Manacor i el Llevant mallorquí

Un itinerari pels escenaris vivencials i rondallístics de Mn. Antoni M. Alcover per Manacor i el Llevant mallorquí

L’any 1962, en una possessió del terme de Manacor anomenada Santa Cirga, va néixer un d’aquells mallorquins que molt de tard en tard passen per la història amb ímpetu de fibló, com si recollissin i concentressin tota la saba vital, tota la llecor i la capacitat de treball i d’entusiasme que la indolència de la majoria dels seus coterranis  -la tan ponderada calma insular- ha deixat a lloure. Són pocs els exemples però molt significatius. Una activitat prodigiosa, una profunda vocació d’aventura i una dedicació constant i tossuda a una empresa, són els trets més comuns d’aquests mallorquins excepcionals que han deixat un solc indeleble enllà del temps. Són, substancialment i en el més alt sentit de l’expressió, homes amb una dèria; una dèria que s’han ficat al cap i per a la consecució de la qual vessen una quantitat d’energia i de geni difícilment imaginable. La dèria de Ramon Llull fou la conversió dels infeels […] La d’Antoni Maria Alcover,[…] fou l’enaltiment i glorificació de la llengua catalana.

Josep Maria Llompart, La literatura moderna a les Balears, cap.XIII

Tal com diu Josep Maria Llompart, personatges de l’alçada d’Antoni M. Alcover apareixen molt de tant en tant en una cultura. Fill d’una família de conradors, als 15 anys, va ingressar al Seminari Diocesà per fer estudis eclesiàstics i va instal·lar-se a Palma. Aleshores, va començar a relacionar-se amb els principals intel·lectuals de l’època, com Tomàs Forteza, Marià Aguiló, Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. A més, va col·laborar en les principals publicacions periòdiques del moment, per a les quals va escriure centenars de pàgines sobre temes religiosos, històrics i lingüístics, ben sovint de caràcter polèmic.

El 1880, va publicar al setmanari L’Ignorància la rondalla Es jai de sa barraqueta, la primera de totes, signada amb el pseudònim En Jordi des Racó. Anys més tard, el 1896, va aparèixer el primer volum de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó. D’altra banda, va viatjar per Europa per formar-se en filologia amb l’objectiu de dur a terme un gran inventari lèxic de la llengua catalana.

De fet, va destacar per la gran capacitat de convocatòria, ja que va ser capaç d’implicar milers de col·laboradors per poder tirar endavant el Diccionari Català-Valencià-Balear. Publicà el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que aparegué a partir de 1901, primera revista dedicada a la lingüística a l’Estat espanyol.

Així mateix, l’any 1904 va promoure el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que es va celebrar amb un èxit extraordinari el 1906 a Barcelona.

El 1911 fou nomenat el primer president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Altrament, va arribar a ser un personatge destacat en el món eclesiàstic: fou vicari general i canonge magistral i capitular de la Seu de Mallorca. Va morir a Palma el 8 de gener de 1932, als 69 anys, i posteriorment fou traslladat al cementeri de Manacor, on reposa

Per ventura a causa de la faceta polemista i combativa de Mossèn Alcover la seva reputació ha oscil·lat, tot i que ha anat creixent i afermant-se amb el pas del temps, a mesura que la perspectiva històrica ha permès considerar el valor del seu gran llegat. Una mostra d’aquest reconeixement, una resposta coherent envers aquest prestigi, va ser la creació el 1999 de la Institució Pública Antoni M. Alcover a Manacor.

L’objectiu era tenir un espai dedicat a Mossèn Alcover per donar a conèixer qui va ser i la riquesa de la seva obra, tot posant-ne de relleu el caràcter innovador i creatiu, la modernitat dels seus projectes, l’esperit incansable i la passió amb què ho emprenia tot.

De resultes d’aquesta demanda també va néixer el Projecte Museogràfic per a la Institució Pública Antoni M. Alcover, que es va presentar públicament el 2005, a càrrec de l’empresa Cristià, Juncosa i Mayer, S.L.

El 2010, una vegada finalitzades les obres de reforma del casal manacorí de can Socorrat, on s’emplaça actualment la seu de la Institució, s’iniciaren les obres d’execució del Projecte Museogràfic. L’acte institucional d’obertura de portes es va dur a terme el 2 de febrer del 2014, coincidint amb la commemoració del 152è aniversari del naixement de Mossèn Alcover.

La Institució Pública Antoni Maria Alcover, raó de ser.

La Institució Pública Antoni Maria Alcover, promou actes culturals diversos vinculats al món de la cultura i la llengua catalana. A part de la programació pròpia, com a edifici municipal, l’antic celler de la casa, i quan fa bon temps el pati, acullen nombrosos actes representatius de la vida social i cultural de Manacor o d’altres indrets.

La veritable raó de ser de la Institució és, tanmateix,  difondre la vida i l’obra d’Antoni Maria Alcover i el disseny de l’espai museogràfic respon a aquest objectiu. Obert a tots els públics i accessible concertant visites a l’adreça electrònica institucioalcover@gmail.com, és el lloc ideal per conèixer i percebre l’itinerari de la vida i de l’obra d’Alcover. El museu ocupa dues plantes del casal i s’estructura en sis sales, cada una de les quals és representativa d’una etapa. La primera, mostra la fascinació que sentí Alcover per l’exuberància lingüística que va descobrir en el conjunt de pobles i ciutats on es parla català, la magnitud de la llengua catalana en el conjunt de llengües romàniques. D’aquesta admiració es gestaran els grans projectes i la planificació per dur-los a terme, per això la disposició de la segona sala ens apropa a la Lletra de Convit, als col·laboradors, a les cèdules, a les calaixeres, al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana…

A continuació un tercer espai dedicat al caire polifacètic d’Alcover: filòleg, arquitecte, periodista, pintor, eclesiàstic, historiador, investigador i promotor cultural. Des de jove va destacar per la seva gran capacitat de feina. També pel poder de convocatòria, en la mesura que va implicar un gran nombre de col·laboradors en el procés d’elaboració del Diccionari. Altrament, es dedicà a la pintura i a l’arquitectura, amb la construcció d’esglésies com la de Son Carrió, Son Negre, Mendia, Calonge i la Pedra Sagrada, entre d’altres. Per la seva gran capacitat de feina, que el va fer destacar en tots els camps que es proposà, i per dedicar la vida a la llengua i a l’Església, a la recerca i a l’estudi de paraules, és anomenat “Apòstol de la llengua catalana”.

Una sala a part mereix l’organització del I Congrés Internacional de la llengua catalana, les eixides filològiques a l’estranger i la impremta Mossèn Alcover. Del 13 al 18 d’octubre de l’any 1906 es va celebrar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, concebut i organitzat per Antoni M. Alcover. L’havia anunciat dos anys abans, en una conferència pronunciada el 25 de gener de l’any 1904 a l’Ateneu Barcelonès. Per a la preparació del Congrés, comptà amb l’ajut del Dr. Bernhard Schädel i amb la feina de diverses comissions organitzadores. Va aconseguir un èxit esclatant: més de tres mil congressistes, la participació dels millors romanistes europeus del moment i adhesions tan prestigioses com les de M. Menéndez y Pelayo, F. Mistral, J. Fastenrath, J. Saroïhandy, R. Foulché-Delbosc, E. Vogel, A. Farinelli, A. Körösi, A. Gómez Restrepo, Rufino J. Cuervo, A. Pikhart, etc.

La darrera sala de la primera planta mostra la consecució de l’obra: el Diccionari Català-Valencià-Balear, concebut i iniciat per Antoni M. Alcover i continuat i acabat per Francesc de Borja Moll, amb l’ajuda de Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll Marquès. Dues vides, la d’Alcover i la de Moll, per a una obra, el títol complet de la qual és: Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al Departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya.

La segona planta de la casa es dedicada a mostrar la tasca d’Alcover com a folklorista. Les rondalles acompanyaren Antoni M. Alcover al llarg de tota la vida, de petit les escoltava de boca de pagesos i missatges, de ben jovenet començà a posar-les per escrit i a publicar-les amb el pseudònim En Jordi d’es Racó. Aquesta tasca l’acompanyà tota la vida i les narracions que recollí i edità conformen un vast conjunt de trames i personatges de temàtica i tipologia diversa. De l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó, n’hem de destacar l’extensió i la qualitat literària.

El darrer espai és la sala circular que embolcalla el visitant amb la veu de l’actor Toni-Lluís Reyes i de l’actriu Francesca Vadell  per explicar a través de la projecció d’un audiovisual la síntesi de la vida de l’home de combat que va ser Alcover.

Lloc web de la Institució Pública Antoni M. Alcover: http://www.institucioalcover.org/index.php/ca/

Santa Cirga, el bessó de les rondalles mallorquines

 Mossèn Antoni M. Alcover i Sureda nasqué a la possessió manacorina de Santa Cirga el 2 de febrer de l’any 1862 i morí a Palma el gener de 1932. Fill dels amos pagesos de la possessió, el seu deixeble, Francesc de B. Moll, situa el context del seu naixement: “El 2 de febrer de l’any 1862, a sortida de sol, a la possessió de Santa-Cirga, prop de Manacor, nasqué el quart infant d’una família de conradors benestants. El pare del nou nat era el masover (l’amo, com diuen a Mallorca) d’aquella possessió. Aquell infant, al qual posaren de nom Antoni Maria, havia de ser, temps a venir, el  famós Mossèn Antoni Maria Alcover. L’ambient on cresqué va ser d’una completa patriarcalitat, d’una rònega rustiquesa i d’una aferrissada adhesió a la tradició rural mallorquina”.

Santa Cirga fou l’escenari on el futur mossèn aprengué les primeres rondalles. De ben jovenet, les recollí per escrit: “D’al·lotell vaig començar a escriure les rondaies que sabia de com era al·lot pucer”. L’estiu de 1889 decidí publicar un llibre dedicat íntegrament a les rondalles: “Compatit de veure com de dia en dia s’anaven perdent i oblidant, i les havien arraconades casi de tot per altres distraccions no tan inofensives, garrides, xalestes i casolanes, però sí més toixarrudes, insubstancials i fins i tot dissolvents, me va venir la idea d’entretenir-me durant les vacacions de càtedra, i com a devertiment d’altres feines més sagrades i feixugues, replegant aquestes produccions del fecundíssim ingeni popular, i publicar un llibre com en tengués que em bastassen. Vaig posar fil a l’agulla fent contar a mos pares, germans i missatges de ca-nostra i a tots els amics i coneguts les que sabien…”.

Una bona partida de les rondalles de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, discorre pels voltants de Santa Cirga. La titulada “Sa titina i sa geneta” es localitza per aquells paratges; com diu Caterina Valriu: “no lluny de les cases, hi ha un pou i uns abeuradors de pedra viva. És just allà l’indret on se situa la rondalla Sa titina i sa geneta, divertida faula en la qual l’enginy i l’astúcia triomfen sobre la golafreria”. Una altra rondalla té com a referent les mateixes cases de la possessió; es titula “De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga”. Més que una rondalla, és el record d’una pràctica de bruixeria: «Com jo era al·lotó, que estàvem en aqueixa possessió, sentia contar que, quan hi estava un tal Reüll, que s’hi destruí i se n’anà deixant un revell a sa baula de ses portes, un vespre en temps de fer oli, llegint es llunari dins sa galera de sa tafona, això és, davant sa foganya de sa caldera, feren sortir el dimoni (Jesús! Sant Antoni!) en  forma de boc damunt una post que hi havia, afitorada a sa jàssera des trui i a sa paret de s’enfront. Un temps es pagesos que se destruïen a una possessió, la deixaven en banda sense avisar es senyor; i com a senya de que eren fuits per no tornar-hi, deixaven un revell a sa baula de ses portes. No és d’admirar que acabàs tan malament aquest Reüll, si era pràctic, llegint es llunari, de fer sortir el dimoni en forma de boc. Com porien acabar bé tals fantasies?»

Son Crespí  

Els pares de Mn. Alcover, Antoni Alcover Galmés i Catalina Sureda Fullana feien d’amos de Son Crespí, abans d’entrar a Santa Cirga. Francina Aina Alcover i Sureda va néixer dia 24 de febrer de 1851 a Son Crespí i fou la germana gran de mossèn Antoni Maria Alcover.

L’any 1926 l‘amo (arrendatari) de Son Crespí, era Pere Josep Alcover i Sureda, germà de Mn. Alcover. De Pere Josep Alcover i Sureda, Samper en va dir les següents paraules: «l‘amo En Pere Josep ―de Son Crespí és un benemèrit de l‘Obra del Cançoner». (Massot 1997: 151). Pere Josep va néixer dia 10 de febrer de 1867 en una família de pagesos benestants. Es va casar amb Margarida Estelrich Llinàs i va tenir una filla, de nom Catalina, la qual conservava les cartes familiars i les targes postals del seu oncle, Mossèn Alcover. Va morir el 1936 quan tenia 69 anys a Manacor.

Son Negre

Son Negre és un petit llogaret del terme municipal de Manacor, i pren el nom de la possessió homònima. Es troba a la carretera Ma-4021, que va de Manacor a Son Carrió. Compta amb una església iniciada el 1878 i acabada anys més tard amb la intervenció de Mn. Alcover. També té una antiga escola (ja en desús) que data de 1928. La contrada agrupa 21 cases disperses, tres de les quals es troben a prop de l’església.

Diu la Fundació Mn Alcover: “A principis del segle XX, l’església a Manacor viu moments tan eufòrics com transcendents, on l’empenta d’Alcover se sent arreu, no sols dins la mateixa ciutat sinó també per les foranes. A ell es deu, ni més ni manc, que una bona partida de dissenys d’esglésies rurals. Dues d’aquestes són les de Son Carrió i Son Negre”.

En Toni Garrit  (Sant Llorenç des Cardassar)

A Sant Llorenç des Cardassar, Mn. Alcover hi recollí trenta-cinc rondalles, de les quals vint-i-set les hi va contar un mateix narrador: N’Antoni Garrit.

En Toni Garrit un dels millors informadors d’Antoni M. Alcover, va néixer a Sant Llorenç; feia paret de pedra seca i, com diu Caterina Valriu, sabia tantes rondalles com pedres posava. Alcover ho deixà escrit: «La me contà en Toni Garrit de Sant Llorenç des Cardassar, que fa de paredador. En sap moltes i les conta de lo més bé». Per exemple: “En Martí Tacó”, “En Joanet de l’onso”, “Es fii des pescador”, “En Pere Gri”, “Sa raboa i s’eriçó”, “Es castell d’iras i no tornaràs”… i tantes altres.

Son Carrió, l’església parroquial de Sant Miquel

Un dels primers pobladors de l’establit de Son Carrió, Joan Lliteres, àlies Melé, propietari d’un petit casino i botiga, cedí l’any 1866 terrenys annexos al seu local per a l’edificació d’un oratori públic. Les obres d’aquesta capella començaren poc després i fou beneïda l’any 1873, sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme; aquesta dedicació aviat canvià per la de sant Miquel. L’any 1888, després d’un gran augment de la població de l’establit, el temple fou erigit vicaria fil·lial de la parròquia de Manacor i s’autoritzà la construcció d’un cementeri. El petit temple s’amplià l’any 1891 però el 1898 ja era novament insuficient, per la qual cosa se sol·licità al bisbe Campins el bastiment d’una nova església. El vicari general, Antoni Maria Alcover, que havia passat part de la seva joventut a la possessió propera a Son Carrió dita sa Torre Nova, donà suport al projecte i alçà els plànols del futur temple, que foren revisats per l’arquitecte provincial Joan Guasp i per Antoni Gaudí^[1] i Joan Rubió. La primera pedra es col·locà l’any 1899, en terrenys cedits per Antoni Rosselló Nadal, i a l’acte hi predicà Miquel Costa i Llobera. La nova església fou beneïda l’any 1907 pel bisbe Campins. El 1934 aconseguí la categoria de parròquia. Amb motiu de l’expedició militar republicana del capità Bayo, el 26 d’agost de 1936 l’església fou profanada, i el 13 de setembre, ja recuperada la població pels nacionals, el bisbe Josep Miralles hi realitzà un acte solemne de desgreujament (GEM, II, 173-175; Salas, J.: 1994, 229-230).

Sa Torre Nova (Sant Llorenç des Cardassar)

Sa Torre Nova forma part de la possessió dita sa Punta, del terme de Sant Llorenç des Cardassar. El 1594 la finca pertanyia a Llorenç Brotat i era coneguda amb el nom de sa Punta d’en Brotat. Tenia dues cases, les antigues –Casa Major- i les noves –sa Torre Nova. (Guia dels pobles, 64).

El segle XVII sa Torre Nova era una de les possessions que conformaven el gran conjunt de propietats denominades ses Puntes. El 1651 era de Joan Amer de ses Puntes. Tenia cases i era dedicada a conreu de cereals. Hi havia guardes de 235 ovelles i 315 cabres. El 1707 era de Joan Amer, ciutadà militar. Tenia extenses zones de garriga i marina. Es dedicava a la producció de cereals i hi havia guardes de 155 ovelles, 194 cabres, 16 bous i ramaderia porquina. Entre 1706 i 1710, s’hi posaren en conreu 25 quarterades de garriga. Feia una renda anual de 300 lliures, un moltó, un anyell, un cabrit, un porc, quatre gallines, dos capons, vuit pollastres, un quintar de formatge, un de lla na i les fogasses i els brossats dels Dijous Sant. El 1863 pertanyia a Maria Lluïsa Despuig Troncoso i tenia 753 qdes; casada amb D. Ramon Orlandis, la possessió passà al fill del matrimoni, Joan Orlandis i Despuig. En els terrenys, hi ha un poblat talaiòtic (GEM XVII, 246; Guia dels pobles, 63).

Mn. Antoni Maria Alcover, passà temporades de la seva joventut a sa Torre Nova, i moltes de les rondaies mallorquines del seu aplec foren redactades en aquesta casa. Una trobada de vacances i, certament, lletraferida i literària, s’hi esdevingué del 20 al 25 de juliol de 1896, en què Mn. Alcover, convidats pels propietaris Orlandis, espceialment per jesuïta i poeta Pere Orlandis i Despuig, compartí unes jornades amb T Forteza, Miquel Costa i Llobera, i M. Rotger^[2]. Costa i Llobera , segons Bartomeu Torres Gost, la identifica com a  “Estada a la Punta, dels Orlandis”.

La façana s’aixeca davant una carrera amb un coll de cisterna de secció circular. El frontis mostra dues plantes d’alçat, amb portal forà d’arc escarser. Una portassa d’arc rebaixat s’obra a l’esquerra. El primer pis, dedicat a cases dels senyors, presenta dos balcons. A la dreta, s’alça una gran torre de planta quadrada, de quatre plantes d’alçat. De l’interior de la planta baixa, destaca l’arc que separa els dos aiguavessos, amb motllura helicoïdal.

Na Rafela Calona (Son Servera)

Diu la ressenya de l’Editorial Moll:  “Les rondalles reflecteixen l’esperit, les arrels, les tradicions d’un poble. Hi ha algunes de les rondalles mallorquines que, per la toponímia, per la cultura tradicional, per les particularitats del seu llenguatge, estan més arrelades a Son Servera, i una de les més prolífiques contadores que va fornir Mn. Alcover de contarelles per al seu aplec va ser precisament la serverina madò Rafela ‘Calona’. En aquest aplec, el lector trobarà aquestes rondalles més serverines (set rondalles, tres encantaments i dues llegendes) -algunes tan conegudes con ‘En Juanet i es gegant‘, ‘La Mare Baleneta‘, ‘Es ca d’En Bua i es moix d’En Pejulí‘ o ‘Es Cavallet de set colors’-, precedides d’un estudi introductori a cura de Ramon Ballester i Vives, molt valuós, entre altres coses, pels seus apunts sobre els contadors de Son Servera”.

Cementeri de Manacor, la tomba de Mn. Alcover

Diu Jordi Caldentey: “En entrar al cementeri de Manacor, si mirau cap envant, hi veis el clot redó de la fossa comuna, amb un arrambador de ferro enrevoltant i una placa amb una inscripció que diu ‘Als REPUBLICANS MORTS per la LLIBERTAT’. Idò just darrere hi ha la tomba de Mossèn Alcover, amb la creu del seu gran amic Antoni Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Família, de Barcelona. Jo diria que aquesta creu pot esser que sigui l’obra artística més vistosa de tot el cementeri de Manacor. Idò resulta que, si la voleu veure ben vista i sencera, vos hi heu d’acostar a prop i vos heu de posar tirant a l’esquerra per mor d’un taronger que hi ha sembrat davant. La soca no parteix de ben davant el monument, però sí que en parteix d’arran d’un cornaló, de manera que les branques mig tapen la vista de la creu. I això que se veu que, per més fer, al pobre taronger, ja l’han esmotxat a voler, a fi de no deixar-lo créixer cap a la part que vos dic, fins al punt que només és mig arbre, gens plantós tanmateix, que fa lletjot i tot, per mirar que no tapi de tot l’obra d’art. Aquest taronger hi fa una nosa de no dir, davant la tomba de Mossèn Alcover. Farien molt bona feina, al meu parer, si el llevaven i el duien a un altre lloc. Si feien això, en entrar al cementeri, veuríem ben vista, tota destacada i resplendent, l’obra artística que és aquesta tomba amb la creu d’En Gaudí.

No pot esser que Manacor no faci el cas que pertoca d’aquest gran homenàs que va esser Mossèn Alcover, sé cert que el personatge més destacat de la Història de Manacor (per no dir de Mallorca) de tots els temps. Pensau que no tan sols va esser un lingüista de primera línia, dels més destacats d’Europa del seu temps (cosa a tenir molt en compte avui més que mai, avui que tants n’hi ha que frissen perquè la nostra llengua desaparegui, cosa que tanmateix, gràcies a Déu no aconseguiran mai). No. Mossèn Alcover, a més, va esser un rondallista mai vist enlloc, que va fer l’Aplec de Rondalles Mallorquines, una col·lecció de vint-i-quatre toms, que arreplega les històries i contarelles tradicionals de Mallorca, que els nostres avantpassats se contaren de generació en generació i que reflecteixen d’una manera esplèndida la riquesa expressiva del llenguatge familiar dels nostres padrins i repadrins.

També va esser un periodista de combat de pinyol vermell en defensa de les seves conviccions a favor de la nostra tradició i de les arrels cristianes de Mallorca. Va esser capellà, vicari de Manacor, catedràtic d’Història Eclesiàstica del Seminari, llicenciat en Teologia i en Dret Canònic. Va ocupar la càtedra de Llocs Teològics, la d’Història de Mallorca, la de Llengua i Literatura i la d’Oratòria Sagrada. Va esser Vicari General, Canonge Magistral i Degà de la Seu.

Maldament no pareixi possible que una sola persona destaqui en tantes de coses, idò també va esser pintor i l’arquitecte de l’església de Son Carrió, de la de Calonge, de la de Son Negre, i de la de Portocristo. També va esser l’arquitecte de la capelleta de la Mare de Déu Trobada de Sant Salvador de Felanitx, de la capelleta de la possessió de Mendia i de la Capella de la Pedra Sagrada, de Santa Ponça, que dóna aixopluc a la pedra que va fer d’altar on feren la primera missa cristiana els croats que desembarcaren a Mallorca amb el rei En Jaume I, l’any 1229.

Un homenàs tan destacat en tants de sabers com Mossèn Alcover ha d’omplir d’orgull el seu poble, Manacor. És per això que la tomba on reposa tocaria esser lloc dignificat, destacat i, fins i tot, de pelegrinatge dels amics de la nostra llengua i de la nostra terra. Feis-ne cas, autoritats competents!”

Bibliografia

ALCOVER SUREDA, A. M. [JORDI DES RACÓ]

  Aplec de rondaies mallorquines Palma: Moll, 1972, 1983.

ALCOVER SUREDA, Antoni M., Ballester i Vives, Ramon: Les rondalles més serverines. ED. Moll.

BRUNET PUIGRÒS, Aina Maria: L‘Obra del Cançoner Popular de Catalunya a la comarca de Manacor, UIB, 2016.

CALDENTEY, Jordi: Honorem la tomba de Mossèn Alcover! https://manacorcomarcal.com/opinio-jordi-caldentey-honorem-la-tomba-de-mossen-alcover/

JANER MANILA, Gabriel: Contribució de Sant Llorenç des Cardassar a l’Aplec de rondalles d’en Jordi des Racó. A: “Sant Llorenç des Cardassar, 1892-1992 Conjunt d’estudis sobre cent anys d’autonomia municipal” Ajuntament de Sant Llorenç, 1994 / Cap Vermell n° 179 (Capdepera i Cala Rajada), p. 8 i Flor de Card (Sant Llorenç) octubre 1996.

http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Cap_Verm/ell_1996/_10_n017.dir/Cap_Vermell_1996_10_n0179.pdf

MOLL, Francesc de B.: Un Home de combat (Mossèn Alcover) Palma: Moll, 1996 (3ª)

VALRIU, Caterina: “De llevant a ponent de Mallorca. Espais i territoris en la geografia d’Antoni M. Alcover”. A: IEB 102 (febrer 2013), p 27-28.

[1] Segons tradició popular, Gaudí intervingué directament en el disseny del rosetó o “ventall” (Salas, J.: 1994, 230).

[2]  Torres Gost, B.: “Miquel Costa y Llobera. Itinerario espiritual de un poeta”. B: Balmes, 1971, p. 206.