estudis Romànics, vol. 30. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 271-280.

 
Consulta els fragments dels dietaris

Visita el web de “Camins del català”

La ruta DCVB per Barcelona ha estat creada per l’associació El Mirall.

Una part del fons que financien les actuacions subvencionades provenen de cabals que atorga la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya.