Ruta per Girona

LA RUTA PER GIRONA DE MOSSÈN ALCOVER

Els escenaris de la seva recerca de paraules i expressions per al ‘Diccionari català-valencià-balear’ a la ‘Gran Eixida’ de fa un segle

Text: Francesc M. Rotger

Ara tot just ha fet un segle, entre l’agost i el setembre del 1921, Antoni Maria Alcover va trescar per la ruta de Girona, a la recerca de paraules i expressions per al seu Diccionari català-valencià-balear, l’obra magna de la culminació de la qual es compleixen 60 anys el 2022. Va fer aquest recorregut en companyia d’un jovenet Francesc de Borja Moll, qui seria continuador de la seva tasca, i del capellà menorquí Joan Benejam, col·laborador de tots dos en aquella expedició filològica -que Alcover anomenà ‘la Gran Eixida’, per ser la de major durada de totes les viscudes pels territoris de llengua catalana. La coneixem prou bé i de primera mà, gràcies al dietari escrit pel mateix Alcover i que ell publicà al Bolletí del Diccionari.

El recorregut s’inicia a Campdevànol, a on Alcover i Moll compten amb la col·laboració de “un estol de minyones i minyons”, d’entre 8 i 12 anys, per estudiar el dialecte de la localitat. Després de dinar, parteixen en tren cap a Ribes de Freser, i d’aquí es traslladen en automòbil a Puigcerdà.

Mossèn Alcover recorda que aquesta “és la quarta volta que hi vench a estudiar el dialecte de la Cerdanya”. Ja havia visitat la vila el 1900, el 1902 i el 1906. A Puigcerdà, el jove Moll posa en pràctica una de les seves especialitats: trobar-s’hi amb nins i nines per arreplegar el vocabulari dels jocs populars; aquí, fins a 32 de diferents! A Joan Benejam, la família Cabana li aporta un bon grapat de termes relacionat amb el vestit, la cuina i “la casa i vida de família”. Els Turiera Puigbó els hi aporten un munt de paraules de les feines del camp, de la manera més pràctica: “Devant un parell de bous junyits i llaurant”, el fill “m’especifica tota la cosa, i en prench els dibuixos convenients”. Del mestre de cases Joan Truyó recullen “mots preciosos de l’art de la construcció”.

Cap enrere, a Ribes de Freser i a Campdevànol, de bell nou Moll pren nota del vocabulari dels jocs infantils, dels llavis dels mateixos nins i nines. Són els seus amfitrions el rector i el vicari. Mossèn Alcover recull d’un capellà “devers trecents mots de la comarca del Ripollès”.

Surten en tren cap a Ripoll. El seu primer objectiu és el monestir de Santa Maria, “restaurat meravellosament” pel bisbe Morgades, “a on un se sent traslladat an el segle deu o onze”. Ni Moll ni Benejam no havien contemplat “may tan insigne monument, astre de primera arquitectura de l’arquitectura romànica”. Tan admirador era el manacorí del Romànic català que s’hi inspiraria per a les noves esglésies construïdes a Mallorca sota el seu comandament, com a vicari general. A Ripoll, Alcover saluda el bisbe de Vic: un altre admirador de la seva feina.

La ruta de la ‘Gran Eixida’ retorna a terres gironines a Sant Joan de les Abadesses, que el grup es troba en celebració de la Festa Major. Un altre pic, són capellans alguns dels més entusiastes col·laboradors de la replega. Amb dos d’ells, Mossèn Alcover envesteix la conjugació de 82 verbs, tal i com els conjuguen per aquestes terres. Una feina d’hores, que ni tan sols interrompen per a assistir, com a espectadors, a la ballada popular.

A Olot, a on arriben en automòbil, els nostres expedicionaris el tenen complicat per disposar d’allotjament, ja que també aquí celebren la Festa Major. Només hi troben una cambra petita per a Benejam. Alcover i Moll demanen refugi al rector qui, afortunadament, “té l’amabilitat de donarme conrit per aquesta santa nit”.   

També és la quarta vegada que visita Olot l’intrèpid mossèn -abans, el 1900, 1902 i 1906- “i sempre m’hi som campat de primera”. La seu de la Joventut Tradicionalista els serveix de quarter general. Benejam recull vocabulari “dels arreus de la cuyna i rebost, noms de parentiu, robes dels vestits”, Moll “facultats intel·lectives i parts del cos humà (…), vocabulari de cassadors i boscarots”. 32 castes de bolets coneixen a Olot, apunta Alcover!

Una minyona de Collsacabra, “molt trempada per dir mots de la seua regió”, els aporta el vocabulari corresponent “dels porchs i farciments de porquim, de les ovelles i bous, munyir, formatjar i ministrar els formatges (…) És un exemplar ben notable de noya de muntanya per la netedat i seguretat ab que s’expressa”.

Un altre pic al tren, aquesta vegada cap a Sant Feliu de Pallerols. El metge Miquel Bosch i el seu fill Carles, manescal, “ens diuen un bell esbart de mots catalans del bestiar de llana, bovim i peu redó i d’altres coses”. El mestre Josep Peñuelas, navarrès de Tudela “però que parla en correctíssim català” els aporta “dies de la setmana, mesos i festes de l’any”. Josep Casademunt, “els mots propis de ferreteria”.

En automòbil es traslladen a Navata i d’aquí en tartana a Lledó, a on, un altre pic, els alumnes de l’escola els serveixen d’informadors. També visiten un sabater, un teixidor, un fuster, un carreter, un escloper, un flequer, un ferrer i un peroler, “convidantlos a dirmos (…) els mots propis de llurs respectius oficis, i tots diuen que ho faran amb mot de gust”. I un carboner, que “em dona un bell esbart de mots referents a la fabricació de carbó, que valen la barba d’un soldat”. Dues natives d’Agullana li aporten “centenars de paraules”.

En tartana a Figueres, a on els expedicionaris no fan enquesta “perquè ja n’hi ferem” el 1902, i en tren cap a Flaçà i d’aquí -no queda constància del mitjà de transport- a Palafrugell, a on visiten l’església parroquial de Sant Martí “i son meravellós i preciosíssim retaule major, obra mestra de l’art barroch”.

El ferrocarril els porta a Llofriu, a on es troben amb “l’heroyca col·laboradora” del Diccionari Irene Rocas -al qual ha aportat més de 15.000 cèdules- i els seus fills: “Passam amb ells unes set hores (…) Prenim nota del nom que tenen an el Baix Empordà una partida de arreus de casa que duym dibuixats i de nom diferent dins les diverses comarques catalanes que hem corregudes”. També aquí admiren l’església de Sant Fruitós, “que té un retaule major (…) barroch, però notabilíssim”.

La darrera etapa és la ciutat de Girona, a la que arriben en tren. Pràcticament ja és tardor i el mossèn es troba indisposat –“no me sent gayre llatí”- i són Moll i Benejam els que arrepleguen els termes que fan servir “uns quants de menestrals”. De capvespre, són un grup de joves que, amb les seves aportacions, arrodoneixen la prodigiosa collita de paraules per la ruta gironina.
 
 

Consulta els fragments dels dietaris

Amb el suport de: