Ruta per València

Després d’una primera etapa de tasca docent al seminari de Mallorca, Alcover es va llançar a l’activisme filològic a través de viatges arreu del domini lingüístic però també per tot Europa. Així va encetar el nou segle amb les primeres incursions: en l’estiu de 1900 viatja per Catalunya, Rosselló i també el País Valencia. Fou el seu primer viatge, amb interessos primordialment arquitectònics i culturals (buscava l’essència del Romànic català), però també lingüístiques.

A banda d’aquesta primera excursió “cultural”, Alcover va ten ir ocasió de visitar amb finalitats filològiques tant pobles com ciutats valencianes en cinc ocasions: 1901, 1902, 191 O, 1918 i 1921. De fet, amb 28 anys es va !llicenciar en Teologia al cap i casal, Valencia, però no havia pres encara la determinació d’emprendre els viatges, incursions, escapades, eixides … i de conèixer la particularitat del valencià dins de la unitat lingüística de la llengua.

No debades el títol de la seua magna obra acaba sent: “Diccionari Catala-Valencia­Balear.

lnventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides deis documents i textos antics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de Valencia, a les llles Balears, al departament francès deis Pirineus Orientals, a les Val Is d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”. Tota una mostra d’integració, d’amalgama, de magnificència. Segurament la primera i l’única obra d’aquestes característiques a tot Europa.

Però tornant als viatges valencians, ja hem dit que va tenir ocasió de tastar les terres de l’antic Regne de Valencia en almenys cinc ocasions. Recomanem un article del Diari La Veu,2 que inclou mapes amb l’itinerari de les cinc visites del mossèn manacorí per terres valencianes, i s’hi destaca l’estada d’Alcover en 1918 per terres que parlen “valencià mallorquinitzant”, en terminologia del best seller de la dialectologia valenciana de la ma de Vicent Beltran i Caries Segura (Els parlars valencians, PUV, 2019, 3a ed.). De fet, “el parlar de sa” es conserva en la zona de Tàrbena i la Vall de Gallinera (però recentment s’ha demostrat que són més generals a les comarques centrals valencianes), on es conserven els trets que dugueren els repobladors mallorquins del segle XVII, arran de l’expulsió deis moriscos en 1609.

Cenyint-nos més aviat al recorregut per la província de Valencia (terme que usem convencionalment per delimitar una part deis viatges), Alcover va visitar 16 localitats en 20 anys: cinc vegades va anar a fer enquestes al cap i casal, Valencia (1901, 1902, 191 O, 1918 i 1921 ). En tres vegades va visitar Gandia (1901, 1902, 1918) i Sueca (1902, 1918, 1921 ). En dos ocasions Sagunt (1901, 1918), Llíria (1902, 1918), Benigànim (1902, 1918) i Xàtiva (1902 i 1921 ). 1 una única ocasió va visitar Alboraia (1921 ), Beniopa (1902), Carcaixent (1902), Cullera (1921 ), el Puig de Santa Maria (1901 ), Oliva (1902), Ontinyent (1902), Rafelguaraf (1901) i Simat de Valldigna (1902). Concloem amb això que l’interès per Valencia i la seua província va ser molt primerenc, ja que la majoria de punts els visita en 1902 durant la seua segona eixida.

Proposem tot seguit un itinerari per estos 16 pobles de la província de Valencia pels quals va passar Alcover en alguna ocasió: Només Beniopa i el Puig no van ser reflectits en el “Mapa deis dominis de la llengua catalana” publicat en el primer volum del DCVB, Annex 1 (de fet, no deixa de ser imprecís perquè en alguns punts diu que Alcover anava acompanyat de Moll). La nostra proposta va de nord a sud.

Visitem l’antiga Morvedre (< MuR1 vETEREs ‘murs vells’), hui Sagunt, que té dos nuclis poblacionals: el port (on se situa un dia l’esplendor deis Alts Forns, indústria siderúrgica, avui en ruïnes però que ens ha deixat una ruta verda, antiga via del tren que hi transportava els minerals, anomenada “Ojos Negros” perquè comença en aquest poble de l’Aragó i acaba al port de Sagunt) i a la falta de la muntanya que alberga el castell i el teatre roma. Diuen que el valencià central (mal anomenat “apitxat”), aquell que diu “Contxín, quin contxunt te posses” o “Setse Txutxes d’un txutxat mentxen fetxe d’un pentxat”, arriba des del riu Palància (que desemboca en terme de Sagunt) fins al riu Xúquer (que desemboca a Cu llera). Alcover va comprovar in situ algun d’aquests trets (1901: domenxe, xerma, vetxa, atxudaré; en 1902 Alcover deia: “De Manuel fins a Morvedre fan xent, xoxe, blanquetxar”). No us podeu perdre la visita a alguna de la diverses ermites i esglésies que té aquest punt estratègic del comerç; antic a la Mediterrània. No hi pot faltar una menció cultural al músic Joaquim Rodrigo, nascut a Sagunt el dia de Santa Cecília de 1901.

Al costat de Sagunt, el Puig de Santa Maria, que fa honor al nom perquè té una muntanyeta (coneguda amb el sobrenom de la Pata, que inclou les runes del castell antic) al costat de la qual s’erigeix el monestir de Santa Maria del Puig. Jau me 1, abans de conquistar la ciutat de Valencia, va plantar el campament en aquestes terres estratègicament. La llegenda canta que el cavall de Jaume I va pegar una coça damunt de la muntanya i va començar a brollar aigua.

Seguim camí a Llíria, capital del camp de Túria, precisament perquè aquest riu (que naix a Terol, on l’anomenen Guadalaviar) travessa tota aquesta comarca. Cal pujar al turó de la Sang (Vila Vella, o siga, origen de la ciutat) i visitar l’església de Santa Maria. Llíria era terra d’edetans, poble iber del nord de Valencia, per la qual cosa és coneguda com Edeta. És molt coneguda per les bandes de música, típicament rivals en localitats on n’hi ha dues.

De Llíria ens en tornem a l’Horta, on trobem primerament Alboraia, bressol de l’orxata. Diuen que Jau me I quan va conquerir Valencia va demanar de beure a una jove d’Alboraia. El rei respongué: “Acò és or, xata”. 1 d’ací … , orxata … tot i que ni el mateix Coromines ni el canadenc Gulsoy d’origen armeni, que va redactar !’entrada orxata al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana esbrinaren l’origen d’aquest mot, d’etim incert i probablement mossàrab. Un passeig per l’horta d’Alboraia donarà compte de les grans plantacions de xufa que es fan en aquest terreny regat per tantes sèquies. De totes les ermites, destaca la del Miracle deis Peixets, que commemora un fet miraculós del segle XIV, quan un capella és sorprès per la crescuda de l’aigua, li cauen les formes al barranc i uns peixets les van arreplegar i les van dipositar al calze que duia.

1 d’Alboraia, al cap i casal, Valencia, lloc predilecte de visita d’Alcover, siga perquè allí es va !llicenciar en Teologia o per la gran tradició cultural que albergava la capital de l’antic Regne de Valencia. Tan gran com és, bressol de la llum i del color, recomanem tant intramurs com extramurs. El passeig caldria començar-lo pel centre historia, un deis més extensos en la Península Ibérica, on trobem el Micalet (Miquelet, nom de la campana principal; és el campanar de la catedral de Valencia}, la Seu, el Palau de la Generalitat, les Torres de Serrans i les de Quart, la Llotja, Santa Caterina, entre altres. Visita obligatòria és la Ciutat de les Arts i de les Ciències, un espai modern que sorprèn i corprèn qualsevol persona que s’hi acosta. 1 si la visita es fa en dijous de matí, es pot assistir al Tribunal de les Aigües (declarat l’any 2009 com Patrimoni Cultural lmmaterial de la Humanitat}, una espècie de reunió de jutges que resolen conflictes entre els regants de les sèquies circumdants. La ciutat esta revestida per un ambient cosmopolita destacable. No hi manquen turistes tot l’any, siga per la gastronomia (una paella que no siga “arres amb coses”) o pel clima. Els més atrevits aconsegueixen fer una escapada a l’Albufera, a uns quilometres de la ciutat, on poden passejar en barca en aquest llac natural forma per la confluència de sèquies del riu Xúquer i Túria.

En ple Pare Natural de !’Albufera trobem Sueca, que va ser visitada per Alcover en tres deis cinc viatges al País Valencia. Per alguna cosa degué ser, no solament per la situació estratègica com a capital de la Ribera Baixa (comarca que fa referencia al riu Xúquer) i coneguda per la producció d’arròs (per a alguns, l’origen de la paella valenciana). No podem deixar de fer rutes pels camins entre arrossars, entre tota una planúria que només queda ressaltada pel turonet de la Muntanya deis Sants, un enclavament dedicat als sants de la pedra Abdó i Senén, patrons de Sueca des de principis del segle xx. Juntament amb la Muntanya de les Raboses de Cullera són els únics que trenquen el paisatge pla enmig del pantà natural de !’Albufera. Però parlar de Sueca és parlar del gran intel·lectual deis valencians, Joan Fuster. No debades, la casa on va viure al carrer de Sant Josep número 1 O alberga el Museu Fuster,3 que recopila llibres (més de vint-i-cinc mil títols}, fotografies, arxiu personal, peces d’art. Paga la pena de detenir-se una estona reflexionant sobre la figura assagística i literària d’aquest escriptor irrepetible que visqué a Sueca.

I, sense deixar l’Albufera, tornem a Cullera, coneguda per les platges i el castell. Però no ens hem de perdre la degustació plenament albuferenca: l’all i pebre, una espècie de ritual culinari concebut per a mullar (o sucar) amb !’anguila, el peix per excel·lència de l’Albufera. Compte, que el topònim no té res a veure amb l’utensili de cuina, sinó que, segons Sanchis Guarner, prové del mossàrab Qulayra (<ar. quila ‘cim, muntanya’, amb el sufix mossàrab ayra). 1 és que la muntanya de Cullera és molt peculiar (com ho és la situació del poble}, fins al punt que des de ben lluny de la comarca s’hi poden llegir les lletres enormes que configuren el nom de Cullera al cim de la seua muntanya (també des del Google Earth).

Ara, de la costa tornem a !’interior, a Carcaixent, “bona terra i mala gent”, dita típica deis pobles que tenen aquesta terminació. Se situa en una mar de tarongers, per això serà conegut per la taronja, en tota la seua esplendor. Al costat es podria fer una escapada, tant a Cogullada com més encara, a la Barraca d’Aigües Vives, els dos nuclis poblacionals del municipi. De fet, la riquesa de la zona combina llocs plans naturals de predomini de la tarongina amb espais muntanyencs que permeten el senderisme i altres activitats a l’aire lliure. Des del punt de vista lingüístic, queda per fer una monografia del parlar de Carcaixent, tal com diu Vicent Bataller en el seu llibre El parlar del tinguem. El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència (2018). És molt probable que se situe en zona fronterera entre el meridional (que distingeix casa de caça, o xinés de Ginés) i el central (que ja hem dit que acaba amb el Xúquer, al nord de Carcaixent). De fet, en els quaderns de camp d’Alcover quan va visitar aquest poble en 1902 es contradiu: “a Carcaixent ja fan chent, chove. A Gandia lo mateix”, però “tenen la s doble y senzilla. Tots els pobles des de Elx fins devora Carcaixent cap a Sueca” i “no fan el parlar pitxat a Tabernes, Simat, Carcaixent. Arriba el pitxat de Valencia fins a Alzira”.

Del poble de les taronges es podria fer una ruta cap a la capital de la Costera, Xàtiva, però no abans sense passar per un poblet molt menut i pintoresc que Alcover va visitar en la seua primera excursió de 1901, Rafelguaraf, de nou, entre la mar de tarongers.

Xàtiva té personalitat històrica pròpia. Potser és famosa perquè va ser incendiada per Felip V en 1707 per haver-se resistit a les trapes borbòniques, per això els xativins són coneguts amb el sobrenom de “socarrats”. També té idiosincràsia gastronòmica pròpia, per l’arnadí (< granadí, de Granada, dol d’origen àrab fet de moniato i carabassa i molt de sucre) i la monjavena (coca, d’origen àrab, feta amb mantega de pare, típica de carnestoltes). No podem fugir, a la capital de la Costera, de les visites obligades al castell, Sant Josep i Sant Feliu, el museu de l’Almodí, la Font del Lleó i la Font Gòtica, el carrer de Monteada i la Font deis Vint-i-cinc Dolls (fruit de la ruta de l’aigua que també podria fer-se pels voltants de la ciutat, seguint el riu d’Alboi i la Cava Negra). Per finalitzar la ruta, caldria pujar a la muntanya de Santa Anna, una mena de mirador de quilometres i quilometres de terres valencianes fins a la mar. S’hi divisa una ermita del segle XVI construïda pel papa Alexandre VI. Sabut és que la comarca de Xàtiva va donar dos papes a la humanitat: Calixt III o Alfons de Borja (la Torreta de Canals, 1378 – Roma 1458) i Alexandre VI o Roderic de Borja (Xàtiva 1431 – Roma 1503).

De fet, és molt recomanable seguir una ruta des del paratge del Pou Ciar, pel camí vell cap a Bocairent. Una vista pròxima abans de passar per la capital seria la localitat de Benigànim, en plenes terres de seca, conegut per la Beata Agnés, una religiosa del segle XVII que va deixar petjades al poble en forma de miracles, entre els quals hi ha un taronger que, segons canta la tradició, va ser plantat cap per avall i va créixer igualment.

Acabem la ruta alcoveriana per la capital de la Safor, Gandia, que té annexionada des de fa unes dècades el nucli poblacional de Beniopa. Podem triar rutes rurals (recomanem la visita del cim del Montdúver, entre Gandia i Barx, que té unes vistes impagables de pràcticament mitja Comunitat), urbanes (no ens oblidem del palau Ducal, o siga, residencia de ducs, o la col·legiata de Santa Maria) i fins i tot, per la platja i el grau, a uns quilometres (platges que comuniquen entre elles mateixes: Gandia, Daimús, Guardamar, Miramar, Piles, Oliva.

He acabat aquest breu recorregut per terres valencianes de la ma de la tria que va fer Alcover per visitar el País Valencia en vint anys. Hem vist paisatges de muntanya i planícies, de seca i d’horta, de platja i rurals. Terres valencianes de contrasts, amb el leitmotiv del clima mediterrani, del bon oratge i, obligatòriament, acompanyat de la gastronomia de base arrossenca, entre altres peculiaritats. Un bon gust de boca és el que ens deixa el breu periple, el mateix bon gust que va romandre, segurament, a un Alcover enamorat de la terra, del paisatge i de la llengua i els costums valencians. Us convidem que repetiu l’experiència.