Palma, el quarter central del Diccionari

Palma, el quarter central del Diccionari Palma fou una segona pàtria per a Antoni M. Alcover (1862-1932): hi estudià, hi impartí classes d’Història Eclesiàstica, féu de vicari general, canonge, magistral de la Catedral... I també hi morí. Si bé Manacor representà sempre la llar familiar, la genuïna pagesia i el territori de regrés, la capital mallorquina esdevingué l’espai fonamental per a relacionar-se amb els grans intel·lectuals illencs i forans; però sobretot fou l’indret on posà en marxa els grans projectes vitals i, molt especialment, la publicació de les rondalles i la titànica empresa del diccionari. Aquella capital, que vivia a cavall entre l’incipient món cosmopolita i l’atavisme d’una urbs levítica i emmurallada, tingué un paper cabdal en la biografia de l’homenot manacorí: a ella li deu des de les tribulacions més doloroses fins a les més sentides alegries... Palma fou el marc de consagració d’Alcover en una de les figures més transcendentals del folklore i la filologia catalanes. A l’hora de configurar la geografia ciutadana de mossèn Antoni M. Alcover, la primera fita cabdal (tant per cronologia com per importància curricular) és el Seminari Conciliar de Sant Pere, conegut avui a nivell popular com el Seminari Vell. L’any 1877, amb la tendral edat de 15 anys, Antoni M. Alcover –Tonetos per a la família i amics manacorins– hi recalà per a estudiar. Aquell vell edifici encara no mostrava el perfil neogòtic que la reforma del bisbe Pere Joan Campins li atorgà anys més tard. El desembarcament en el seminari li fou fàcil atesa la formació prèvia i per això passà al tercer curs de llatinitat i humanitats. Hi trobà un ambient integrista, del qual participà i lluità amb duresa contra les flaires liberals cada cop més escampades a l’illa. Però també hi va conèixer la poesia catalana dels Jocs Florals i més concretament la de Miquel Costa i Llobera. Així mateix hi rebé classes de Tomàs Fortesa, una figura capital en la vida del manacorí ja que li sembrà la llavor de la filologia. Com a seminarista, Alcover hi duia una gran activitat: assitia a classes de pintura, llengües, pintava per encàrrec escenes religioses, freqüentava la Joventut Catòlica de Palma, on llegia públicament glosats de l’amo en Toni de Son Garbeta, etc. Inicialment, el jove Alcover no visqué al Seminari sinó en una pensió que Francesc de B. Moll descriu a Un home de combat (1962) com una república, o sigui, «un aplec d’estudiants pagesos que habitaven un mateix pis». Tots els dissabtes horabaixa escrivia una carta a la família, moltes de vegades en forma de glosa, i l’oncle Pere Josep la llegia en veu alta. Un dels temes més recurrents del jove Tonetos és el menjar, sempre prim a Ciutat en contraposició a les ollades de les cuines de la part forana: Noltros no som gent dolenta com tots voltros, ciutadans, que sou tan fluixos i vans que al punt sa fam vos rebenta. Noltros menjam escudella de faves o ciurons o bé d’estiragassons, com diria una al·lotella que fos nada a Felanitx: I llavò qualque taiada de xuia, de sobrassada, o botifarró entremig. Però, si aquestes gloses recreen escenes carregades de comicitat, algunes de les cartes del jove Alcover traspuen nostàlgia: No sé què me passa. Tants de dissabtes ha que li escric, i ni sé si ses cartes se’n van a ca-Liorna que qui hi va no torna o si arriben a Manacor: vui dir que escric i ja m’he avesat que, quan tir sa carta dins sa maleta, pens que la tir dins un avenc; i quan la don an es carreter fa comptes entregar-la a un llop o a un gat i entre mi mateix dic: a bon gat encoman es formatge. Molt a prop del Seminari Vell s’alça el conjunt format per l’església i el convent de Monti-sion. Si bé les dependències conventuals es varen convertir després de la desamortització de Mendizábal (1836) en la seu l’Institut Balear (un altre dels referents pedagògics i culturals de la Mallorca del segle XIX), l’església no n’abandonà la funció original. De fet, aquí mateix el dia de Nostra Senyora de l’Esperança de 1886 (18 de desembre) Antoni M. Alcover hi va rebre ordenació sacerdotal. La missa nova tingué lloc dies després (28 de desembre) a la parròquia dels Dolors de Manacor. El mes de setembre de 1887, mossèn Alcover fou nomenat vicari d’aquesta parròquia, però sols hi estigué un any ja que el bisbe Cervera el nomenà catedràtic d’Història Eclesiàstica del Seminari. Per tant, no sols tornava a l’aula sinó al brogit de la capital. La geografia ciutadana d’Alcover es concentra –en moltíssims i variadíssims aspectes– en un nucli d’edificis tan específic com fonamental: un triangle comprès entre la Seu, el palau episcopal i el sagristanat. Tot quasi carrer amb carrer. El sagristanat ocupa la casa d’origen gòtic coneguda històricament com can Montanyans, just al costat de l’antic hospital de Sant Pere i Sant Bernat i pràcticament davant del portal del claustre de la Seu. A Un home de combat, Francesc de B. Moll descriu la primera vegada que la petjà (un 2 de gener de 1921, quan només tenia 16 anys) per a reunir-se amb Alcover, ja canonge magistral: La casa on vivia Mn. Alcover és propietat del capítol de la Seu i és una d’aquestes cases on «s’hi plou», o sia, que tenen pati d’entrada descobert: una típica casa senyorial de la Ciutat de Mallorca. Està adossada a l’antic Hospital de Sant Pere i Sant Bernat per a capellans, edifici renaixentista, també de propietat catedralícia. En els baixos de la casa hi havia les habitacions dels vicaris de la Catedral (en aquell temps encara actuava com a parròquia). El primer i segon pis estaven dividits en dues meitats o vivendes; a la de la primera porta habitava el canonge liturgista Mn. Joan Quetgles; a la segona porta vivia Mn. Alcover. Can Montanyans, seu d’antics inquisidors, fou a partir d’aquell moment el quarter general dels dos arquitectes del Diccionari Català-Valencià-Balear. Aquí s’hi s’instal·là la calaixera (convertida aviat en calaixeres) que rebia les cèdules dels més d’un miler de col·laboradors, a més de les pròpies. Una de les descripcions més fefaents de la fressa intel·lectual que es vivia al sagristanat i de la significació del treball que s’hi duia a terme, la fa el professor de Filologia Romànica de la Universitat de Colònia Leo Spitzer, amb motiu de la presentació de l’article de mossèn Alcover «Com he fet mon Aplec de Rondaies mallorquines», publicat a la revista Zeitschrift fur romanische Philologie, l’any 1930: En el lluminós migdia de la festa de Pasqua de 1929, després que en la Seu de Palma de Mallorca que estén sobre la mar ses agudes fletxes vaig haver vist com deia l’Ofici el vicari General Antoni M. Alcover com a suplent del bisbe difunt, vaig pujar a la caseta del savi prevere, situada darrera l’església, i vaig entrar a la modesta mansió, a on n’Alcover des dels seus llibres pot contemplar la mar blava, a on la seva famosa calaixera, que s’empra en el Diccionari català-valencià-balear, està a veïnat del senzill dormitori ple de Mares de Déu; a on el lleal col·laborador de n’Alcover, En Francesc de B. Moll (un jove que des de l’edat de setze anys, desistint d’acabar sos estudis oficials, posà al servici del Diccionari català la seva formació filològica vertaderament autodidàctica i la seva fabulosa feneria) i, per últim el feel criat del prevere, que al mateix temps és administrador de les Rondaies i impressor del Diccionari, uneixen les seves forces amb les del seu canut senyor. En les hores que vaig passar a Ca n’Alcover, vaig veure clarament amb quin gran i singular idealisme, per si mateix acreditat, tres homes de tant diferent edat, estat i caràcter, treballen plegats per una causa nacional que ni tan sols està segura de l’èxit, sinó que se du endavant cap a la seva finalitat a pesar d’un íntim sentiment pessimista, i que no té, com les nostres empreses d’Alemanya, el sosteniment de l’Estat, ni d’una forta tradició científica, ni de l’interès d’un públic de savis, ni de la força moral d’una Universitat, ni d’una organització que asseguri la part econòmica; vaig sentir com és d’emocionant aquesta ciència realitzada en vida patriarcal de comunitat, baix del senyal de la creu, a una illa, lluny de l’Europa del gran moviment; vaig sentir tota la poesia d’aquesta reunió de ciència popular, d’art popular i de religió popular. A poques passes del sagristanat roman la seu episcopal mallorquina –cal Bisbe o simplement Palau per als mallorquins d’un temps–, espai que no sols serva innombrables experiències pròpies dels ministeris eclesiàstics sinó també altres esdeveniments de caire filològic encetats per ell, tal com veurem tot seguit. L’ascens d’Alcover dins el món eclesiàstic fou constant. A més de catedràtic d’Història Eclesiàstica del Seminari, en 1890 es llicencià en Teologia a València. Continuà els estudis i l'any 1893 es llicencià en Dret Canònic. Posteriorment, el 1895, ocupà la càtedra de Llocs Teològics, a la qual seguiren la d'Història de Mallorca, la de Llengua i Literatura mallorquines i la d'Oratòria Sagrada. Serà, però, el 1898 quan es produirà una de les grans fites vitals d’Alcover, quan de mans del recentment proclamat bisbe de Mallorca Pere Joan Campins es convertí en vicari general. A partir d’ençà, la relació d’Alcover amb l’edifici del palau Episcopal fou força estreta, i per això el projecte del Diccionari passà a formar part de les seves imponents sales. De la seu bisbal no sols sorgiren les corresponents autoritzacions i benediccions del prelat al projecte, sinó que també es convertí en centre de reunions dels col·laboradors. L’abril de 1900, Alcover proposà al bisbe la idea de fer el diccionari –aleshores només mallorquí– i per a això la necessitat de construir una calaixera: Dia 28.- He proposat an el Bisbe de cridar jo a la Cúria tots aquells joves qui demostren amor a les lletres Mallorquines i proposar-los de donar-nos les mans i aplegar les cançons populars, fent un aplec complet, i replegar mots i frases en papeletes i fer el Diccionari Mallorquí, i que no hi haja Junta ni Reglament, sinó reunir-nos cada mes i cadascú presentar les cançons o mots que haja trobats, i guardar-los dins un moble que facem amb caixonets a posta; i convidar capellans, seminaristes i seglars. Li ha agradat la idea, i l’ha aprovada, i passarem avant, si Déu ho vol. Després d’obtenir-ne l’aprovació, les reunions se celebraven a cal Bisbe un cop al mes: «Hi ha haguda a la Biblioteca del Palau la reunió per tractar d’emprendre la gran obra del diccionari Mallorquí. Tots el convidats, que eren passat de seixanta entre seglars, capellans i seminaristes, són venguts o han justificada la falta. No hi cabien, dins la biblioteca». Per altra banda, cal recordar que mossèn Alcover i el seu germà Miquel –jesuïta i també bruixat per la història i la cultura– treballaren de valent en la creació del Museu Diocesà i, de més a més, en foren dinamitzadors. El mateix Francesc de B. Moll en diu: Durant molts d’anys, cada dia, cap a allà a les 12, compareixia a casa de Mn. Alcover el seu germà jesuïta, pare Miquel Alcover [...]. A part de la seva feina diguem-ne «pastoral» o de cura d’ànimes, el P. Miquel se sentia un intel·lectual: de formació molt casolana, però amb un gran bagatge de laboriositat... Era el conservador del Museu Arqueològic Diocesà, que el bisbe Campins havia fundat i que aleshores era presidit pel germà del canonge. Els dos germans organitzaven, en aquells feliços vint, cicles hivernals de conferències en el Museu, on acudia una gentada que solia omplir la sala principal. A tall d’anècdota, una de les primeres accions que hagué de gestionar Alcover des del bisbat com a vicari general no fou gens grata. Dia 17 de juliol de 1898 arribà a Palma un telegrama que assegurava que «un mariner d’Algesires havia vist passar per l’Estret de Gibraltar una esquadra amb los llums apagats». Atès el conflicte que Espanya mantenia a Cuba, tothom vengué a pensar que es tractava d’una esquadra americana que volia bombardejar la capital. Així ho relata el mateix Alcover als seus dietaris: «Amb un instant tothom va sebre la notícia i començaren a fugir fora de la ciutat, de por que se presentàs cop en sec dita esquadra, i en fes un claper, de Ciutat. Tota la nit fugí gent a la vela». Donat que en aquell moment el bisbe era per la península, el nou vicari va haver de posar en marxa l’evacuació de la capital de totes les monges de clausura en direcció als convents de la part forana. L’endemà del telegrama l’espaordiment era general: El pànic anava augmentant d’una manera feresta: cada tren se’n duia un teringa de vagons replens de gent, que feia por; tots els cotxos i carros de lloguer per lo mateix [...] Tot lo dia continuà el pànic dins Ciutat i la fuita general: qui tenia cames, les treia. El Capità General tenia una manera molt particular de donar coratge: passà orde de tomar els ponts de les portes de la Ciutat [...]. Afortunadament, la mateixa nit de dia 18 arribaren nous telegrames de Madrid desmentint la notícia. La tercera punta del triangle geogràfic d’Alcover és la Seu, no sols pels càrrecs que hi exercí – canonge magistral (1915-1921), degà de la Seu (1921-1932)– sinó també per alguns dels episodis que hi protagonitzà. Possiblement un dels més significatius data del 31 de desembre 1904. Des del segle XVIII, el sermó de la conquesta en record de l’entrada del rei En Jaume a la Madina Mayurqa es feia en castellà. Aquell dia de cap d’any, Antoni M. Alcover féu que el català tornés a sonar dins la Seu i confegí un sermó d’aferrar-se fort. L’arrenca dient: Aquest sermó oferex de particular la circunstáncia de que’l predicaren en mallorquí a la Seu de Mallorca, aont desde l’any 1773 no sabem que n’hi haguessen fet cap altre en tal idioma, fora d’un que n’hi ha cad’any el Divenres Sant dematinada. De l’any 1773 ensá tots els altres sermons s’hi fan en castellá perque axí hu posaren llavò per donar gust a n-el rey En Carles III, que dia 23 de juny de l’any 1768 havia donat un Real Decret per uniformar les llengos d’Espanya y introduir per tot la castellana. Fins a n-aquest Real Decret a la Seu de Mallorca havien predicat sempre en mallorquí. El text no sols és una abrandada defensa del ver catolicisme portat pel monarca sinó especialment una tesi de tot el que implica el concepte de pàtria:

«Sí, el rey En Jaume comensá la restauració de Mallorca; a nosaltres toca seguirla y acabarla. ¿Com? Imitant la seua grandesa d’esperit incontrastable».

Evidentment amb aquests indrets no s’acaben els espais alcoverians dins la Ciutat de Mallorca. Se’n podrien esmentar molts d’altres relacionats amb les rondalles, les contarelles, els quaderns de camp... Se’n podrien també citar col·laboradors i informants ciutadans així com intel·lectuals destacats amb qui compartí cartes, anècdotes i sabers. La dimensió d’Alcover, miri per on es miri, supera qualsevol intent d’abstracció. I d’aquí que mai no es pugui abastar de ple la grandesa del manacorí en sols unes planes.