Ruta de Mallorca

El Centenari de la Gran Eixida

p.62

Dia 16 (juliol)
Segueix l’enquesta a Artesa de Segre. Arriba la nova de que m’han fet Degà de Mallorca. —La Mancomunidat posada en berlina

A les vuyt del matí ens plantam dins la sacristia de la parròquia ab Mn. Macarulla, lo Dr. Boquet i aquells dos minyons d’ahir; i ja som partits ells diu que diu mots i nosaltres escriu qui escriu come rabiosos per acabar la tasca a mitx-dia i podermosne anar dinats a Tremp. Mn. Benejam i En Moll els espluguen de casi tots els punts del Qüestionari i jo elze faig conjugar al vol els 82 verbs de la llista, que he [161] fets conjugar a prop de cent cinquanta poblacions del territori de la nostra llengua.

Devers les onze i mitja Mn. Macarulla se’n va a fer un bateig i, quant torna, me diu tot xalest i festós: —Mil enhoresbones, home! Mil enhoresbones! —¿De que? dich jo. —De que l’han fet Degà de la Seu de Mallorca! diu ell. Tots romanem esglayats; i mos diu ell que le hi ha dit el senyor que ha fet el fillol an el bateig, que li ha mostrat El Día Gráfico de Barcelona d’ahir, que du un telegrama de Madrid de dia 14, de despuysahir, que diu que Sa Magestat el Rey ha firmat el nomenament de Degà de Mallorca a favor meu. Sí que ès vertaderament gran i estraordinària la bondat de l’Alt N’Alfons XIII Rey d’Espanya envers de l’Obra del Diccionari i envers de mi! No la me sé esplicar tanta de bondat mes que com una nova prova de que Deu Nostre Senyor vol que se fassa lo Diccionari de la Nostra Llengua i per això ens envia protectors tan grossos com Sa Reyal Magestat lo Sr. Rey d’Espanya i son Govern, que de tal manera ens protegeixen i ens fan anar endavant, fent menjar pols a les totes a tants de contraris com de tots vents me surten per capturarme i fins llevarme del mitx. Sí, ès Deu que ha posada dins el cor de Sa Reyal Magestat la idea de promoure’m a Degà de la Seu de Mallorca, lo qual me donarà mes remeys i mes possibles per arribar a fer i publicar aquest bo de Diccionari Català-Valencià-Balear. ¡Beneida i alabada sia una i mil i milions de vegades la Magestat Divina del Rey del cel, que ha moguda la Reyal Magestat del Rey de la nostra terra a honrarme i favorirme ab un do tan gros i tan gros! ¿Milions de milions de gràcies a Sa Reyal Magestat l’Alt N’Alfons XIII Rey d’Espanya i Comte de Barcelona i de tota la nissagacatalana!

Passada la ratxa d’enhoresbones, hem refermada l’enquesta fins prop de la una, que mos ne som anats a dinar. Dinats, prenim café a ca’l Dr.Boquet a contes d’espitxarmos ab l’automòvil cap a Tremp; però ha succeit que no hi hem cabut. N’hi cabien 24 i n’hi havia 34. Així ès que ni demunt el galliner hem pogut anar. I ¿sabeu quina l’hem feta?

Refermar l’escorcoll del dialecte artesench ab aquells minyons del dematí.
El vespre sopam a la fonda ab un que mos ha dit que era tècnich de la Mancomunidat. Conversa qui conversa, li escapen una partida de manifestacions eloqüents, per exemple, que la Mancomunidat està a l’ayre i que, mentres no tenga recursos propis i visca del crèdit, no sortirà may de la magror que actualment tant i tant l’atabuixa i la descalifica fins a l’estrem [162] de que a ell li ha succeit diferents vegades demanar a algunes botigues coses que ha mester p’els servicis que presta a la Mancomunidat; i, com els botiguers senten que han de cobrar de la Mancomunidat, se neguen a donarli res a espera, si ell personalment no en respòn, perque llavò elze costa un dimoni i mitx arribar an els diners, costantlos mes de cobrar que no puja lo conte. — Si hem de cobrar de vostè, diuen els botiguers an aquest tècnich, qualsevol cosa se’n pot dur, perque sabem que’ns pagarà.

¡O prodigis de la política d’En Puig i Cadafalch! ¡Així ha posada ell la Mancomunidat! ¿Que elze va be an els catalanistes ab En Puig i Cadafalch a la Presidència de la Mancomunidat? Donchs endevant les atxes! ¡A mi i a l’Obra del Diccionari sí que mos hi va bé ab tal Presidència Mancomunitària! ¡Sí ens ha valgut lo Patronat de Sa Reyal Magestat l’Alt N’Alfons XIII, Rey d’Espanya i son Govern i les 25.000 pessetones anyals que ens fan anar d’allò mes xalestons! ¡O piramidal President de… Catalunya, com vos anomenen els vostres bereyols escolans d’amèn! ¡seguiu, home sant de Deu, fentmos la guerra que’ns feys desde l’any 1918! puys res nat del mon ens ha fet tant de be com aqueixa guerra vostra!

P. 105

Es la segona vegada que vench a Solsona a fer enquesta gramatical i lexicogràfica. La primera fonch l’any 1902. Com acabàvem de sopar, ès vengut a veuremos lo M. I. Mn. Josep Vendrell, fentmos a sebre que demà un masover seu, molt entès en conreu del camp solsoní, vendrà a dirmos mots del seu art. Jo le hi he agrait de tot cor, i li he recomanats ab tota l’ànima Mn. Benejam i En Moll aquests dies que seràn a Solsona totsols per motiu d’haver d’anar jo a Mallorca a pendre possessori del Deganat.

Dia 15 (agost)
Cap a Manresa, Barcelona i Mallorca. —Pèrdua d’una maleta de cabal lexicogràfich. —Entretoch sobre política plena regionalista i lo meu conflicte ab l’Institut
He dita missa a les quatre. A les cinch puig a l’automòvil cap a Manresa. Anava adevant, devora l’automoviler; m’he posades entre cames per mes seguredat les dues maletes petites, plenes de papers de l’Eixida i de cabal lexicogràfich, sensa anar a pensar que, essent ubert lo costat per on pugen, per allà me porien caure aquelles maletes, sensa

temerme’n. Partim desparats; i jo, distret o preocupat ab altres pensaments, no he pensat pus ab les maletes; fins que arribam a Cardona, devallam per estirarmos les cames, i not ab un esglay fora mida que una de les dues maletes, tota plena de cabal lexicogràfich, no era dins lo automòvil; havia descomparegut. ¡O quin esglay ès estat aquell!

Som romàs com un beneyt. No sabia que’m passava. He oferides 25 pessetes an el qui me trobàs tal maleta, que per forsa ha d’esser demunt el camí [198] que acabàvem de recòrrer. L’amo de la fonda a on s’atura l’automòvil, ho ha sentit, i s’ès oferit a cercar a l’acte un bicicletista que surta inmediatament a cercar la bona de maleta. Partim cap a Manresa, i creysme que he passat un camí d’allò mes atribulat. A Manresa l’administrador de l’automòvil s’ès oferit a telefonar a la fonda Vilanova, a Mn. Benejam, per que fassen cames per trobar la ditxosa maleta; i totd’una d’arribar a Barcelona, telegrafiy i escrich a Mn. Benejam per que me donin noticies de tot lo que hagen pogut aclarir sobre tal soscayre. ¡Deu ho fassa que la trobem la bona de maleta! ¡Ja ès Deu que mos vol provar la paciència per que estiguem mes alerta! que tot s’ès mester per anar p’el mon.

Ab mi venia, an el meu costat, un viatjant de comerç molt simpàtich, que devant aquest desagradabilíssim incident ha deixada la estudiada reserva que havia notada ab ell a la fonda Vilanova, i s’ès portat com un vertader amich. Plegats hem berenat an el restaurant de l’estació, plegats son anats fins a Barcelona. D’una paraula n’ès venguda una altra, i m’ha confessat que pertany an els catalanistes mes exaltats, que siulen En Cambó perque el consideren poch catalanista. M’ha demanat quin era lo meu sentit i la meua actitut en totes aqueixes questions polítiques de Catalunya, i jo ab bones paraules li he dit que jo no som mes que Diccionari, Diccionari i Diccionari, i que som amich de tots els qui m’aydin a fer lo Diccionari i som inimich de tots els qui no el me volen deixar fer. Això m’ha duyt a contarli tot lo que me passà ab l’Institut i En Puig i Cadafalch i ab D. Anfós Sala i Sa Magestat el Rey N’Alfons XIII (que Deu guart) i els caps-pares de la. Política de Madrid. I l’home com ha sentit allò, m’ha confessat noblement que estava molt mal enterat, i que trobava que jo tenia tota la raó, i que ho faria avinent an els joves correlligionaris seus. Li he demanat lo nom i la direcció per escriure’l a la taula dels amichs de l’Obra del Diccionari. No pos aquí lo seu nom per no ferlo víctima del Rey Herodes i Caifassos de la Mancomunidat i Lliga Regionalista. Massa elze conech an aqueys aliardos i sé prou que son capaços de cometre qualsevol atrocidat contra els qui s’atansen a pensar diferent d’ells. Devers les cinch i mitja he pres redòs an el vapor, i a les vuyt i mitja

hem tocat lo corn cap a Mallorca. [199]

Dia 16 (agost)
Arribada a Mallorca. Rum-rum sobre el meu Deganat. —¡Glòria a Sa Magestat l’Alt N’Alfons XIII, Rey d’Espanya! —Col.lació del Deganat. —Llibres de filologia, arribats d’Alemanya
Arribam a Mallorca dematinet. Dich missa i comensen a venir amichs
i amichs a donarme l’enhorabona i contarme del rum-rum que’s mogué aquí ab motiu del meu Deganat, que el dech, després de Deu, esclusivament a Sa Magestat l’Alt N’Alfons XIII, Rey d’Espanya. Son estupendes les coses que conten que feren alguns per que jo no fos lo Degà de la Seu, movilisantse la forsa política mes forta de Mallorca contra mi. Tot fou debades devant l’actitut resolta de Sa Magestat. L’interés que Sa Magestat demostra a favor de l’Obra del Diccionari i son iniciador i capdavanter, no té esplicació humana. Hi ha [200] notoriament la Ma de Deu. ¿Qui som jo per cridar tan fort l’atenció del Rey i per ferli pendre tal actitut? Es l’Obra del Diccionari, ès la protecció visible de Deu dalt l’Obra del Diccionari que ho esplica tot. Lo meravellós del cas ès la visió llampant que Sa Magestat ha tenguda de l’importància política i patriótica de l’Obra del Diccionari i que haja cooperat i cooperi tan heroycament a l’acció de Deu. Deu dona an els qui reynen i governen aqueixa visió de les coses. Els grans reys i els grans governants son els qui atenyen aqueixa visió i obren en conseqüència. Això ès lo cas de Sa Magestat l’Alt N’Alfons XIII, Rey d’Espanya. De tota aquesta tramuntanada de xarratòrums del meu Deganat ja no n’he de dir res pus. Els meus contraris sens dupte esperaràn que jo m’amoll i los ne diga de verdes i de madures. L’erren de cap a peus. Prou de tal cabermoni!
A les nou i mitja, lo Il.lm. Sr. Governador Esglesiàstich, S. P. per ausència del Bisbe, m’ha conferit lo Deganat, donantme’n col.lació canònica, essentne testimonis mos vells amichs l’Exm. Sr. Comte de Ròtova i Baró de la Uixola i D. Josep Ignasi Valentí, tots dos benemèrits de la causa catòlica; i lo Il.lm. Capítol acorda donarme demà possessori.
Arriba una Reyal Orde de dia 9(,) del Ministeri d’Instrucció Pública manant que per la Delegació d’Hisenda de Balears ens paguin per trimestres les 25.000 pessetes de la subvenció del Diccionari, corresponent a l’actual any econòmich. Es l’Exm. Sr. D. Antoni Maura, President de Ministres, que me remet dita Reyal Orde. Beníssim.
Dies passats arribà d’Hamburg una de les dues caixes de llibres de filologia que tench pagats ja del febrer. An aqueixa caixa hi ha: a) tota la colecció de Romanische Forschungen (Escorcolls Romànichs) del gran romanista Karles Vollmöller de Dresden, prop de quaranta volums, tot estudis sobre les llengues neo-llatines i que toquen ben de prop la catalana ab tots sos dialectes; —b) tota la colecció de Gramàtichs Llatins que publicà l’altre romanista H. Keil (1857-1880), això ès, tots els gramàtichs que’s coneixen del llatí, anteriors a la desfeta de l’Imperi Romà. Es la font mes important que ens queda per sebre que era i com era la llengua llatina entre els qui la parlaven de neixó; —c) i tots els quaderns sortits, una cinquantena, del Thesaurus Linguæ Latinæ que publiquen les Acadèmies de Berlín, Munic, Göttingen, Leipzig i Viena. Son sortits els quatre toms primers, en fol, d’un milenar de planes quiscún i just inclouen les paraules que comensen per A, B i C. El tom [201] V casi complet, no abrassa tota la D. Llavò hi ha un tom comensat just de noms propis i un altre de onomàstica (noms de lloch). Es lo Diccionari llatí mes complet que hi haja hagut may. Encara me’n ha de venir una altra Caixa de llibres de filologia alemanys. Ah idó?

***16 d’agost. Devers les nou agafam el pellet i les eynes, i ja som partits cap a la Casa dels Relligiosos del Cor de Maria. Un dels Pares ens presenta D. Pere Mosella, director de les obres del Col.legi que construeixen p’els estudiants de Moral de dita Congregacio; aquell senyor ens rep amabilíssim, i mos diu tots els mots referents a l’ofici de paleta i a l’art de construir, fent una descripció especial de tot lo bigam d’una casa. Llavò debaixam a la fusteria de la meteixa Casa Relligiosa, on trobam Mtre. Domingo Ramonet i son fill N’Àngel, fusters molt entesos, que mos espliquen fil per randa tot quant se refereix an el seu ram. A les tres i mitja mos entregam a ca-’l Dr. Vendrell, i hi trobam la germana del Doctor, D.a Mercè [Vendrell], i la seua mare, que tenen la santa paciència d’estar fins a les sis i mitja esplicant el sentit d’un futrau de mots de les llistes que tenim de Solsona meteix; quant Mn. Josep surt del Chor també se posa a dirhi la seua, i nosaltres hala qui hala a escriure mots, i feym una replega d’aquelles de repica’m els colzos.

Dia 17 (agost)
Enhoresbones de paraula i per cartes a talabaixons ab motiu del possessori del Deganat de la Seu

Me pas tot lo sant dia rebent amichs que venen a donarme l’enhorabona del Deganat, i lletgint lo caramull de cartes que he trobades de tot aquest temps que era a fora-Mallorca. Lo de cap- vespre, després del Chor, prench possessori del Deganat ab lo ceremonial de costum. [202]

***17 d’agost. —Demunt les nou mos n’anam a casa de dos germans sabaters, Mtre. Benet i Mtre. Romà Guitart, que lo Dr. Vendrell ha cercats per fer lo vocabulari sabaterench. També compareixen a la meteixa casa D. Victorià Guilanyà, comerciant de robes, D. Lluís Valls, telegrafista, i D. Ramon Botet i Morist, fideuer, i se posen a dir paraules i més paraules; i resulta que no sols recullim tots els termes de sabateria, sino que també aclarim el sentit de casi totes les paraules de les llistes, i encara n’apuntam un bon folcat de ben pures, i interessants, que surten espontàniament de boca d’aquells cinch heroychs solsonins. Demunt les onze, Mn. Vendrell m’acompanya a ca-Mtre. Carles Pallarès i Coromina, ferrer, que, ab sos tres fills Anton, Ramon i Lluís, també ferrers, me donen la clarícia de tot lo referent als treballs del seu ofici. Després de dinar anam a ca-Mn. Joan Massana, sacristà de la Seu, que’ns acompanya a veure lo Cambril de la Verge del Claustre, Patrona dels solsonins. Aquesta imatge, molt venerada del poble de Solsona, data de l’època bisantina, i ès notable sobre tot per la seua espressió de severa magestat i p’el delicat treball que s’observa en les rues del vestit, vertaderament admirable. Distingits tècnichs la consideren, ab molta de raó, com una de les millors manifestacions de l’escultura cristiana mitgeval. Ab una pluja que com qui la donin per amor de Deu, mos n’anam a ca-’ls sabaters germans Guitart; hi trobam Mtre. Benet i mos posam ell a dir i nosaltres a escriure mots, escatant del tot les estenses llistes que teníem de Solsona.

Dia 18 (agost)
Cap a Manacor el dematí i el vespre cap a Ciutat
Me’n vaig a Manacor a dinar ab la meua família i allà tot ès gent que compareix a donarme enhoresbones a betzef. He de fer constar que son venguts lo Rt. Sr. Rector Arxipreste Mn. Rafel Ignasi Rubí i lo Sr. Bal.le, D. Josep Oliver i Bill-lloch. Horabaixa li he tornat estrènyer cap

a Ciutat.
18 d’agost. —De bona hora compareixem a ca-Mtre. Benet Guitart, i hala petits altra vegada a apuntar paraules i frases solsonines referents an el bestiar i a altres seccions que les llistes no duyen ben complertes. Devers les onze, ab Mn. Joan Massana, anam a veure el Seminari, que ès, ben gran, situat fora de la població. Al capvespre enllestim de tot la feyna lexicogràfica, i donam per acabada la tasca a Solsona.

Dia 19 (agost)
Entrada llitúrgica an el Chor de la Seu. Cap a Barcelona
He feta l’entrada an el Chor ab lo ceremonial de costum. Tot lo dia he revisades coses de l’Obra del Diccionari per ferla anar envant, i el vespre he pres vapor cap a Barcelona. [203]

P. 261

Dia 22 (novembre)
Espipellades an el dialecte d’Alacant. —Els Professors de l’Institut General i Tècnich d’Alacant a favor de l’Obra del Diccionari. —Cap a Mallorca

Vinguí a estudiar lo dialecte alacantí l’any 1902 i l’any 1910. Es una dialecte de lo mes interessant. Deym missa a Sant Nicolau i hi trobam lo nostre vell amich M. I. Mn. Manuel Galbis, Canonge d’aqueixa Col.le[330]giata, qui me presenta D. Francesc Almenar, Catedràtich de llatí i Secretari de l’Institut General i Tècnich d’assí, i D. Josep Garrigós, Professor d’Instrucció Primària i Director del Col.legi d’Instrucció, a on l’any 1910 fiu jo la conjugació d’Alacant. Tots dos se mostren entusiastes de l’Obra del Diccionari i s’ofereixen a cooperarhi, posant a la nostra disposició gent del poble que mos diguen mots i frases en pur alacantí. Acceptam tan bones ofertes, i mos entregam tots tres an el Col.legi d’Instrucció i triam tres esbartinyols de minyons: un per Mn. Sastre, compost de Rafel Molina i Rafel Ramos tots dos d’11 anys; un altre p’En Moll que el formen: Josep Cremades i Bernal de 9 anys, Antoni Gomis i Pérez d’11, Vicent Costa i Carratalà d’11, Antoni Pérez i Domènech d’11, Miquel Llorens i Marí d’11, Antoni Domènech i Boronat d’11, Joan Lillo i Sirvent de 8. El meu esbartinyol es constitueixen Eduard Pastor i Carratalà de 12 anys, Àngel Morant i Conca de 10, Bernat Orsi i Assensi de 8, Josep Soler i Jordà de 10, Joanet González de 6, Manuel Guerra i Salort de 6, Ramonet Valdés i Richart de 11. Aquests me diuen els noms dels dies de la setmana i dels mesos, i me conten fins a mil, resultant que aquí també els minyonets, en comensar a contar, conten per vints, però aviat ho deixen perque els mes grans se’n riuen d’ells i elze corretgeixen. Elze faig conversar de varies coses que sempre interessen la gent menuda, i puch fer una sèrie d’observacions de fenòmens fonètics, constants entre els alacantins, sobre els quals el company Moll m’havia cridada l’atenció.

Mn. Sastre ab els seus replega noms de festes i arreus de casa i un bon enfilall de frases ben interessants. —En Moll ab la seua gent menuda pelluca una partida de jochs infantils i llavò noms d’animalons i aucells i un bon raig d’intensius (aumentatius i diminutius) de lo mes interessant morfològicament, notanthi una sèrie de fenòmens fonètichs característichs d’Alacant, que valen a pes d’or. A les onze ab un fill del professor Garrigós, que ha nom Josep, de 19 anys, un entusiasta ardorós de la nostra llengua, mos n’anam a l’Institut General i Tècnic a on ens rep brassos uberts D. Francesc Almenar dins la Secretaria. Assí compareixen bona part dels professors de l’Institut, ès a dir, D. Severià Doporto Uncilla, Catedràtich de Geografia i Història; D. Juli Fajardo Guardiola, Catedràtich d’Agricultura; D. Antoni Valero Garcia, Cate[331]drátich de Física i Química; D. Joan de Deu Carreres Roure, Catedràtich de Francès; D. Xavier Gartambide Sarassa, Catedrátich de Literatura; D. Salvador Garcia Llorca, Auxiliar de Ciències. Tots mes fan molta de festa, i me mouen dels Instituters, tallantlos ells i jo un bon vestit nou. Tots s’ofereixen a ferme costat en l’Obra del Diccionari fins allá on puguen. Lo Sr. Almenar i un altre ens acompanyen an el vapor donantmos un afectuosíssim Ab-Deu-siau. A la una i busques el Bellver saupa áncores i ¡cap a Mallorca son les feynes!

Dia 23 (novembre)
Arribada a Mallorca. —Ullada general a l’Eixida
Quant comensa a fer claror colombram les costes de Mallorca i els raigs de llum que ens envia, ara sí ara no, la farola de la Dragonera. Com ès dia clar passam p’el Cap de Cala-Figuera. Al punt som a les Illetes i llavò an el Castell de Sant Carles, fins que mos trobam dins el port, davant la Ciutat coronada de campanars i buchs d’esglèsies i vells casals, que presideix encastellada part demunt tots, augusta i solemnial, la nostra Sobirana Seu. Tot acostantmos a Mallorca, ab lo dematí que he pegada cossa an el llensol, llest de les obligacions que té tot feel i especialment tot prevere que malavetja esserho així com cal, he tengut re-de-temps de donar una ullada a vista d’aucell demunt aquesta tan llargueruda Eixida, la mes llarga que hagués feta may, per fixar unes quantes coses que en resulten i que crech del cas consignar assí per lo que puga esser: I. Crida molt l’atenció el concepte desventatjós i desfavorable que la gent de les comarques catalanes recorregudes, que son casi totes, tenen dels Instituters, que casi negú coneix personalment, sino per llurs atentats i malifetes contra la puresa i dignidat de la nostra llengua. Tampoch no està gayre ben conceptuada la Mancomunidat p’els desgavells, arbitrariedats i apassionaments que hi reynen i que son pitjor que pesta cernuda p’el prestigi i honorabilidat que qualsevol institució ha mester com el pa de cada dia per viure. II. Crida també l’atenció lo molt que la indústria moderna en tots sos rams ha empobrit el llenguatge. L’agricultura, el foment del bestiar, els oficis mecànichs (fuster, [332] ferrer, sabater, mestre de cases) i sobre tot les gran fábriques, tal com ara funcionen, tenen una vocabulari pobríssim, i els treballadors de Catalunya com del Reyne de València, saben sí el nom de les eynes que manetgen, però ignoren generalment el nom de les diferents parts d’aquelles mateixes eynes, tot lo mes ne saben qualcún; i quant mes instruits a la moderna son, mes n’ignoren. Els treballadors mallorquins, els mes analfabets, son molt superiors envers d’això en els de Catalunya i del Reyne de València. Poria posar molts d’exemples d’això; just en pos tres: 1) L’arade mallorquina de fust té 26 noms, s’entèn, entre totes les pesses de que se compòn. L’arade catalana també de fust que hem trobada a les regions mes remotes de l’industrialisme modern, tot lo mes té DOTZE o TRETZE NOMS. 2) En cap regió catalana ni valenciana de les recorregudes, les mes famoses p’els seus ramats de bestiar, hem trobat un vocabulari del bestiar de llana tan polent, tan rich ni d’un bon tros, com el que me donaren mos germans tal com l’usen ells per llur guarda d’ovelles i son aprofitament. Moltes coses de tal ram a Manacor tenen un nom propi, que el sap qualsevol que tenga o que guart ovelles ni a Catalunya ni a València té cap nom especial, sino genèrich, ès a dir, que espressa moltes altres coses diferents, si be consemblants. 3) Els noms de les parts esteriors del cos d’un ase a Mallorca, tal com les anomenen a Manacor, son cinquanta noms. Allà on n’hem trobats mes de tot Catalunya i Reyne de València, ès estat al Pont de Suert, i just n’hi trobárem quaranta dos. A moltíssimes comarques, si n’hi trobávem trenta, ja era molt. III. A cap comarca de Catalunya ens han presos per investigadors del Ministeri d’Hisensa. Des que entrárem an el Reyne de València, mos hi han presos casi per tot, això la gent analfabeta i de poblacions no gayre grans. Lo qual denota i acusa un llivell de cultura un poch mes baixet que a Catalunya. IV. Els meus germans, nebots, parents i amichs mallorquins, des que publiquí els primers Manifests contra els Instituters i En Puig i Cadalfalch, ab tanta de branca com elze don i tan fort com els espols la murta i tan granat com els aixabuch, me deyen que no havia de tornar pus a Catalunya ni acostarm’hi de cent llegues per que no me’n fessen qualcuna; fins i tot n’hi havia que se creyen que m’[333]havien de matar. Era que aquella bona gent desconeixen absolutament lo llenyam i lo demble dels garameus de l’Institut i de tota la virollenca tropa que elze fa els entorns, que comensen per no tenir el valor dels seus actes, tan vergonyos que ells mateys se’n empegueeixen; i cap d’ells té pit de pararme clot ni plantarme cara. Cap d’ells ès capaç de comparèixer allá on sàpiguen que jo som. Tots ells buyden mes que depressa d’allá on saben que jo he d’esser, i si may me colombren de lluny, volten come llonzins per no toparse ab mi. Es que el pecat pesa mes que el plom. En canvi jo no he voltat ni voltaré cap passa may per tals pifolers, senzillament perque tant ells com jo tenim plena conciència de que ells no m’han de fer acalar gota la cara, i jo els ho he de fer acalar a ells el día que’s posen a tir. Per totes aqueixes raons, may he duptat un moment de trescar tot Catalunya des que me barallí ab aquella tracalada de betzols, babaus i gats vayres, per lo quant tots plegats me fan tanta de por com un mosquit. I efectivament hem trescada Catalunya de cap a cap durant tres mesos i mitx, aturantmos just dos o tres dies a cada banda, i may hem topat cap contrari nostre ni cap defensor de l’Institut. Si n’hi havia per allá on passávem, tenien prou esment d’arreconarse per por de mosques i per no esserhi demés. De manera que ab aqueixa Eixida s’ès vist quanta bona veritat fonch lo que me digué mon bon amich D. Emili Galceran, metge de la Granadella dia 23 d’agost de 1918, a la Granadella mateix sobre allò que s’era atansat a dir En Puig i Cadafalch, en la sessió de la Diputació de Barcelona de 9 de juliol d’aquell any: — Me veig an el cas d’haver de destruir un prestigi! referintse a mi. En Galcerán me digué:

—Desenganauvos! si fins ara vos sou un prestigi en filologia dins Catalunya, com ho sou en realidat, En Puig i Cadalfalch no ès capaç de despullarvos de tal prestigi. El resultat de la present Eixida ès una demostració de l’exactitut de la dita de l’amich Galceran de la Granadella.

V. Dins tot el Reyne de València segueix ben remolesta i vitenca la prevenció i la betzèrria contra els catalanistes i fins i tot contra els catalans. Així ès que estich ben convençut de que les exageracions del catalanisme en matèria de llengua, que se manifesten sovint per vertader odi a la llengua castellana, lo qual els no catalans prenen per separatisme, ès en gran part la causa de que els va[334]lencians menin tanta de por a la restauració entre ells de la nostra llengua. N’estich convençut de que per fogir de lo que ells creuen separatisme dels catalans, cauen dins l’altre estrem de no volerse decantar del castellà ni deixar la predicació en castellá ni el catecisme en castellá, que constitueixen dues tremendes, dues ferestes, dues horribles aberracions i desorientacions dels valencians i de tota la gent de les comarques aragoneses que parlen catalá. VI. He de consignar assí també, per lo que puga esser, que en totes les comarques visitades, tantes com son, essentmos aturats just dos o tres dies a una mateixa banda en cinch mesos de còrrer, sempre hem sentit acabar la Santa- Maria ab les paraules sagramentals… nostra mort Amèn. Jesús. Just a Tremp sentírem una persona que suprimia el dolcíssim Nom de Jesús i llavò dins alguns pobles de la Diòcesi de Girona els escolans també feyen tan cap grinosa i bordissenca supressió. I lo bo era que aquella persona de Tremp comensava la Santa Maria dient: Santa Maria Mare de Deu, pregam a DEU per nosaltres pecadors… De modo que aquell sant cristiá suprimia lo Nom de Jesús perque els llibres llitúrgichs en llatí no el posen a la Santa Maria, i llavò ell hi afegía a Deu, que cap llibre llitúrgich ha posat may a tal oració. Es la falta absoluta de llògica de tots els caparruts i caps buyts suprimidors i esveidors del dolcíssim Nom de Jesús. Perque els llibres llitúrgics en llatí no acaben la Santa Maria ab el Nom de Jesús, ells fan furibunda i encarnissada campanya contra tal Nom Divinal; i mentres tant segueixen dient an el Pare Nostro i a l’Ave- Maria una bona partida de paraules que may per may han posades els llibres llitúrgichs a tals sobiranes i supremes oracions. Sembla mentida que hi haja pogut haver persones piadosíssimes que s’hagen passats anys i anys fent una furiosa i esbojarrada campanya contra la salvadora i glorificadora invocació del Santíssim, del Dolsíssim, de l’Adorabilíssim Nom de Jesús, allà on mos fa avinent Deu Esperit Sant (Act. Ap. IV, 12) que no hi ha baix de la capa de Deu cap altre Nom mes que aquest ab que els homes ens poguem salvar. Pensant totes aqueixes coses i moltes d’altres que no retrech per no allargar massa, mos som acostats a la nostra estimadíssima Roqueta que, com ne som temuts, ja som estat dins el Moll de la Ciutat de Mallorca i al punt per damunt la sola, ab un peu devant s’altre hem tocada terra. [335] Els amichs ens hi esperaven. Tenim ab tots una acarada ben coral, i donant per acabada aquesta llargueruda Eixida7 refermam la nostra vida habitual, cloent aquest Dietari així com l’obrírem: en Nom de Deu nostre Senyor, Pare, Fill i Esperit Sant, Tres Persones i un sol Deu, i de la Benaventurada sempre Verge Maria i del Benaventurat Sant Miquel Arcàngel, del Sant del nostre Nom i dels Angels Custodis de totes les ànimes que parlen la nostra llengua i de tots els Sants i Santes del cel que la parlaren, a tots els quals ens comanam per dur avant fins a deixar llesta la nostra Obra del Diccionari i de la Gramàtica de la nostra estrènua i heroyca llengua que el nostre may contrapassat ni igualat Rey en Jaume lo Conqueridor portà de Catalunya a les Balears i dins el Reyne de València, de Peníscola i Morella fins a Múrcia.

Ciutat de Mallorca, 23 novembre, 1921 Antoni M. Alcover, pre.