Ruta a l’Alguer

L’Alguer retrobada

No podem entendre la nostra història ni explicar la nostra comunitat lingüística i cultural sense referir-nos a Sardenya. N’hi ha prou de recordar que el rei de Sicília Martí el Jove, fill de Martí l’Humà, reposa a la catedral de Càller i que Sant Salvador d’Horta ho fa a l’església de Santa Rosalia de la mateixa ciutat. Tots dos van morir a Sardenya. Però, sens dubte, la persistència de l’ús del català a l’Alguer constitueix avui l’exponent més emblemàtic d’aquest lligam tan profund amb Sardenya.

La unificació política italiana, que podem associar a les successives guerres d’independència i a la data culminant de 1861, va afavorir un procés d’italianització, vinculat a les escoles, les institucions, etc. I contemporàniament es va desencadenar una represa de les relacions amb els altres territoris de llengua catalana i un reforçament de la consciència dels algueresos sobre la seva pròpia identitat.

El diplomàtic català Eduard Toda hi contribuirà amb les seves publicacions i Mn. Alcover ho reforçarà amb la seva presència a l’Alguer, acollit pel gramàtic Joan Palomba, i propiciant la participació d’algueresos al Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

En la seva formidable epopeia viatjant arreu del domini lingüístic per recollir testimonis i documents, l’incansable canonge de la catedral de Palma va considerar imprescindible conèixer de primera mà la realitat algueresa, que el va impressionar i il·lusionar.

Aquesta ruta en vol evocar els fets i els indrets. Del resultat valuosíssim d’aquells contactes, en queda el fruit fecund en l’obra preciosa i perdurable que va impulsar admirablement Mn. Antoni M. Alcover i on no podia faltar la dimensió algueresa per la vocació d’integritat que inspirava el seu projecte apassionant.

Carles Duarte i Montserrat

 

Ruta algueresa

L’Alguer és un lloc singular al Mediterrani, una ciutat de Sardenya que conserva una profunda empremta de la cultura catalana. Per a Antoni Maria Alcover i Sureda, el sacerdot i filòleg mallorquí, aquesta ciutat no era una simple curiositat històrica, sinó una peça clau per al seu gran projecte, el Diccionari Català-Valencià-Balear. Alcover entenia que un diccionari no es construeix només amb els testimonis recollits als llibres antics, sinó escoltant la llengua viva de la gent. Per això, l’estiu de 1913, va emprendre un viatge a l’Alguer.

Acompanyat pel mestre alguerès Joan Palomba, el seu contacte i guia a la ciutat, Alcover es va dedicar a estudiar el parlar local. El que va trobar el va fascinar. Les seves anotacions i dietaris ens permeten avui refer les seves passes i veure la ciutat no només com a visitants, sinó també a través de la mirada atenta d’un dels més grans estudiosos de la nostra llengua. El seu sentiment en arribar va ser de familiaritat immediata:

«Me semblava esser a Mallorca […]. Si d’una altra banda d’enfora m’haguessen duit aquí aclucat i llavors m’haguessen destapat, jo m’hauria cregut ésser a sa nostra Roqueta».

Aquest itinerari segueix aquell viatge, i combina la visita als llocs més emblemàtics de l’Alguer amb les observacions que Alcover en va fer.

 

1. Torre del Portal Reial: l’entrada a la ciutat antiga

El nostre recorregut comença a la Torre del Portal Reial (Porta Terra en italià). Avui és un espai d’exposicions, però durant segles va ser l’únic accés per terra a la ciutat emmurallada.

En travessar-la, flanquejada per la Torre de Sant Joan, s’entrava en un món a part. Podem imaginar Alcover fent aquest mateix gest el 1913, deixant enrere el paisatge sard que havia vist des del tren per endinsar-se en un entorn urbà amb el qual de seguida va ressonar.

 

2. El traçat del nucli antic i la casa dels Palomba

Un cop a dins, el nucli antic (també anomenat l’Alguer Vella) es desplega en un entramat de carrerons empedrats. És un lloc per caminar sense pressa. La via Carlo Alberto, l’antic Carrer Major, també anomenat carrer de Sant Francesc, en continua essent l’eix principal.

Si ens fixam en els detalls, veurem elements arquitectònics d’estil gòtic català en finestres, portals i arcs. La mateixa toponímia ens connecta amb el passat: carrers com el de la Mercè o el del Quarter (avui via Gilbert Ferret) mantenen el record de la seva fundació.

Va ser precisament en aquests carrers on Alcover va tenir el primer contacte directe amb l’alguerès parlat, més concretament a la casa de la família Palomba. Com a bon filòleg, de seguida va notar les particularitats del dialecte alguerès, especialment de la fonètica. Va observar que la vocal neutra, tan comuna al català oriental, aquí no existia, i que totes les ‘a’ i ‘e’ àtones es pronunciaven obertes. Per a ell, aquesta no era una «corrupció» de la llengua, sinó un tret evolutiu fascinant, un testimoni de segles de desenvolupament propi.

És difícil situar la residència de la família Palomba a l’entramat viari actual, però se sap que és a la mateixa via Carlo Alberto. Allà, va organitzar unes sessions de treball molt productives. Sabent que els nens i joves eren els millors informants, va demanar a Palomba que reunís un grup d’alumnes seus.

Alcover descriu als seus dietaris com va anar la trobada. Al principi, els nois «no acabaven de comprendre la cosa», però la curiositat i l’ambient de joc els van engrescar de seguida. El filòleg els demanava que conjuguessin verbs i aviat es va crear una dinàmica entusiasta:

«Si un donava una forma una mica diferent, els altres s’hi tiraven damunt i el corregien».

Com a recompensa, els nens reberen sucs i dolços, un «piscolabis» que, segons Alcover, van trobar «saborós ferm». Aquest episodi mostra el seu mètode de treball: rigorós, però profundament humà.

Durant dos dies, Alcover va recollir un material de valor incalculable: més de setanta verbs amb totes les seves formes, incloent-hi particularitats com el grau zero de la persona 1 del present d’indicatiu (cant, obr, compr, menj, jug…), l‘acabament en –au de la 2a persona del plural del present d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació (cantau, jugau, trobau, portau; però formes regulars en la 1a persona del plural: cantem, juguem, trobem, portem; així com la 2a persona del plural del present de subjuntiu: canteu, jugueu, trobeu, porteu…), i verbs com emprar, colgar, calcigar, clivillar, etc. Aquestes formes arcaiques, perdudes en altres dialectes, eren un tresor per al seu diccionari.

 

3. La Catedral de Santa Maria i el seu campanar

Al centre del barri vell hi ha la Catedral de Santa Maria. Encara que la façana principal és neoclàssica, la part més antiga i interessant es troba darrere, a la capçalera. Allà s’aixeca el seu imponent campanar octogonal, una clara mostra del gòtic català del segle XVI, similar a altres campanars de Barcelona o Palma de la mateixa època. Per a Alcover, aquesta torre devia ser un símbol visible dels vincles històrics i culturals que unien les dues ribes del Mediterrani.

 

4. L’Església de Sant Miquel i l’Església i el Claustre de Sant Francesc

A prop de la catedral hi ha una altra construcció notable, l’Església de Sant Miquel, un exemple paradigmàtic de l’estil barroc a Sardenya.

I ben a devora hi trobarem l’Església de Sant Francesc, amb la seva cúpula de teules de colors, restaurada per l’arquitecte Antoni Simon Mossa. El seu interior amaga un claustre tranquil dels segles XV-XVI. Amb les seves columnes esveltes i arcs delicats, és un espai que convida al recolliment. És fàcil imaginar Alcover passejant per aquest pati, potser comentant amb Palomba la importància de la religió com a vehicle de conservació de la llengua al llarg dels segles.

Altres elements que es poden trobar són una llosa, al costat de l’altar major, on hi ha gravat l’escut de Barcelona i amb la inscripció: ‘sepultura de la magnífica nació catalana’, així com una escultura gòtica de pedra amb les quatre barres, que es troba entrant per la porta de l’esquerra del temple.

 

5. La visita a la diòcesi de l’Alguer-Bosa

Durant la seva estada, Alcover i Palomba van visitar el bisbe de l’Alguer. La trobada va ser molt positiva. El bisbe va mostrar un gran interès per l’Obra del Diccionari i va defensar la importància de conservar la llengua local, que considerava «una part grossa de l’ànima de l’Alguer». A més, els va explicar una anècdota rellevant: el papa de l’època, Pius X, utilitzava habitualment el seu dialecte venecià al Vaticà. Per a Alcover, aquest era un argument potent contra aquells que menystenien les variants dialectals. Van sortir de la reunió «plens de gaubança i confortats», amb el suport moral d’una figura d’autoritat local.

 

6. Les muralles i el port

Després d’explorar el nucli antic, una de les millors experiències a l’Alguer és passejar per les seves muralles.

Avui convertides en un passeig per a vianants, ofereixen unes vistes excel·lents del port i de la badia, amb el perfil del Cap de la Caça al fons. A sota, el port manté la seva activitat. Alcover el va descriure com «la part més animada de la ciutat», plena de barques de pescadors i mariners. Aquesta imatge no ha canviat tant. El port continua sent un lloc de feina i de trobada, on es pot sentir la vitalitat de la ciutat.

El passeig per les muralles acaba a la Torre di Sulis, la més gran de les torres defensives, que rep el nom del seu nom original, Torre de l’Esperó Reial, per la seva forma.

 

7. El Mercat Cívic i Museu del corall de l’Alguer

Per copsar el dia a dia de la ciutat, val la pena visitar el Mercat Cívic, sobretot al matí. És un lloc ple de vida, on es poden trobar els productes frescos de la zona: peix i marisc, com la coneguda llagosta, verdures locals i formatges sards.

A prop del centre històric, el Museu del Corall explica la importància d’un altre producte emblemàtic de l’Alguer: el corall vermell. La seva extracció i treball artesanal han estat una activitat econòmica fonamental durant segles, amb una forta tradició que es remunta a l’època dels primers pobladors catalans.

 

8. Cap de la Caça i la Gruta de Neptú

Per completar la visita, és recomanable sortir de la ciutat i anar fins al Cap de la Caça, el gran promontori de roca calcària que tanca la badia. Les vistes des dels seus penya-segats són impressionants.

Des d’allà, l’Escala del Cabirol, amb 654 graons que baixen pel penya-segat, condueix a l’entrada de la Gruta de Neptú, una gran cova marina amb formacions d’estalactites i estalagmites i un llac interior. El contrast entre la ciutat històrica, construïda per l’home, i la força d’aquest paisatge natural és un dels grans atractius de la regió.

 

Un llegat que perdura

Antoni M. Alcover va marxar de l’Alguer amb un material lingüístic de primera mà per al seu diccionari. Però el seu viatge va ser més que una simple recollida de dades. Va ser la constatació que la cultura catalana havia generat una branca plena de vida i de personalitat pròpia a Sardenya. El seu treball va ajudar a posar en valor l’alguerès i a donar-li el prestigi que mereixia. Més d’un segle després, la ciutat manté viva la seva herència.

Recórrer avui els carrers de l’Alguer amb el record d’Alcover ens permet apreciar no només la bellesa dels seus monuments, sinó també la riquesa d’un patrimoni lingüístic i cultural que continua sent un cas únic al Mediterrani.

 

Bibliografia

Perea, Maria Pilar (2011a). Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, vol. IV, p. 20. En línia: alcover.iec.cat.

Perea, Maria Pilar (2011b). Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, vol. VII, p. 80-89. En línia: alcover.iec.cat.

— (2011c). «La Aurora 1913». Dietaris. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, p. 512-525. En línia: alcover.iec.cat.

 

Mencions més rellevants de l’Alguer als quaderns de camp i dietaris d’Antoni Maria Alcover

1908 [BDLC, IV, p. 20]

Dia 29 D’ABRIL. —Mos embarcam cap a Barcelona, aont el dia 2 de matx, fet el sermó de la Lliga Espiritual de Montserrat, am l’amic En Joan Palomba, qu’ha comparegut de l’Alguer per donar aquí algunes conferències, feym l’estudi de l’alguerès, que’ns resulta ben interessant.

 

1913 [BDLC, VII, p. 80-89]

Juliol. Dia 23

Desembarcam a Golfo d’Aranci devers les cinc i mitja del matí, pujam an el tren tot d’una cap a l’Alguer, aont arrib a les onze i mitja, i trob a l’estació En Joan Palomba, Mestre Públic de l’Alguer, entusiasta del catalá, autor d’una Gramática de l’Alguerès, ben apreciable. Ja vengué a Barcelona l’any 1906 a prendre part an el Congrés de la Llengua Catalana, i l’any 1909 torná per donar conferencies sobre l’historia algueresa i la seua literatura. En Palomba es l’únic o casi l’únic que’s preocupa a l’Alguer de la sort del seu dialecte, es a dir, del catalá alguerès.

Ha volgut tenir-me a ca-seua, i m’ha tractat com un papa. La seua senyora es algueresa també, i no ha viscut mai més que a l’Alguer; té dues nines i un nin, nats tots a l’Alguer igualment, després m’ha presentat un cunyat seu, que’s prepara per fer oposicions a una cátedra de l’Universidat i es corresponsal d’un diari de Roma, de gran circulació. Jo tot d’una parlava en catalá amb tots ells, cregut de que m’entenien tant bé com jo els entenía a ells. Aviat he tocat amb les mans que fora d’En Joan Palomba, els altres m’enteníen a redols només.

Es que ells han aclarides totes les vocals reduïnt-les a les set vocals de l’italiá literari: a, e, i, o, u; han suprimida la vocal neutra, [348] aqueix sò fosc, indecís, que tenen la a i la e atones dins el catalá oriental i central, rossellonès i balear, aqueix sò tan extès, que no hi ha casi cap paraula catalana que no’l tenga, i fins en moltíssimes de paraules ocupa totes les síllabes fora la tònica. Això només ja es p’els algueresos una dificultat grossa per entendre el catalá pronunciat com a Catalunya oriental i central. Ho tenen mal de fer d’entendre-nos els algueresos perque ells pronuncíen el catalá a l’italiana, això es, no pronuncien cap ë, i tota  la pronuncíen a ben clara, com en italiá, com en castellá, lo qual dona an aquell catalá una fesomía molt extranya. En vista de la dificultat que he notada que teníen d’entendre’m, los parlava en italiá quant les havía de dir res que fos necessari que ho entenguessen aviat i bé. Això pot esser que caiga avall a qualque catalanista exaltat; pero això es la veritat pura i neta, sensa mettáfara ni postissures.

Com hem hagut dinat, En Palomba m’ha presentats quatre o cinc nois de la seua escola per fer amb ells l’estudi de la conjugació algueresa. De totd’una hi trobaven terroços ferm; no acabaven de comprendre la cosa i ens enteníem poc ferm. Aviat la cosa s’es composta i aquells minyons han cobrat bon coratge i al punt hem haguts esclovellats una partida de verbs. Amb això s’es fet tart, aquells minyons ja començaven a estar cansats, els hem fet pegar un piscolabis, que l’han trobat saboròs ferm, i se’n son anats contents i alegres, i m’han promès que tornaríen demá dematí a les nou.

Llavò som sortits amb En Palomba i el seu minyó d’uns nou anys, molt xaravello, a fer una volta per dins la ciutat per que me’n fés cárrec. Está just a la vorera de mar, es prou gran, conta uns dotze mil habitants, es d’aspecte un poc prosaic i hi poría haver més netedat pels carrers. Així meteix hi senten parlar italiá, perque casi tots els algueresos el saben i llavò que hi ha una bona partida d’italians. L’Alguer dins Sardenya es un illot llingüístic, vull dir, sols se parla catalá a l’Alguer; a les altres poblacions de Sardenya, fins les més acostades a l’Alguer, parlen dialectes sarts, sortits casi tots del llatí primitiu o invadits i saturats de llatinidat. De manera que el catalá de l’Alguer du demunt les costelles dues grans influencies: 1.ª la de l’italiá literari; 2.ª la dels dialectes sards, veinats de l’Alguer. Aquestes dues influencies i l’aïllament de Catalunya i de tot l’altre domini llingüístic catalá han obrat tan fort demunt el catalá de l’Alguer, que li han donada una fesomía tota particular, que la allunya massa de totes les altres variedats catalanes, de tots els altres dialectes catalans.

De manera que l’impressió que m’ha feta l’alguerès i el sentir els algueresos, es estada de tristor. La llengua l’he trobada massa decantada, massa distanciada dels altres dialectes catalans; i els algueresos els he trobats massa enamorats de l’italiá, massa frets per llur nadiu llenguatge. Me tem molt que, fora d’En Palomba, no siguen ben re-de-poquets que’l vulguen per qualque cosa mes que per parlar en familia i amb els amics per amagar-se dels forasters que no inspiren confiança. Deu faça que m’engani! Deu ho faça! Amèn.

 

Juliol. Dia 24

Avui tot lo dia he estat emprat en l’estudi de la conjugació algueresa, que resulta interessantíssima pels viaranys que la llengua ha presos, abandonada a sí meteixa, allunyada durant tants de sigles del seu agre, del seu solar nadiu, perduda dins la mar, dalt un roquissar de Sardenya. Dels nois d’ahir només en son venguts dos: en canvi se’n son presentats sis o set de nous, tots desxondits i destravats i que donava gust sentir-los descapdellar. Jo no feia més que anunciar-los l’infinitiu del verb que havíen de conjugar, i ja eren partits com un cavall an el cós, sensa trampoletjar gota. I llavó que s’aveníen de lo més. Si un donava una forma una mica diferent, els altres s’hi tiraven demunt i el corretgíen, i llavò ell meteix regoneixía la seua errada. Per lo demés hi havía el Mestre Palomba i el seu pare, que confirmaven les dites dels nois.

A força de trompitxar, entre el dematí i el cap-vespre hem feta la conjugació de més de cinquanta verbs. Hora-baixa, per no cansar pus aquell estol de minyons, els hem amollats, citant-los per demá de bon matí, amb l’idea de poder fer el val-Deu i deixar llesta aqueixa bona conjugació, més de setanta verbs entre tots, triats enginyosament per poder aglapir totes les formes de la conjugació catalana.

 

Juliol. Dia 25

Se son entregats aquells minyons de bona hora, i amb quatre grapades hem acabats els verbs que’ns faltaven: una vintena. Quant hem hagut acabat, hem fet tots, els minyons i jo, un alè ben llarg, i hem repetit el piscolabis com ahir dematí i ahir de-cap-vespre. He donades les gracies de tot cor an aquella jovenea, per lo bé que s’es portada, donant-me fites tan netes de la conjugació algueresa. Jo desitjava ferm anar a oferir mes respectes a Monsenyor el Bisbe de l’Alguer. En Palomba m’hi ha acompanyat, i som estats tan sortats, que ens ha rebuts tot d’una. Es un Bisbe jove, venerable, desxondit, amabilíssim. Ens ha rebuts com un pare reb sos fills. Li he contat l’objecte de la meua venguda a l’Alguer i l’obra que duim entre-mans de fer el Diccionari i la Gramática de la Llengua Catalana, de la llengua de l’Alguer; i ell ha demostrat interessar-s’hi ferm, i que ell voldría que se conservás l’alguerés ben pur i ben pollent perque es una part grossa de l’ánima de l’Alguer, i que está intimament lligada, i entrebaulada amb la vida relligiosa. Per tot arreu la causa de la Relligió i de la llengua venen a esser la meteixa causa. La llengua es el mirall de l’ánima i lo més íntim de l’ánima es Deu i la Relligió.

Poreu fer comptes si me’n som alegrat fort de que el Bisbe de l’Alguer se demostrás tan amic de l’alguerès i tan resolt a favorir-lo amb la seua sagrada autoridat devant els feels. I ha fet més el Bisbe de l’Alguer: m’ha animat i encoratjat a seguir endevant l’Obra del Diccionari i de la Gramática fins a portar-la a bon terme. Parlant de l’importancia que tenen en tota llengua les formes dialectals, i dient-li lo que me sorprenía que a Itàlia se conservassen tan vitencs els dialectes i que tothom se’n demostrás tan devot, ha dit que el Papa actual es el primer que ho fa d’estimar el seu dialecte veneciá, fins a l’extrem de que, en presentar-s’hi qualcú de la regió veneciana, aont se parli el dialecte veneciá, el Papa tot d’una se posa a parlar tal dialecte.

¿Que ho senten els nostres filisteus, que s’indignen i s’enforiolen tant contra nosaltres perque defensam els nostres dialectes la nostra gloriosíssima, la nostra estimadíssima llengua catalana? que no es un dialecte tot sol, sino un conjunt de tots els dialectes de Catalunya, Rosselló, València i Balears, com el castellá es el conjunt de tots els dialectes de Castella, Aragó, Andalusia, Múrcia, Extremadura, Lleó i Astúries. De manera que el Papa no se’n empegueeix del seu dialecte, sino que se’n avana, se’n gloría, i el parla dins el Vaticà sempre que se presenti cap avinentesa. Beníssim!

Finalment Monsenyor el Bisbe de l’Alguer, an el moment de prendre comiat d’ell, m’ha obsequiat amb una gran medalla del Centenari Constantiniá, admirablement gravada. Le hi he agraïda amb tot lo meu cor, i li he promès d’enviar-li el BOLLETÍ, tota la collecció, per la Biblioteca del Seminari de l’Alguer. Plens de gaubança i confortats amb la Pastoral Benedicció de Monsenyor, mos ne som tornats amb En Palomba a ca-seua per fer la trocelleta, dinar, i prendre el tren cap a Golfo d’Aranci i Civitavecchia.

No mos ne som temuts i es estat mig dia, hem dinat, i es arribada l’hora de prendre comiat de tota aqueixa bona gent de Ca’n Palomba. Les he donades les gracies de lo bé que m’han tractat i de les grans facilidats que m’havíen procurades per poder fer jo l’estudi per la conjugació algueresa. A les tres es partit el tren, donant an En Palomba mon derrer A-reveure! amb Deu siau! Me’n vaig de l’Alguer amb una tristor fonda, amb uns mals averanys per la futura sort del catalá de l’Alguer. En que se funden aqueis averanys? En que fora d’En Palomba no he vist ni sentit cap alguerès enamorat de la seua llengua. Cap ni un me n’ha presentat En Palomba. ¿Es que no n’hi ha d’algueresos entusiastes de la llengua llur? ¿Es possible que En Palomba no los m’hagués presentats, si n’hi havía? ¿Se comprèn que En Palomba me’n deixás anar de l’Alguer sensa haver-me fets conèixer tals entusiastes? No, no es possible.

Quant no me’n ha presentat cap, es que no n’hi ha cap fora ell. ¡Pobre catalá de l’Alguer! me’n duc el presentiment de que tos fills no t’estimen mes que com a medi casolà d’entendre-se ells amb ells, per poder-se amagar dels forasters, de lo que diguen devant aqueis. ¿Quina sort está reservada an el catalá de l’Alguer? Els fills dels fills dels algueresos d’ara l’estimarán mes que no aquests? Es mal de dir això. ¿Qui sab lo que succeïrá amb el temps? ¡Reserva ordinariament tantes de sorpreses el pervindre? Siguem optimistes sobre la futura sort del catalá de l’Alguer! Si Deu ho vol i Maria, ja vendrán temps millors per aqueix venerable escapoló de la nostra llengua estimadíssima, perdut a un recó de Sardenya!

Per arribar a Golfo d’Aranci hem hagut de mudar de tren a Sàsser i a Chitivani. Durant aquelles sis hores mortals de travessar la Sardenya no’m poría treure del cap el catalá de l’Alguer, la manera com s’hi es desplegada la nostra llengua an aquell recó de mon, separada tants de sigles del seu solar nadiu, els viaranys que hi ha seguits la seua fonètica, la seua morfología, la seua sintaxis. Axí es que la forma especial que el catalá ha presa dins l’Alguer, es a dir, el dialecte alguerès sens dupte es uns dels més interessants de tots els dialectes de la nostra llengua. Vetassí els seus trets principals:

1. Totes les aa átones, qualsevol sia llur situació, l’alguerès les fa sonar just a castellana o italiana.
2. Totes les ee átones les fa sonar també com a castellana o italiana. I així diuen: ma’n vat (vaig) a ma rantá las mans; ma donas ake ibra (llibre); kwatra (quatre) ibras; viwra (viure), riwra (riure), mwra (moure), angwad a (llenguatge).

III. La l i la d sovint tornen r i la r torna sovint l: v. gr. katará < catalá, abitara < habitada, poltá < portá, infln < infern, fidarísima < fidelíssima. —karrels < carrers, sabatels < sabaters, alk < arc, maralt < malalt.

1. Conserven l’article lu en lloc de el, i la contracció de a + lu = al devant certs noms (gall, ball, call, bull, mirar, cabell, perill, cavall, etc.) sona a (all); i la contracció a + los = als sona as: v. gr. j d n li ibra as (als) mions (minyons), as tres ans (als tres anys).
2. Conserven com a les Balears la forma primitiva de la primera persona singular dels verbs de la primera conjugació: v. gr. j kant, kamín, trp, plt (port), etc.
3. Hi ha uns futurs imperfets amb l’infixe -ga-: v. gr. siGAré < seré, tanGArè < tendré, astiGAré < estaré, valGAré < valdré, pranGAré < prendré, antanGAré < entendré, muGAré < mouré, pruGArá < plourá, cuGAré < couré, etc.

VII. El condicional en totes les conjugacions acaba en –iva: v. gr. cantarIVA < cantaría, sigarIVA < sería, astigarIVA < estaría, tangarIVA < tendría, etc.

VIII. L’imperfet dels verbs en -re i -er acaba en -eva: v. gr. peldEVA, < perdía, antanEVA < entenía, mara EVA < mereixía, traiEVA < treía, cuna EVA < coneixía, etc.

1. L’imperfet dels verbs de la tercera acaba en –iva: v. gr. umprIVA < umplía, ubrIVA < obría, fuIVA < fugía, uIVA < lluía, etc.
2. El participi passiu conserva la terminació femenina per concertar amb el terme d’acció si aqueix va devant: v. gr. kantát-kantára (cantada) paltit (partit)-paltira (partida), tangut-tangura (tenguda) astat-astara (estada), etc.
3. No posseeixen l’auxiliar vaig, vares, va, várem, váreu, varen.

XII. Tenen certs verbs de la primera que no acaben en -d á (-etjar), i no obstant fan la primer, segona i tercera singular i tercera persona plural del present i del subjuntiu com els verbs en -d á. Així el verb triurar (batre) fa el present així: j triuét (triureig), tu triuréd as, e triuréd a, nuz. triurém, vuz. triuráw, eus triuréd an. I el subjuntiu es així: ka j triuréd i, tu triuréd is, e triuréd i, nuz. triurém, vuz. triuréw, eus triuréd in. —Un altre verb trobárem que fa lo meteix: pascurá (pasturar, péixer). Present j paskurét , tu paskuréd as, e paskuréd a, nuz. paskurém, vuz. paskuráw, eus paskuréd an. El subjuntiu es lo meteix que el de triurar. XIII. La primera persona del present dels verbs de la primera acaba en -em per analogía dels verbs de la segona; en camvi, la segona persona plural acaba en -aw, conservant la a llatina de -atis. Així diuen: nuz. kantém, vuz. kantáw.

XIV. Han perdut el pretèrit simple (cantí, cantares, cantá; premí, premeres, premé; sentí, sentires, sentí; moguí, mogueres, mogué, etc.); i en lloc d’ell usen el pretèrit compost: he cantat, he vist, he sentit, he sagut. Això representa un empobriment gros de la llengua.

1. Els sufixes per formar aumentatius just son -aça (barkAÇA, donAÇA) i -ot (animalOT), poc freqüent. Han manllevat a l’italiá el sufixe -ó (tauró [< taura < taula] = taula grossa; jarró [ < jarra] = gerra grossa). Es un manlleu molt mal fet perque el sufixe -o es el propi per formar diminutius amb l’altre -et -eta (finestró [< finestra ] = finestra petita; carreró [< carrer] = carrer petit; fiet-eta = fill petit, filleta petita; finestrETA; donETA. —Ha perduts l’alguerès tots els altres sufixes catalans per formar aumentatius i diminutius.

XVI. Els pronoms personals me, te, se, el, els, la, las, se, ne, hi, tant poren anar devant com derrera el verb del qual son complement, i així diuen: ma’n vat a ma rantá las mans, i a rantá-ma las mans, venk da ma razá, i da razá-ma; vens da ta rantá, i da rantá-ta; pe la publiká, i pe publiká-la; pe trubá-lu, pe vus trubá, pe ma trubá, pemus trubá; polta-na (pòrta’n), men a-na (menje’n), pe na fé (per fer-ne), no pot hi vaní.

XVII. Formació del plural de certs noms. La -s característica del plural, quant sobrevé i s’afig a la consonant final del nom, determina sovint una greu tramudança de dita consonant. I així de kap se fi kats i no kaps; de alk (ark) se fa als, i no alks, de sak se fa sats, i no saks; de kamp se fa kans, i no kamps; de as (any) se fa ans, i no a (anys); de anga se fa angans, i no engas. Ara de bosk se fa bosks i boskus; d’akést se fa akéstus; de pe se fa pe us; de t afarét se fa tafarets.

Moltes altres característiques poria retreure de l’alguerès, pero ja n’hi haurá prou amb les retretes per donar una mica d’idea dels trets principals que‘l distingeixen de tots els altres dialectes catalans. Sobre la conjugació en poría retreure moltes més de coses; pero con vendrá deixar-les per quant poblicaré l’estudi de la Conjugació Catalana, per lo que replec cabal fa molts d’anys, i confii de publicar-ho prompte. Deu ho faça qui pot.

 

L’Aurora 1913 [p. 512-525]

Arribada a l’Alguer. En Palomba.

A s’estació hi ha hagut En Palomba amb un allotet seu que m’esperaven. —I ¿qui es ara En Palomba? pot esser que diga qualcú. En Palomba es un Mestre d’Escola molt distingit, nadiu de l’Alguer i que posseeix una escola pública. Es seu seny i noblesa d’esperit li va fer veure de molt jovenet s’importancia de sa llengo que se parla a l’Alguer i que es just a l’Alguer que se parla entre totes ses altres ciutats i viles de Sardenya, que parlen altres llenguatges. Sa llengo de l’Alguer es sa nostra llengo, sa catalana. ¿I com així allá se parla catalá? Senzillament perque, quant es reis nostros d’Aragó, la primería des sigle XIV s’ensenyoriren d’aqueixa illa de Sardenya, un d’ells, el rei En Pere IV, cridá catalans per poblar l’Alguer, que estava despoblat, oferint moltes de franqueses a tots es qui s’hi establissen. I se’n hi presentaren tants, que poblaren tot l’Alguer, i així va resultar una població tota de catalans, que naturalment parlaven catalá, i es seus fiis seguiren parlant catalá i es seus nets i re-beinets feren sempre lo meteix, i d’aqueixa manera s’es conservat a l’Alguer es catalá fins es dia d’avui, un poc tramudat a l’italiana i una mica diferent des català d’Espanya i de França, pero catalá ben vertader. Quant Espanya, sa primeria des sigle XVIII, deixá de posseïr Sardenya, minvaren tant i tant ses relacions de l’Alguer amb Catalunya, que aquella gent arribaren a no sebre que fossen de nissaga catalana, i que parlassen catalá, tota vegada que ells li deien alguerés an es seu llenguatge, fins que devers l’any 1880 hi aná de cónsul espanyol N’Eduard Toda, aquell catalá tan benemérit i tan amic meu, de qui tant he parlat dins aqueix Dietari, es dies que vaig esser a Londres; i amb En Toda aclariren ets algueresos que lo que parlaven ells, se parlava dins una gran extensió d’Espanya i de França i que era la llengo catalana, que ells parlaven com a fiis que eren d’aquells catalans que vengueren en temps del rei En Pere a poblar aquesta ciutat de l’Alguer.

Idò això que saben avui ses persones illustrades de l’Alguer, va moure en Palomba, essent encara jovenet, a fer-se un entusiasta de sa seua llengo nadiva, de la llengo catalana. I se posa a estudiar-la, i hi va compondre una gramática perque algueresos i no algueresos poguessen estudiar i aprendre tal llengo. I es una gramática prou ben feta i que serveix ben bé per lo que ell la va escriure, confessant que s’alguerés no és més que es catalá. No va esser com certs valencians i mallorquins que juren i perjuren que es valenciá i es mallorquí no es catalá, ¿perque? Perque a ells no les dona la gana que ho siga. Bé hu demostren tenir-le-hi ben re-de-buit an es carabaçot aqueis tals. Idó en Palomba va tenir sa grandesa d’esperit d’alçar bandera dins l’Alguer a favor de sa seua llengo nadiua, a favor de la Llengo Catalana de l’Alguer, i se posá en relacions amb sos catalanistes d’Espanya i França. Vengué l’any 1906 que várem celebrar aquell gran Congrés de la Llengo Catalana a Barcelona, i hi convidárem tots es sabis estrangers que havíen demostrat interessar-se per aquesta llengo nostra gloriosíssima. An aquest Congrés no hi poríen faltar es catalans de l’Alguer i n’hi convidárem dos: En Palomba i un altre. I prou que va comparèixer En Palomba a Barcelona, i va prendre part en tal Congrés, i molta festa que li férem tots es congressistes. De llavó ençá es que som tan amics. Jo ja li havía escrit que avui arribaría; i ja ho crec que no hi ha feta falta a s’estació. Molt s’es alegrat ell de veure’m a l’Alguer, i jo me som alegrat molt també de trobar-le-hi tan sá i tan trempat i acompanyat d’aquell allotet seu tan galanxó. Travessam un bell passeig que hi ha a s’embocada de la ciutat, i entram dins aquesta, tresc un parei de carrers, fins que arribam a ca’n Palomba, aont he trobada sa seua senyora, també nadiua de l’Alguer, amabilíssima i distingidíssima, amb un germá seu, que’s prepara per oposicions a una cátedra de Universidat, i que resulta molt simpátic. Es estada una topada molt afectuosa, molt coral. En Palomba no ha volgut que anás jo a cap fonda; m’ha volgut a ca-seua, amb lo qual me consider molt honrat. Un engán que me’n he duit.

Desde es moment que som devallat des tren a l’Alguer, me som posat a parlar catalá com si fos a Mallorca o Catalunya, cregut de que aquí tothom s’entenía perfectament. Fins que som arribats a Ca’n Palomba tot es anat molt bé perque només parlava amb En Palomba, que no sols coneix es catalá de l’Alguer, sino es de Catalunya. Pero com som estat a ca-ell i que feia una estona que parlava amb sa seua senyora i es seu cunyat i es seus allotets i altres algueresos que son venguts, me som convençut de que aquella gent en certes coses m’entenien amb gran dificultat i devegades no m’enteníen casi gens. ¿Com era això, parlant jo catalá i essent es catalá d’aquí amb tants de sigles d’estar completament separat de ses terres catalanes (Catalunya, Balears, reine de València) i estant enrevoltat de poblacions que parlen italiá i dialectes sards, ha pres un trotí i una fesomía ben diferent de ses altres variedats de catalá, ha presa una pronuncia molt especial, sobre tot respecte de ses vocals, fins a s’extrem d’haver suprimit un sò que se troba dins casi totes ses paraules catalanes, i fins n’hi ha moltes que casi tots es seus sons son aquest so que ets algueresos han tret de sa seua llengo catalana. Aquest sò ès es sò de a i e átones, això es, quant no hi carregam s’aczent demunt. Ja’s sab que aqueixes dues vocals sonen lo meteix dins es catalá oriental i central (províncies de Girona, Barcelona i mitja de Tarragona), an el Rosselló i a ses Balears. Idó ets algueresos han sustituït aqueix per una a ben clara, a la castellana, a l’italiana: de manera que tota a atona i tota e átona la pronuncien a ben clara. I per això, com mos senten a noltros que pronunciam aqueixes aa i aqueixes ee átones, que casi totes ses paraules que deim están brufades d’aqueis sons, i que les pronunciam tan desmaiades, resulta que s’embuien i se confonen, i no mos entenen; i en camvi noltros els entenem a ells, per poc que mos hi fixem, encara que mos result un catalá estrany i que mos fa riaies.

 

Ventim a sa conjugació algueresa.

Com jo som vengut aquí propiament per estudiar sa conjugació des catalá de l’Alguer, com hem hagut dinat, he dit an En Palomba si me poría fer venir quatre o cinc allots de sa seua escola de dotze a catorze anys per porer-los fer conjugar es verbs catalans i copiar-los al vol sa seua pronuncia i tot lo que m’interessás des seu rall. L’homo no hi ha fets dos mots, i m’ha presentats quatre o cinc deixebles seus, que feien un cap ben viu i badaven uns uis com uns salers. Jo els he explicada primer la cosa una mica. Tot d’una no m’enteníen bé, vui dir, no compreníen ben bé lo que jo volía d’ells! Així es que hi trobaven terrossos ferm; pero dins manco de mitja hora, ja se’n han fet cárrec de lo millor; i just que jo les anunciás s’infinitiu d’un verb, ells ja eren partits a conjugar-lo, sortint-me com a pinyols de cirera rabents; i devegades me responien tots a la una. Lo que succeia que, si un me donava una forma verbal esforraiada o cap girada, tot d’una ets altres el corretgien, saltant-li demunt. I així mos hem passat tot lo sant de-cap-vespre, havent-ne conjugats i escrits una vintena de verbs de l’Alguer. Ja comensaven a estar cansats, hem posada forqueta, fent-los pegar un piscolabis, que l’han trobat bo de tot: m’han promés tornar demá dematí a les nou, i ja li han hagut estret, saltant i botant, més alegres que unes castanyetes.

 

Quatre passes per dins l’Alguer.

Som sortits amb En Palomba i hem trescats una partida de carrers de la ciutat, i llavò per sa vorera de mar i p’es Moll. L’Alguer esta molt ben situada, demunt unes penyes planeres, just ran de mar, per l’estil de Ciutadella de Menorca. La ciutat resulta una mica polsosa i funesta si un no surt a sa vorera de mar. Es carrers no son gaire amples, pero son plans i no hi ha mala petja en lloc. Ses cases son un poc prosaiques, i ses esglesies també. N’hi ha dotze o tretze d’esglesies, i es una població d’unes dotze mil ánimes. Només hi ha una parroquia, que es la Seu, perque hi ha Bisbe a l’Alguer, i per lo meteix una Seu i un Seminari. Es Seminari no l’he arribat a veure per dedins; per defora sí; está just devora la Seu. La Seu sí que l’he vista; es d’estil barroc i forma un creuer; tira més en petita que en gran, i sa decoració no es gaire cosa. Totes ses altres esglesies son ajudes de parroquia.

Es Moll es sa banda més animada de la ciutat; no hi ha barques ni naus grosses, pero si de petites, i sobre tot molts de llaüts i bots de pescar, i un aixam de mariners; i es joves trafeguen ferm adobant xerxes i engirgolant ses altres coses, i es veis que ja no son bons per feina, se miren la feta, asseguts a uns padriços que hi ha an es peu d’un tros de murada. Com ja començava a fer fosqueta, hem pres redós a ca’n Palomba abans de més remor; hem enllestides feines, hem sopat; i mos ne som anats a jeure, que bon jornal m’espera demá.

 

DIETARI DE L’EIXIDA D’ENGUANY A FRANÇA I A ALTRES NACIONS (La Aurora, 1913)

Dia 24 de juriol

Més branca a sa conjugació algueresa

Som anat a dir missa a la Seu, m’han admés de lo millor. Tot d’una els he parlat en italiá; pero com he sentit que parlaven, capellans i escolans, en catalá, jo també hi he parlat, i els es vengut ben de nou; pero no hu han extranyat com els he dit que era de Mallorca i que a Mallorca parlam es catalá que mos dugueren es pobladors que el rei En Jaume I mená de diferents endrets de Catalunya. Dins la Seu hi havía molta de gent que oía missa i molts han combregat. Se veu que es capellans de l’Alguer no perden ses manades p’es restoi i que menen es feels per allá ont el Papa vol. Beníssim!

A les nou han compareguts, no aquells minyons d’ahir, perque no els es estat possible, sino altres, tan trempats però i tan desxondits com es d’ahir. Se son posats a conjugar es verbs que jo els-e demanava, i se’n hi anaven com un cavall an es cós. ¡Vaja quins minyons més llevents i més destravats! I llavò molt composts, que no’s distreien, no’s desmanyaven gens, ni se ponyíen ni’s feien jutipiris. I jo escriu qui escriu, com un rabiós. Sobre tot devers les dotze els hem donat un altre Piscolabis, que els es caigut de lo millor, i se’n son anats a dinar. Demunt les tres se tornen entregar, i ¡hala a conjugar verbs i jo a escriure totes ses formes que me deien! Mos hi som pegats fins prop de les set. Hi ha hagut un altre piscolabis, i vos assegur que s’en xuclaven es morros aquells bigarnius, i se’n son anants llavò correns, saltant i botant, com si tenguessen argent viu dins el còs.

També som sortits amb En Palomba i es seu allotet a fer quatre passes per sa vorera de mar, p’es coster d’un serral que se’n anava a morir dins s’aigo fent cales i calons i morros i tenaces. Hem trescat una estona per aquell coster que era garriga baixa, i me semblava esser a Mallorca perque hi veia mates, uiastrells, estepes, paumeres, porraces seques amb ses corresponents caramutxes o aubons. En lloc del mon havía trobada una semblança tan grossa de Mallorca com allò. De manera que si d’una altra banda d’enfora m’haguessen duit aquí aclucat i llavò m’haguessen destapat, jo m’hauria cregut esser a sa nostra Roqueta. ¡Vaja quina cosa!

 

Dia 25 de juriol

Es Val-Deu a sa conjugació algueresa

Han comparegut devers les nou aquells minyons de s’escola d’En Palomba, i amb quatre grapades hem fet es Val-Deu de sa conjugació algueresa. Mos faltaven un vintena de verbs a escloveiar, i aviat hem hagut fet. Som romás de lo més gojós i satisfet d’aqueis minyons: m’han servit bé de tot, com no m’hauríen servit homos per aglapir prompte i llampant totes ses formes verbals de l’Alguer. Ells m’havíen demostrat un gros interés per sebre que n’havía de fer jo de totes aquelles coses que les feia dir. Les vaig dir que era per fer una gramática, un llibre de sa conjugació catalana de totes ses bandes del mon que parlen catalá; i ells me digueren, ja despuisahir, que les agradaría ferm veure aqueix llibre, i avui m’ho han repetit. Jo els he pres es nom i promés que, en publicar tal llibre, los n’enviaré un exemplar per hom. Bé’l s’han guanyat. He fet dur suc des bo i dolcetes que també eren ben fines, i hi ha hagut un bon piscolabis, xuclant-se’n tots es morros i fent un cap ben viu. I ja li han hagut estret, prenint comiat lo més atents i galanxons.

 

El Bisbe de l’Alguer

Desitjava ferm poder-li rendir es meu homenatge de respecte i alta consideració. Ho he dit an En Palomba, i ja li hem hagut copat tots dos cap an el palau bisbal, i som estats tan sortats que el Bisbe mos ha rebuts a l’acte. Es jovenet encara, venerable, amabilíssim, festós, simpátic. M’ha fet contar des meu viatge i explicar s’objecte de sa meua venguda a l’Alguer. Com ha sentit que hi era vengut per estudiar sa conjugació algueresa i li he explicada sa gran Obra des Diccionari i de sa Gramática que fa tants d’anys que hi treüll i que ja tenim tants de centenars de milenars de cèdules replegades dins la Calaixera, se’n es alegrat molt i m’ho ha alabat ferm i m’ha encoratjat a seguir endevant i a no deixar-ho que no ho tenguem a on port i llest a la vela. Jo, naturalment, li he dit que estava ben resolt a treballar-hi a les totes mentres Deu me do vida, fins a deixar- ho acabat.

 

El Papa entusiasta des seu dialecte veneciá

Una cosa m’ha contada el Bisbe, molt curiosa, del Papa Pius X. Li deia jo que estava admirat de que se conservassen tant es dialectes italians, això es, aqueixes castes d’italiá especials que se parlen per tots es punts d’Itàlia; i m’ha dit el Bisbe que el Papa ès el primer que ho fa de parlar es dialecte des seu poble nadiu, que es devora Venècia, sempre que s’hi presenta qualque nadiu de sa regió veneciana. Que’n prenguen nota es nostros filisteus poc-cervells, que desprecien tant es seu llenguatge nadiu i se’n avergonyeixen de parlar-lo i diuen es grans toixerruts que ho haurien de privar de parlar mallorquí o catalá, i que tothom hauria de parlar en castellá. I lo bo ès que aqueis filisteus de Mallorca i de Catalunya se distingueixen per lo malament que parlen es castellá; en fan pica de porc, escarrinxen ses oreies d’ets intelligents i fan esmortir de riaies per lo brossencs i biduïns que resulten.

Com ja feia una bona estona que conversávem, hem cregut amb En Palomba que era hora de buidar, i me som oferit en tot i per tot an el senyor Bisbe, que ha duita tan envant sa seua amabilidat que m’ha regalades dues medalles de lo més precioses: una, com es call de sa má, des XVI Centenari de s’Edicte Constantiniá i una altra més  menuda de la Mare de Deu de Vall-Verd, que es un Santuari que hi ha no gaire lluny de l’Alguer. Mos ha donada la seua Pastoral Bendició, i mos ne som anats a ses cases, lo més satisfets.

 

Derrera menjada a Ca’n Palomba.

Se son fetes les dotze, mos som asseguts en taula, i hem dinat de molt bon gust. Estic esglaiat de lo molt que s’assembla sa classe d’aguiats de l’Alguer amb sos de Mallorca. Sopes com ses que solem menjar ordinariament a Mallorca, no me’n han donades; pero ets altres aguiats eren justifet justifet es de Mallorca. En lloc mai del mon havía trobada tal consemblança d’aguiats, ni dins Barcelona, ni dins cap altre vila catalana des pla ni des Pirineus. Jo diria que a l’Alguer haurán conservat es meteix sistema d’aguiar que hi dugueren es catalans des sigle XIV que hi vengueren a poblar-ho, i que a Mallorca es pobladors catalans que hi cridá el rei En Jaume I, dugueren es meteix sistema de cuinar, sistema que s’es conservat a Mallorca i a l’Alguer, mentres que s’ès perdut a Catalunya p’es contacte amb altres pobles. Si no ès així, no sé com puga esser aquesta cosa.

Jo diria que a l’Alguer haurán conservat es meteix sistema d’aguiar que hi dugueren es catalans des sigle XIV que hi vengueren a poblar-ho, i que a Mallorca es pobladors catalans que hi cridá el rei En Jaume I, dugueren es meteix sistema de cuinar, sistema que s’es conservat a Mallorca i a l’Alguer, mentres que s’ès perdut a Catalunya p’es contacte amb altres pobles. Si no ès així, no sé com puga esser aquesta cosa.

Despedida de Ca’n Palomba i de l’Alguer. Devers les dues i mitja ha haguda d’esser sa despedida. He donats milions de gracies an En Palomba i a sa seua digníssima senyora per lo bé que m’havíen tractat, per sa seua finesa de voler- me tenir a ca-seua, i m’hi som oferit en tot i per tot. En Palomba m’ha acompanyat a l’estació, i a les tres ès partit es tren, donant-mos amb aquell amic estimadíssim el derrer ¡A-reveure! amb Deu-siau! sortit de lo més endins del cor; ¡A-reveure! ¡amb Deu siau! que he donat també amb tota la meua ánima a la ciutat de l’Alguer, fent vots i demanant a Deu que hi conservi sempre viva i esponerosa sa nostra nobilíssima, dolcíssima i estimadíssima llengo catalana, mentres el mon sia mon! Amèn! I ja som estats partits cap a Sàsser, i de Sàsser cap a Chitivani i de Chitivani cap a Golfo d’Aranci, aont som arribats a les nou, i es vapor estava a punt de partir. Mos hi som aficats, i ha saupades áncores, i de d’allá cap a Civitavechia!