Mossèn Alcover, de camí cap a la serra de Tramuntana

Mossèn Alcover, de camí cap a la serra de Tramuntana

Mossèn Alcover va ser un treballador infatigable en favor de la nostra llengua benvolguda, com solia dir ell. Va treballar tota la vida per a recuperar-ne l’esplendor. I també va ser un viatger incansable, tant pels territoris de parla catalana com per l’estranger. Com no podia ser d’altra manera, visità, al llarg de la seva vida, quasi tots els pobles i llogarets de Mallorca, tant per a recollir rondalles com per a la tasca ingent del Diccionari Català-Valencià-Balear. En aquesta ruta, passejarem per tres pobles de la serra de Tramuntana i intentarem acostar-nos a alguns dels espais alcoverians: Campanet, Escorca i Pollença. La nostra ruta pot començar al poble de Campanet, municipi situat als peus de la serra de Tramuntana. És un poble que es troba a 132 metres per sobre del nivell de la mar, per tant té un pujada bastant important. Hi accedim pel carrer de la carretera i continuam pel carrer Llorenç Riber, fins que arribam a l’església. Si hi anam en cotxe, ja que l’accés en transport públic és molt deficient, podem aparcar en alguns dels aparcaments públics o intentar-ho abans d’arribar a l’església i a la plaça major, centre neuràlgic de la vida campanetera. Tot i ser un poble petit, va tenir la seva importància en l’obra d’Alcover. Caterina Valriu ens diu a Paraula viva. Articles sobre literatura oral, que a Campanet, el canonge manacorí va recollir catorze rondalles contades per quatre dones del poble i d’aquestes catorze, sis són les úniques versions que recollí. Just abans d’arribar a l’església, a l’esquerra, al número 4 del carrer Llorenç Riber trobarem la rectoria, lloc que segurament Alcover va visitar i s’hi degué trobar amb els diferents rectors del poble. Per aquesta banda de carrer, si seguim caminant una mica arribam a la plaça del rector Tamorer, el rector que encarregà la construcció de l’església, al segle XVIII. Allà hi trobam el bust de l’escriptor Llorenç Riber, entre l’església i ca les monges, dos llocs que de petit i de gran visità molts vegades. A més, Riber nasqué a la casa que fa cantó a l’esquerra d’aquesta petita plaça. Aquest punt és l’inici de l’itinerari de La minyonia d’un infant orat que el professor Damià Pons preparà l’any 2008, quan es commemorà el 50è aniversari de la mort de Riber. Mirant cap a l’església, podem llegir un fragment del capítol de La Minyonia en el qual Riber ens explica com ell i altres nins dels poble tiraven pedres a un eixam d’abelles i com ell va rebre una picada, com si fos una batalla de l’antiguitat. Riber i Alcover varen tenir certa relació, ja que el mossèn campaneter va ser col·laborador del Diccionari. Al Bolletí surt que Riber s’encarregarà de treballar les obres de Ramon Llull per a fer-ne les cèdules pertinents. Anys més tard, el 1927 Riber fou seleccionat com a representant insular de les lletres catalanes a la Real Academia de la Lengua Española. S’imposà a l’altre candidat, mossèn Alcover, per 14 vots a 9. Cosa que no agradà gaire al manacorí... Però deixem Riber de banda i anem per mossèn Alcover. Caminam cap a la plaça major i prenem el carrer de sant Miquel, a la dreta. Si tenim temps, ens podem desviar pel segon carrer i veure la casa natal de Miquel dels Sants Oliver, fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, situada al carrer que porta el seu nom. Si tenim sort, podem gaudir d’una espectacular vista cap a sa Pobla i Alcúdia. Després podem tornar al carrer de sant Miquel pel carreró de ses quarterades. Més endavant voltarem a l’esquerra al carrer de Petxino i, just després, a la dreta, pel carrer Raval de son Pocos, el carrer més llarg del poble. Voltarem a l’esquerra pel carrer de sa Taulera i baixarem fins al Pou d’en Gatell (aquesta part de trajecte dura uns vint minuts a peu. El vianant pot decidir si vol gaudir del poble o anar-hi en cotxe). Aquest pou, un dels espais emblemàtics del poble, està documentat des del segle XIII i va estar en funcionament fins el 1960. Com explica Pere Rayó a Campanet per veure. El poble i els voltants, el pou “té el coll rectangular, de pedra viva, acabat en un dels seus quatre costats amb una motllura. Damunt el coll, pilars de marès aguanten un doble arc rebaixat. A la part més exterior del pou hi ha una piqueta”. I a devora hi ha els rentadors i els abeuradors, construïts el segle XIX. Aquest espai és l’escenari d’una de les rondalles que Alcover recollí per al seu aplec. Com explica Caterina Valriu, madò Maria Font i Oliver contà a mossèn Alcover la rondalla Es corpet des pou d’en Gatell, que comença amb una bella descripció del pou. “Ran des camí vei d’Inca a Pollença, no gaire lluny de Campanet, troben un pou que li diuen d’en Gatell. Ses venes d’aigo li vénen de lluc i diuen que són tan grosses i tan fortes que amb set llençols no les poden tapar; això és que no l’han vist eixut mai ni que mencab gens per molt de temps que estiga sense ploure. S’aigo que sobra se’n va a un altre pou, set o vuit minuts enfora, que li diuen es Pouet”. A la vora del pou, podem llegir la rondalla, que trobam al volum XXII de l’edició popular de les Rondalles. És una rondalla sobre les tres filles d’un sabater campaneter, na Francina, na Bet i na Catalina. Un dia, el sabater es troba el corpet prop del pou i li promet un bossa de diners que mai no es buida si li du la filla major. Així ho fa i el corpet se’n du la nina per dins al pou a un palau amb un gran jardí. Però la nina entra en una habitació prohibida i el corpet la torna. L’operació es repeteix amb la segona filla i amb la tercera, l’única que no entra a l’habitació prohibida. Passats set anys, el corpet es transforma en un jove príncep i es casa amb na Catalineta. Aquesta rondalla va aparèixer al setmanari La Aurora en dues entregues, segons ens explica Valriu, entre el maig i juny de 1916. Ara podem deixar el poble i podem anar cap al Pla de Tel. Caminant, en tenim per tres quartets d’hora. En cotxe uns cinc minuts. Al Pla de Tel hi ha tres dels espais més importants per als campaneters: les coves de Campanet, que Alcover no pogué visitar perquè foren descobertes anys després de la seva mort; les fonts ufanes, un espectacle hidrogeològic que s’ha de contemplar un pic a la vida, tot i que convé evitar-ho els caps de setmana quan acaben de rebentar perquè hi ha més gent que a Times Square per cap d’any; i l’església de sant Miquel, de les primeres que es construïren a Mallorca després de la conquesta catalana de Jaume I, ja que el 1248 ja apareix documentada en una butlla papal. A l’església acaba el camí de na Pontons, un camí que comença a Sant Llorenç des Cardassar i que, segons la llegenda, era el camí que feia una senyora, de ca na Pontons, per venir a missa des de Sant Llorenç a Campanet. A més d’aquests pobles, passa per Manacor, Petra, Santa Margalida, Muro, sa Pobla i Búger. La podem llegir al volum XXIV de l’edició popular de les Rondalles. Aquesta llegenda també fou recollida per Alcover, però no cita cap informador concret. Segons recull Caterina Valriu, Alcover diu que li ho contaren “a Campanet i a Sant Llorenç”. Un dels elements curiosos és la localització temporal, ja que ens diu que és una senyora “del temps dels moros”, que hem d‘entendre per “fa molt de temps”. També es diu que aquesta senyora “comprà” el camí, cosa molt improbable. El fet que pareix més real és que el camí fos de la família Llull, una família rica campanetera que tenia dues cavalleries a Sant Llorenç, tot i que s’ha de dir que la llegenda, una senyora que els diumenges ve a peu des de Sant Llorenç a l’església de sant Miquel de Campanet, és més bella. Com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato. Des de sant Miquel podem agafar cotxe i partir per la carretera vella de Pollença i gaudir del bell paisatge de la Serra de Tramuntana per arribar al bellíssim poble de Pollença, municipi que Alcover visità en diverses ocasions, d’una d’elles en dona compte al seu dietari. Hi passà els dies 28, 29 i 30 de gener de 1920 per a estudiar-hi el llenguatge local de cara a la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear. El millor que podem fer en arribar al poble és deixar el cotxe tot d’una que puguem i gaudir dels carrers del poble. Un bon lloc de trobada és la plaça major, devora l’església de la Mare de Déu dels Àngels, construïda el 1236 i entregada als Templers el 1240, a qui Jaume I entregà bastant de terreny al nord de l’illa en agraïment per la seva ajuda em la conquesta de Mallorca. L’edifici actual fou construït al llarg del segle XVIII i en una de les capelles laterals podem veure-hi el sepulcre de mossèn Miquel Costa i Llobera. Després podem seguir pel carreró del vent, cap a l’esquerra. Voltam a la dreta pel carrer d’Antoni Maura i tornam voltar a la dreta al carrer de Joan Mas, on podem explicar la història del capità pollencí que s’enfrontà al temut pirata Dragut. La llegenda explica que Joan Mas va sortir d’una finestra d’aquest carrer armat i es topà amb els sarraïns, capitanejats pel temible Dragut. Els pollencins, que dormien, es despertaren i amb les seves forques s’enfrontaren als pirates fins que aquests foren derrotats. L’esdeveniment tengué lloc el 31 de maig del 1550 i s’hi mescla realitat i llegenda, però és un dels actes més sentits pels pollencins, que el recreen cada dos d’agost. Els personatges més importants són escollits per votació. Ser escollit Joan Mas pels veïns és l’honor més gros a què pot aspirar un pollencí. Un altre dels llocs emblemàtics del municipi és l’església del Calvari, molt a prop del carrer de Joan Mas, simplement hem de tornar cap al carrer d’Antoni Maura i girar a la dreta. Tot recte arribarem a les 365 escalons del calvari, protegits per uns xiprers que ens recorden el camí a la muntanya Gólgota, on Jesús va ser crudificat. Precisament per això, cada divendres sant s’hi celebra el davallament de la creu. Des de dalt del calvari, tendrem una vista impressionant del poble i de la serra. Però parlem d’Alcover, qui segurament recorregué aquests carrers i també escoltà aquestes històries dels seus amics pollencins. Entre els seus amics, Alcover parla de Gabriel Guiraud i Rotger, secretari de l’Ajuntament i germà del poeta mossèn Joan Guiraud, fill il·lustre de la vila i traspassat als 25 anys. Alcover explica que just arribat a Pollença, saludà la família Guiraud i

“li estrenyem cap a Monti-Sion; me present a l’escola que hi tenen els Rts. Pares Teatins, i posen a la meua disposició sis pollensinets, tallats de llunya per una conjugada de ronyó clos.”

Dels sis pollencinets en qüestió, cinc apareixen amb nom i llinatge: En Cristòfol Riusech i Bizanyes de dotze anys, En Bernadí Fortesa i Morro de deu, N’Antoni Capllonch i Cerdà de dotze, en Miquel Melià i Bauzà de nou i En Francesc Bonnín i Aguiló d’onze. No sabem si realment només eren cinc i Alcover n’indicà sis per error o es descuidà d’un nom. Tot i això, a Alcover li va retre la tasca, ja que enllestí la conjugació de 82 verbs. Pel que fa als trets dialectals, el pollencí no es diferencia gaire del dialecte mallorquí, com fa notar Alcover, però té dos trets diferenciadors molt visibles. El primer de tots, l’article. Alcover ho explica amb aquestes paraules:

“Lo notable de Pollença ès que, en lloc de l’article ipse, ipsa, ipsum (es, sa, so, s’), usen l’article el, la, l’, i el torna eu devant els nom que comensen per consonant”.

S’ha de dir que avui en dia, aquesta eu ja és u en molts de casos. Aquest tret es produeix perquè la repoblació de Pollença es va fer, majoritàriament, amb gent provinent de Lleida i no de la Costa Brava, d’aquesta manera, feien l’article el, la. El femení encara es conserva, però el masculí s’ha velaritzat fins a transformar-se en eu, igual que passa en mots com aubercoc o  auzina, entre d’altres. L’altre tret més destacable del parlar pollencí en la conjugació verbal és “la desinència àtona -om, -ow en lloc de -m, -w de la primera i segona persona plural de l’imperfet, perfet, condicional i optatiu”, tal com explica Alcover. És a dir, a Pollença diuen teníom, tendríom, en lloc de teníem, tendríem. Aquest tret també el trobam a sa Pobla. Per acabar el nostre itinerari, podem explicar una rondalla recollida per Alcover que té lloc a Pollença i que la hi contà un pollencí: L’amo en Biel Perxanc i la dona d’aigo. Segons la qual, l’amo en Biel es trobava la casa endreçada quan tornava a casa. Parant l’orella amb atenció, va sentir remor d’un pou i hi trobà una dona d’aigua, amb la qual es casà amb la condició que mai no li digués “dona d’aigua”, cosa que l’amo en Biel incomplí un dia, després d’una discussió. La dona se’n tornà al pou i va desaparèixer per sempre més. Si s’està en silenci i s’escolta amb atenció, encara es pot sentir la remor de l’aigua dels pous, és la dona d’aigua que xiuxiueja:

“No trenquis mai els pactes!”.