La delitosa i dolça Menorca

‘La delitosa i dolça Menorca’ dels ulls d’Antoni M. Alcover als nostres

Josefina Salord Ripoll,

coordinadora científica de l’Institut Menorquí d’Estudis

El febrer de 1902 Antoni M. Alcover posava els peus per primera vegada a Menorca, cosa que faria posteriorment en tres altres ocasions: el febrer de 1909, l’agost de 1917 i el juliol de 1920. De les quatre ‘eixides’, no hi ha dubte que les tres darreres són les més valuoses des d’una perspectiva filològica per la informació que ofereixen i pel protagonisme dels dos grans col·laboradors menorquins, el metge folklorista Francesc Camps i Mercadal des Migjorn Gran i el jove ciutadellenc Francesc de B. Moll, cridat a ser el seu continuador i el qui duria a bon port el 1962, en les circumstàncies històriques més adverses, l’Obra del Diccionari congriada el 1900 i arrencada públicament amb la Lletra de Convit de 1901. La primera serà l’objecte d’aquest article perquè apel·la directament al gran públic actual pel fet d’oferir el seu viatge de descoberta de punta a punta de l’illa des d’uns ulls fascinats i amb un comiat plenament satisfactori de «la delitosa i dolça Menorca», tan allunyada de la que, anys després, Josep Pla, en l’Homenot dedicat a Joan Estelrich, veuria com una «illa curiosíssima i complexa, morbosa i fascinadora, amb una força de romanticisme mediterrani tan lluminós i trist que en poques altres illes d’aquest mar és tan directament perceptible.»

L’estada a Menorca d’Antoni M. Alcover, del 20 al 23 de febrer de 1902, responia, com era habitual en les ‘eixides’ dels primers anys segons Maria Pilar Perea, a la seva voluntat de difondre, a través de conferències, l’Obra del Diccionari i de mobilitzar-ne nous col·laboradors. D’aquí que l’objectiu primer fos conèixer-ne el paisatge humà, geogràfic i, de manera especial, l’artístic i l’arquitectònic d’acord amb els seus interessos tant d’estudiós com d’artífex de noves esglésies mallorquines. La lectura d’aquesta primera ‘eixida’ a Menorca evidencia la intensitat del viatge desenrotllat en només quatre dies: el primer s’obre amb la travessia accidentada d’Alcúdia a Ciutadella, l’arribada plujosa i el primer recorregut urbà en cotxe per tancar-se amb una magnífica descripció de la ciutat. El segon conté tot el dinamisme del viatge cap a Maó, amb les valuoses pinzellades dedicades al paisatge menorquí i a Ferreries, es Mercadal i Alaior, per detenir-se en la descripció de Maó a través de les seves esglésies i, especialment, de la de Santa Maria. L’estada al llevant de l’illa continua el tercer dia en què es desplaça a la vila des Castell, des la qual contempla tota la majestuositat del port de Maó, amb les restes del castell de Sant Felip, l’illa del Rei, el Llatzeret i la Mola. Li manca temps per veure la Menorca talaiòtica perquè ha de refer el camí cap a Ciutadella, al Cercle Catòlic de la qual fa la seva conferència a les vuit del vespre. El quart i darrer dia matina per completar les visites a les esglésies de Ciutadella abans d’agafar el vapor del migdia que el retorna a Mallorca amb els ulls enriquits de tot el que ha vist a Menorca i el cor agraït per l’acolliment del seu projecte. Ara ens pertoca a nosaltres refer aquest viatge per tal de fer-ne un altre: el que ens condueixi dels ulls passats alcoverians als nostres actuals, com si superposéssim dues fotografies, en blanc i negre l’una i acolorida l’altra, per aconseguir que el nostre viatge sigui circular gràcies a la síntesi de passat i present.

Aquesta continua essent una de les vies de connexió més emprades entre les dues illes a l’espera d’un «viatge de reis» com el que no va trobar Antoni M. Alcover: «com tocárem el canal, ens escometeren unes ones ben arreveixinades y un vent de cap, xalest ferm, y el vapor comensá una tanda de meteixes y copeos d’alló mes alt de punt, y, com mes anava, mes vela». Ben diferent va ser la travessia ulterior de Josep Pla, de què dona compte a Les illes, en què «trobàrem el canal en calma, un tarda assolellada i fresca de primavera; les meravelloses, elegants, evolucions dels dofins sota l’orla del vaixell ens posaren en la mirada corbes incalculables.» Ara ens caldrà escriure la nostra sigui quina sigui l’estació de l’any triada, amb l’arribada, plujosa o no, a la ciutat, on, a diferència d’Antoni M. Alcover –que es volia hostatjar a l’ara desaparegut can Felicià, la mateixa fonda de la plaça d’Alfons III o de ses palmeres que havia acollit el 1888 a l’arxiduc Lluís Salvador, d’acord amb el llibre que li ha dedicat Miquel Àngel Limón–, podrem triar entre una atractiva oferta d’hotelets al centre històric, una geografia urbana com un palimpsest que amaga una llarga trajectòria des de la Jamma romana i la Medina Minurka àrab fins a la Ciutadella de genealogia catalana amb un perfil molt deutor de les transformacions urbanístiques del segle xvii al xix.

Com ell, que ho feu acompanyat de l’escriptor Àngel Ruiz i Pablo i del clergue Sebastià Vives, podem optar per fer un primer recorregut per la ciutat des de la lectura d’un escriptor actual, Pau Faner, que l’ha convertida en el centre del seu univers narratiu. «Vérem de correguda la catedral, el Seminari, la iglesieta y casa dels Salessians, y la fábrica que fan de gas acetilé des d’un bastió que queda de les antigues murades.», ben a prop del qual va néixer un any després Francesc de B. Moll i que rememora a Els meus primers trenta anys (1903-1934). Ara podem accedir al Bastió de sa Font per visitar el Museu Municipal de Ciutadella, abans que sigui traslladat a can Saura, un dels millors palaus del centre de Ciutadella. El recorregut en cotxe per la ciutat d’Alcover se pot superposar al que fa elegíacament Andreu Calafat, el protagonista de la novel·la de Maite Salord La mort de l’ànima, en el seu retorn després de molts anys a l’Argentina: «Sa Contramurada, el carrer més ample de Ciutadella, el que resseguia el fossat de les antigues murades, ple de cotxes i d’arbres de brancam espès on havien fet niu els estornells; la plaça des Born, amb aquell edifici de Correus, blanc i asèptic, on abans hi havia la casa Cabrisses, d’un bell estil colonial, que n’Andreu havia deixat, en plena postguerra, com a seu de la Falange (…). Sa Muradeta, des d’on els horts d’antany, a l’altra banda de la colàrsega, eren blocs de pisos que es barallaven per veure una línia de mar.» I, al final, la descripció més completa oferta per Antoni M. Alcover: «Ciutadella es una població eixerida, agradable, asseguda a la vorera d’una cala, estreta y llarga, amb sa boca a llebeig, sense un pujol, ni una mala taruta que la defens de la tramuntana ni del mestral, que sovint en fan de les seves devers aquell cap de Menorca. La població nova posada fora d’alló qu’era recinte de les murades, es molt ben tallada, d’uns carrers amplíssims, de cases llises, modestes, sense balcons, d’un o dos pisos, ben netes. També ho son les de la població antiga, les quals son mes desiguals, y n’hi ha unes quantes d’aspecte monumental y moltes d’emblanquinades per defora. A n’aquest endret els carrers son estrets y entremeliats, pero no gaire torts, y n’hi ha qualcún que té voltes o porxos a cada banda, que venen de lo millor un dia de ploure o de molt de sol.»

Amb un cotxe de dues mules emprèn, l’endemà, el viatge cap a Maó de quatre hores i un quart. La lentitud del mitjà, al qual ara només poden aspirar els ciclistes que recorren la carretera general, li permet assaborir-lo en tots els seus detalls i desfer el tòpic d’una illa plana després d’haver travessat el pla Verd i abans d’entreveure tota la blancor de Ferreries (que Joan Pons ha literaturizat a la seva narrativa amb el nom justament de Semblancat): «Al punt colombrárem, devant, dins l’entrellum, blavench, soberch, el Toro, el punt mes alt de tot Menorca, l’unich puig que m’havien dit que hi havía. Pronte vaig veure que m’havíen enganat, perque devant el Toro y a la seva dreta y esquerra’ns comparegueren dins l’entrellum una taringa de cuculles, un serrat de muntanyoles. De cada pich nos hi acostárem mes, y aviat les poguérem contemplar vestides a redols d’alzines, y pins, y ullastres, y tapissades de mates, estepes y altre remutxalla.» La visió del Toro, «el caporal d’aquelles altures», no podia dur-li el record de «la muntanya sagrada» de l’obra setcentista Història de la invenció de Nostra Senyora del Toro a mig camí del teatre popular i del culte, però sí del poema del seu amic Àngel Ruiz i Pablo de benvinguda al bisbe Joan Comes el 1890: «Aquí hi trobareu la llengua / d’en Llull i n’Ausias March; / aquí, com a Catalunya, /som néts dels almogavars; /               en nostre escut també hi lluen / les quatre barres de sang; / aquí, com a vostra terra, / ne tenim casa pairal; / sols que aquí li diem Toro / i allí en diuen Montserrat.»

La blancor torna a ser el tret que destaca des Mercadal («tota blanca, neta com les flors y exerida, amb la nova fábrica de formatge, que’es ben de veure», la fàbrica Monte Toro, creada el 1901, les accions de la qual comptaven amb un bell dibuix de l’artista i historiador Francesc Hernández Sanz) i d’Alaior («blanc també com la neu y encastellat dalt la derrera cresta d’aquesta regió muntanyosa») abans d’endinsar-se de nou en el paisatge del pla fins a la Mola i Sant Felip amb el característic bestiar: «Aquest pla no es tan llis com el de Ciutadella. Forma reguerons, comellars, endinzades y tarutes planeres com a colossals esquenes de barca, crevades en tots sentits de parets partioneres, altes, netes, aont no hi falta una pedra. Aquestes cloes que’s pot dir que ocupen tota la part plana y conradissa de l’illa, mantenen y guarden molts de caps de bastiar, sobre tot, de llana y de bovim. Dona goig de veure capllevar tranquilament per dins aquells pasturatges tants de bous y vaques; tots revenguts, cepats, rossos y color de cendra.» Dos poetes d’Alaior ens poden acompanyar en aquest tram de viatge, Pere Gomila i Ponç Pons, per a qui el paisatge és mesura elegíaca i interlocutor íntim.

Acomplerta la ruta en una direcció contrària a la feta pel protagonista de La mort de l’ànima des de l’aeroport, com molts de nosaltres ara també faríem, arribam amb Antoni M. Alcover a Maó, «una ciutat modernisada, de carrers drets y prou amples, admirablement empedregats, amb casi totes les aceres enratjolades, tot net, ben net, les cases de no gaire pisos, emblanquinades per defora y tot, llises, sense casi cap balcó, lo qual prové de la dominació inglesa.» A diferència de Ciutadella, que només era equiparada a «les modernes poblacions cosmopolites» per l’abandó de la indumentària tradicional, Alcover observa molt encertadament que és l’estructura de la ciutat, molt deutora del racionalisme del set-cents i començaments del vuit-cents, el que fa de Maó una ciutat moderna per l’expansió urbanística entre la primera dominació britànica i la desamortització de 1798-1808, com ja va evidenciar el llibre col·lectiu La ciutat des del carrer i el més recent de Sintes Espasa. El punt de partida és l’Esplanada on, al seu parer, es troba l’únic edifici públic destacable: l’aleshores únic quarter d’infanteria, construït durant la segona dominació britànica. D’aquí ens condueix al cementeri, encara que hauríem de dir els cementeris perquè Alcover s’atura als llavors cementeri civil (obert el 1882 i ara anomenat cinquè eixample), amb una mescla per ell incomprensible d’insígnies maçòniques i creus cristianes, i al catòlic per oferir-nos una descripció acurada de l’església de la Mare de Déu de Gràcia, que tant de bo poguéssim nosaltres conèixer plena de gent i de caixers amb motiu de les festes de Gràcia el mes de setembre. El retorn a la ciutat el duu a fer un recorregut d’arquitectura només religiosa: l’església i el claustre del Carme, les esglésies de Sant Francesc, la Concepció i Santa Maria, a la qual dedica tot un apartat no només per ser la més important sinó també per discutir-ne moltes solucions. L’itinerari que va fer és ben recomanable perquè ens situa, primer, a l’església del convent dels carmelites, construïda entre el 1750 i el 1808, que, a un enamorat del romànic com ell, no podia satisfer-lo per l’«arquitectura pseudo-clássica, fexuga y freda». A nosaltres ens permetrà accedir al claustre, aleshores «plassa de verdures» i ara un dinàmic mercat i espai de concerts. Arribar a Sant Francesc pel carrer d’Isabel II és un bell recorregut no només per accedir a l’església, que Alcover valora en el que té de renaixentista però de cap manera de barroca, sinó sobretot per endinsar-nos  en el convent convertit en el Museu de Menorca. D’allà ens haurem de dirigir al Cos de Gràcia, l’ample carrer que acollí la colònia de comerciants grecs del segle xviii. Alcover s’hi adreça per veure justament l’església que «la colonia de cismatichs grechs del temps de la dominació inglesa, erigí per les necessitats del seu culte». La valoració positiva que fa de la Concepció varia amb la de Sant Josep, efectivament «moderna» per tal com fou construïda de nou el 1885 i de la qual en destaca sense entusiasme només els usos setcentistes com a església protestant i els vuitcentistes com a lògia maçònica.

A l’església de Santa Maria, construïda ex novo a mitjan segle xviii ampliant el que havia estat la primitiva església gòtica, li dedica un capítol a part amb una alternança molt argumentada d’elogis i de crítiques. Al platet positiu destaca especialment el retaule de l’altar major, que «com a retaule del renaxement, es de lo milloret qu’he vist, per la seva puresa y sobriedat», i l’orgue «monumental, un dels millors orgues coneguts», per més que en critica l’espai triat. Al platet negatiu, hi situa tot el que atribueix al «barroquisme» interior i, de manera destacada, la façana de l’actual plaça de la Constitució, on nosaltres podem també contemplar l’Ajuntament de Maó i el Principal de Guàrdia, ambdós dels anys vuitanta del segle xviii. Si la nostra curiositat de viatgers ens ho permet, podríem fer-nos amb els dos volums d’Història de l’Art de l’Enciclopèdia de Menorca per gaudir d’una informació completa sobre aquest patrimoni religiós que tant va interessar a Antoni M. Alcover. Si cercam una visió de la ciutat i una bona literaturització de l’ambient colonial setcentista, podrem fer-nos amb dues obres de Josep M. Quintana: l’assaig Maó i la novel·la Els Nikolaidis.

A les deu i mitja del dissabte, el dia de la conferència a Ciutadella, Antoni M. Alcover emprèn una breu i intensa ruta d’un escàs parell d’hores, que el durà a la vila natal del seu amic Àngel Ruiz i Pablo i, des d’ella, a contemplar el port de Maó amb el seu ric patrimoni militar i sanitari «admirant la galanía y netedat d’aquella vila delitosa, aseguda just a la ribera del gran port de Maó, desd’ont se contempla en casi tota la seva estraordinaria extensió y amb tots els illots que tan l’embelleixen y arreceren, a un dels quals hi ha l’Hospital Militar y a un altre el Lazareto. Se forma el famós port d’un bras de mar que de llevant a ponent s’afica dins l’illa mes d’una hora terra endins, amb un centenar de pams d’aigua casi per tot. La llengua de terra qu’el tanca per la tramuntana, fa un encadenat de muntanyoles pelades y planeres que acaben a n-el cap anomenat La Mola, aont hi ha’l gran castell d’Elisabet II».

Trepitja les ruïnes del castell de Sant Felip no només amb una mirada elegíaca, gairebé romàntica, davant «aquelles ruines, imponents, grandioses» sinó amb la visió crítica de l’historiador que es lamenta de l’enderrocament a finals del segle xviii de la fortalesa imponent: «¡Catorze milions de reals diuen que nos costá tirar abax aquell gran castell. Y ¿per que? Per[què] axí s’estipulá a un tractat internacional, com recobrárem Menorca des inglesos. Maleít tractat, y maleída diplomacia! ¡Has duita Espanya a piló!». Nosaltres, ara, podem completar la ruta que Antoni M. Alcover només pogué ver visualment visitant l’illa del Rei  –que rep el nom d’Alfons III, el protagonista de la Crònica menorquina de l’humanista Pere Miquel Carbonell i de la Presa de Menorca, l’obra teatral més antiga de l’illa–, el Llatzeret i la Mola, amb tota la informació posada a l’abast del públic. A diferència d’ell també, segur que comptarem amb el temps per acceptar «proposicions tan falagueres y atractívoles» com les que ens duran «a Fornells aont hi ha un port tan gran com el de Maó, però de poch fons y girat a tramuntana, y llavò a veure els principals talaiots y demés construccions megalítiques, tan notables y nombroses a Menorca». No debades l’excel·lent gastronomia menorquina té el seu bressol històric a Fornells i no debades tampoc la tradició dels estudiosos d’arreu de l’arqueologia insular, encapçalats per l’il·lustrat Joan Ramis amb la capdavantera obra Antigüedades célticas de la isla de Menorca (1818),  ha cristal·litzat amb la candidatura de la Menorca talaiòtica al Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Finalment, a les vuit del vespre del dissabte 22 de febrer té lloc al Cercle Catòlic, del carrer de Sant Sebastià, la conferència que havia motivat el seu viatge a Menorca. L’èxit va ser indiscutible: «comparegueren una vuitentena de persones, lo primeret de la ciutat, y tots se demostraren ben resolts a prendre part en la gran feinada, donant mostres eloquents de qu’estimem de cor la nostra llengua benvolguda.» Ho corrobora i n’eixampla el contingut la crònica publicada per El Vigía Catòlico de Ciutadella, del 26 de febrer: «Versó ésta sobre la conveniencia é importancia de la formación del gran Diccionario de la lengua catalana, de cuya empresa es el alma el mencionado Sr. Alcover. En correcto lenguaje mallorquín explicó el erudito Sr. Alcover el origen y el desarrollo de la lengua catalana, la causa de sus ramificaciones en distintos dialectos, tales como el rosellonés, el valenciano, el catalán propiamente dicho y el balear; que bien estudiados y observados, dan plena convicción de ser ramas de un mismo tronco. Dijo el Sr. Conferenciante que para conservar nuestra lengua nativa y para saberla escribir correctamente se hace necesaria la formación del Diccionario. Escitó luego á los concurrentes á aportar su concurso á esta empresa patriótica y terminó señalando los medios mas apropiados para conseguir el fin deseado. Que las palabras del Sr. Alcover fueron oidas con gusto por la selecta concurrencia, no hay por que consignarlo.»

El diumenge al matí, abans d’embarcar-se cap a Alcúdia al migdia, completa les visites a les esglésies fetes abans «acompanyat de mon dols amich y company estimadíssim D. Àngel Ruiz». Com ell ja adverteix, deixa constància de la impressió que li van causar el Roser (que ell anomena Rosari), al mateix carrer on vivia el seu amic; Sant Francesc, a la plaça des Born; el Sant Crist, a l’originari carrer Nou de la Ciutadella siscentista; Santa Clara, a la ciutat més antiga; el Socors, ben proper al Sant Crist, i la Catedral, al bell mig de l’eix que duu de la plaça d’Alfons III, l’antic portal d’entrada a la ciutat, al Born. Com ja havia fet en les descripcions de les esglésies de Maó, aplica criteris personals antibarrocs i fins moralistes quan valora les pintures de l’església del Socors, però, en general, hi preval un to objectiu. Podem refer aquesta ruta d’esglésies al cor de la ciutat tenint en compte que el retrat que ens ofereix del monestir de Santa és únic perquè, objecte de reconstruccions des de la seva fundació arran de la conquesta catalana del 1287, fou demolit durant la Guerra Civil i aixecat ex novo als anys quaranta. D’aquí el valor del retrat que ens ofereix Alcover: «L’entrada a-n el monestir fa un pòrtich cubert amb volta de quart d’esfera estriada y unes petxines a n-els racons, tot emblanquinat. L’iglesia, que també hi está, es ogival primitiu.» Més espai dedica al Seminari, que des de mitjan segle xix ocupa l’antic convent de Sant Agustí, el Socors, i a l’església de Santa Maria convertida en la Catedral des de l’erecció del bisbat el 1795. Pel que fa al Seminari, se centra, a més de la valuosa Biblioteca i del Museu Diocesà, en el que desperta més el seu interès científic, tan ben estudiat per Joan March, que són els Gabinets de Física, Química i Història Natural, el primer dels quals ha estat objecte d’una completa monografia de Josep M. Hernández i Paz Carreras.  Les visites obertes al públic ens permeten observar-ho amb els propis ulls, a més del gaudi que ofereixen els concerts a l’església del Socors i al claustre del Seminari. Quant a la Catedral, tan ben estudiada per Gabriel Julià i objecte d’una important restauració, els qui ara s’acullin a les visites ja no hi trobaran el cor central, tan criticat per Alcover, i podran entreveure, com ell hauria volgut, el que era la portalada original gòtica part davall de la neoclàssica de començaments del segle xix.

Antoni M. Alcover clou la seva ‘eixida’ amb paraules de gratitud pel tracte rebut a Maó, es Mercadal i Ciutadella, on establí contacte amb la gent, que qualifica d’«amabilíssima, d’un tracte fi, dols, distingit», sense obviar els agraïments personals al governador eclesiàstic, que li oferí hostatge al Palau episcopal, a Àngel Ruiz i Pablo i a Sebastià Vives. Des del vaixell que el duu de nou a Alcúdia diu adéu, a la manera poètica d’Aribau o de Verdaguer, a «la delitosa y dolsa Menorca», allunyant-se dins l’horitzó envoltada d’una blavor i d’una boira melangioses, que es desfan en aparèixer-se-li dinàmicament les costes de Pollença, Artà i Alcúdia «rioleres, espléndides, imponents, majestuoses».

Consulta els fragments dels dietaris

La ruta DCVB per Menorca ha estat creada per l’associació El Mirall.